Llàtzer García parla sobre La terra oblidada

Entrevista realitzada per Elisa Díez

Hi ha hagut crítics que han comparat l’obra amb La invenció de la solitud de Paul Auster, quina va ser la idea de partida?

Em vaig llegir el llibre per uns cursos que vaig fer i va ser allà on me’l van recomanar, i també és un llibre que he anat recuperant i que té dues parts. A la primera, que crec que va ser la que em va tocar més, parla molt del seu pare, de la bona relació que tenien i com arran de la seva mort el va descobrir com l’home que mai va existir per ell, gairebé invisible. Llavors si tenim en compte això, sí que ha estat una influència directa a l’hora d’escriure aquesta obra.

L’obra va ser un encàrrec de la sala, hi va haver alguna premissa de partida o tenies full en blanc?

Em va fer la proposta el Jordi Casanovas, després de veure una comèdia que havíem fet al Temporada Alta i suposo que el que esperaven era una comèdia. I de fet, l’intenció era aquesta però vam tenir un problema amb un dels actors, que no podía formar part del muntatge, i vaig decidir treure una antiga història del calaix, aquest drama familiar. L’hi vam comentar al Casanovas, ell ho va veure bé i llavors l’hi vam proposar al Josep Mota (que és qui fa de pare). La premissa que em van donar és que l’obra fos personal i actual (contemporània), has d’explicar una història que emocioni l’espectador, sigui comèdia o drama.

En el muntatge planteges el conflicte etern entre poble/ciutat, encara està tan present avui dia?

Sent de Girona sí que el tinc més present, però no em vaig plantejar conscientment fer-ho, va sortir d’aquesta manera. Però molta gent ho veu i els fa gràcia. No em volia centrar en Girona, sinó en un poble tipus Cassà de la Selva, perquè allà sí que hi ha encara aquest conflicte. A mi de petit m’ensenyaven que si em venia un de Barcelona a preguntar com arribar a qualsevol lloc li indiqués malament el camí. Perquè hi ha aquesta cosa, són de ciutat i són beneits. No és un problema greu, però hi és, hi és.

És el primer text dramàtic per la companyia Arcàdia, com ho heu treballat?

Portàvem quatre muntatges i tot eren comèdies i bastant boges. M’agrada molt la comèdia, però temes com la malaltia els has de tractar des d’un altre punt de vista. No em vaig plantejar que després de quatre comèdies em vingués de gust fer un drama, va ser més aviat l’opció de parlar d’aquest tema la que em va determinar quin gènere havia d’utilitzar. I a l’hora d’assajar-la, l’hem treballada perquè sigui realista i quotidiana. Amb les comèdies tot té un ritme diferent, són molt més ràpides, aquí sí que hem notat que necessitàvem agafar un ritme més pausat i treballar molt el subtext perquè la història respirés. Ha estat un treball apassionant però més difícil del que podíem preveure, amb molta feina amb els actors per adaptar-los als seus personatges i que ells sàpiguen com començar, d’on vénen… has de construir tota una biografia, cosa que en una comèdia no fas, no es toca tant la psicologia dels personatges com en un drama.

O sigui que és l’obra més madura del Llàtzer?

(Riu) No ho sé però d’alguna manera sí que ha estat el més diferent que hem fet. Hem fet com un pas, no sé si cap endavant o cap enrere, ho he de dir, però en principi sí que ha estat molt més arriscada, d’alguna manera. I és que la comèdia, vulguis o no, si ja en saps fer, més o menys, saps què funciona i què no i pots anar provant. I aquí no. I hem fet el que jo sempre havia evitat: fer molta psicologia. I com ha respost el públic? Hi ha gent que no sap què va a veure. Gent que diu: Anem a la Flyhard a veure què fan, veuen el cartell i de seguida pensen que serà un drama o serà terror. A la gent, en general, li agrada molt, però veus com surten... Jo havia anat a la Flyhard i veies la gent que sortia distesa i aquí surt la gent i diu: “vinga adéu, que vagi bé!” Però està molt bé perquè veus que genera debat i això és molt interessant. Vull dir que, amb les altres, veies que la gent s’ho passava bé però tampoc no generàvem debat. I aquí sí. No sé qui va ser que va posar a twitter “la gent surt amb la cara desencaixada”. A la gent gran, els i toca molt. A la gent jove també, evidentment, però més a la gent gran.

Respecte al personatge del pare, que no parla i és un del motius de la reunió familiar, interpretat pel Josep Mota, com es treballa amb un actor que no parla (des del punt de vista de la direcció)?

A mi em feia por perquè és un drama i hi ha un personatge que és un home gran, que no coneixíem i no hi ha la confiança. I a més, hi ha un personatge callat i penses que no sabràs què dir. I, li vam dir que potser no calia que vingués sempre, però el Josep ha vingut a tots els assajos i ha estat un treball no tant de parlar sinó d’anar provant coses i, és molt difícil perquè no pots ser gens passiu però alhora és un home que està tancat a tot el que passa. A mi em feia por perquè pensava que podia ser molt avorrit per ell, però ha estat molt interessant. D’alguna manera, a cada gest ell anava trobant el personatge. Té detalls que dius... està al cent per cent, sense les paraules, amb tota la resta, tot el que pot fer. És un paper molt petit però el Josep Mota és un gran actor.

És més fácil parlar dramàticament de la família que d’un altre tipus de relació personal?

De la família, és més fàcil parlar-ne perquè tots en tenim i la patim. Penso que l’obra toca més perquè és un tema que, qui més qui menys, tothom coneix i hi ha temes amb la família que mai se solucionen. La família és un tema molt gros i que dóna per molt. (riu) Vagi bé o no, hi ha famílies ideals i n’hi ha que són tot el contrari però, fins i tot a les ideals, és molt difícil la convivència, especialment pels deures familiars. Però aquests deures són allà i no et pots desprendre d’ells, de cap manera. També hauríem pogut parlar de les les relacions de parella. Però en cap moment em vaig plantejar fer una obra que parlés de les relacions de família sinó que el que em preocupava era com afrontar una malaltia, una malaltia greu, amb l’afegit de no tenir una bona convivència familiar. Això també va ser arran de Volem anar al Tibidabo (muntatge de la Cristina Clemente que la temporada passada es va reposar a la Sala Flyhard), que va ser una obra que em va agradar molt, perquè vaig pensar que, malgrat tots els problemes que es poden tenir, tenien una bona relació, sense la qual seria molt més difícil afrontar la convivència.

I a sobre, amb el pare només hi viu la filla gran…

Esclar, també hi ha aquesta separació. Això passa molt. Hi ha gent de poble que tenen els fills que se n’han anat a la ciutat, ja siguin gent de camp o no. I aquesta separació és bastant freqüent i, cada cop, el model cultural del camp hi és menys, hi ha ben poca gent jove. Hi ha gent que conec, fills de pastor, que potser hi van a donar un cop de mà però que, de cap manera, volen seguir amb aquesta feina. I l’única solució és gent que ve de fora, fins i tot immigrants, perquè la gent no té una continuïtat. Poca gent jove, realment, té la voluntat de guanyar-se la vida de la mateixa forma que els seus pares.

Escenogràficament és molt simple, pel tamany de la sala, però heu creat un espai angoixant, era el que volíeu o ha anat sortint?

L’escenògraf em va dir que hi podíem posar gespa (riu) però que no hi cabia ni un arbre. Amb en Pascu, que és l’escenògraf, ja en portem dos o tres, de muntatges treballant amb ell, i ens entenem molt bé. Vam dir, sobretot, que el pis havia de ser aquell típic pis lleig, que havíem de fer una escenografia lletja (riu). Havia de ser el típic pis de gent gran, un pis no cuidat, així tot ple de material que es compra als xinesos i no té cap tipus d’utilitat, amb estanteries totes plenes, ple de pols, lleig... Pel que fa a l’ambient angoixant, al text ja hi era, i amb els actors l’hem treballat molt. Sobretot patíem molt perquè no en sortís un drama constant, perquè no fos lacrimogen, tota l’estona plorant, sinó que volíem treballar amb tot el que és l’estranyesa

Tria entrevista