Oriol Broggi parla sobre Incendis

Entrevista realitzada per Marta Armengol

Oriol Broggi.

Com arribes a trobar-te amb Incendis?
És una història una mica estranya. M’havien parlat molt de la seva estrena a Avinyó i de la seva estada a Madrid, gent propera, actors i espectadors, m’havien dit que hi havia una obra molt maca i molt semblant a les coses que faig jo. És una obra molt potent. Normalment, les obres les vas fent no saps ben bé perquè, se t’han creuat en el camí i fa temps que les tens però no recordes quan les vas llegir per primera vegada o quan algú te’n va parlar per primer cop. Però aquesta vegada, sí. Em va passar per davant, la vaig llegir i a mitja lectura ja estava plorant i vaig decidir que m’agradava molt.

Dirigir aquesta obra era tot un repte...
És una obra de molta dimensió. L’obra és molt bona, parla de moltes coses i va molt enllà. Fa un viatge molt estrany. Era un gran repte, sobretot com a persones que ens posem a treballar i ens plantegem tot d’una “i ara, què farem?”, és una cosa que a mi em passa molt.

Et va passar després d’haver decidit muntar Incendis?
Un cop la vaig estrenar. Quan faltaven unes setmanes per l’estrena pensava que sort que ara tinc Cyrano de Bergerac entre mans, però després, em pregunto què faré. He fet Antígona, El Rei Lear, Hamlet, Incendis, Cyrano de Bergerac i ara no sé on trobaré una obra tan potent com tot això. És evident que és una pregunta tonta, segur que hi ha 1.000 coses a fer, però tens aquest moment de pensar-ho.

Això deu ser el moment de baixada després d’haver preparat un projecte tan potent...
Vaig rebre un mail d’una espectadora que em va dir que després d’haver vist Incendis tenia la sensació que mai abans no havia vist teatre. Ja sé que no és veritat, però la va colpir d’una manera especial. I no és en absolut la nostra posada en escena, ni els nostres actors ni la direcció. És l’obra. Quan jo la vaig llegir, vaig tenir la mateixa sensació. En tot cas, la nostra feina ha estat aconseguir que això no es desvirtuï, no fer-ho malbé, però és l’obra en sí.

De tots els temes que es parlen a l’obra, quins et van interessar més?
És un viatge molt ben explicat, cosa difícil de fer en teatre. Realment, és una de les coses més bones. Si el teatre esdevé estàtic, és fotut. Quan explica una cosa que té acció en ella mateixa, un recorregut, és quan el teatre agafa més força. Jo no parlo només de viatges de recorregut, sinó també interior. Els personatges comencen en un lloc i acaben en un altre, i quan hi ha recorregut físic, això s’accentua. I quan es troben viatges interiors i exteriors, és perfecte. El cas més ben explicat i més brillant és el cas del viatge d’El Rei Lear a través de la seva bogeria i de la ceguera del seu amic mentre estan fent un viatge per la naturalesa en la qual es desencadena una gran tempesta, com la que ell té al cap. En el cas d’Incendis, fa un recorregut extraordinari de recerca de l’origen, de la pròpia veritat d’un mateix. Aquest és el tema. Hi ha dos o tres temes en l’art: la vida, les passions humanes com la ràbia o la tristesa; la mort; l’amor com una de les passions; i el propi recorregut vital, els rituals de pas del temps: naixement, casament... Tot això a l’obra queda molt ben explicat a través d’una comparació. L’autor (Wajdi Mouwad) crea unes balances entre allò que som i allò que haguéssim pogut ser, entre allò que som de veritat i el que som de mentida, entre els pares i els fills. I aquestes balances es van equilibrant durant l’obra, no saps ben bé com ho va teixint, però arriben a un nivell on l’espectador s’aboca al silenci i a esperar el desenllaç.

Quins són els incendis als que fa referència el títol?
Es van esmentant al llarg de l’obra. Presentem un personatge, la Nawal Marwan (Clara Segura) i expliquem com la seva vida s’incendia, és a dir, com hi ha alguna cosa que fa una espurna, crema i ho deixa tot arrasat. Un incendi purifica, però al seu pas ho canvia tot completament. El fet de conèixer o no conèixer ho canvia. A més, hi ha un element de molta passió en un incendi: les coses s’encenen. I parla de coses molt brutals. Per explicar tot això, a l’obra fa servir la crueltat de la guerra, la brutalitat extrema. Utilitza aquesta crueltat tan extrema, que és verídica i t’horroritza, per cremar les coses, refer-les i que després hi hagi un panorama completament diferent.

Continues treballant amb escenografies austeres i funcionals. En aquest cas, més justificat que mai, en ser una obra amb tants escenaris?
Quan tens pocs recursos i vols explicar moltes coses, l’única manera és deixar que no hi hagi res i explicar-ho sobre de l’escenari. L’escenografia que nosaltres tenim reforça la idea que allò que volem explicar és molt complicat, però alhora, és molt simple. És com funciona el teatre. El fet que no hi hagi res et permet que hi hagi qualsevol cosa i per tant, els viatges són molt ràpids. Qualsevol objecte que hem entrat a escena després ens molesta. El problema no és entrar les coses, sinó treure-les. La cosa austera ens va bé per explicar aquests viatges. I la sorra ens serveix perquè és un element molt natural. Hi ha una barreja entre les coses molt naturals i les molt artificials, que no ens hem inventat nosaltres. A partir de l’època del naturalisme s’intenta que en el teatre hi hagi el màxim de realitat. I els elements naturals com la sorra, el foc, l’aigua donen molt joc. I per a mi, el més fàcil és la sorra. Un altre element és l’aigua, que l’autor fa servir moltíssim. El foc no sortia, però li hem afegit nosaltres. I un altre element important és el menjar.

La sorra ja l’havies utilitzat en altres espectacles...
En aquest espectacle, a més, quan parlem amb el Julio Manrique i portem una producció de la Perla 29 des de la Biblioteca de Catalunya fins al Romea, ell ens demana que hi portem el nostre estil i manera de fer teatre. Nosaltres ens enduem la sorra com a element bàsic de la Biblioteca, que és el que ens va ajudar a què funcionés. Abans de posar la sorra, a la Biblioteca no se sentia gens.

I amb la sorra vau millorar el so?
La sorra mai no és uniforme i fa que no ressoni. A part, que té una pols que la fa interessant. Quan portem la Biblioteca cap al Romea, acabem de polir l’estil de la feina que fem i donem un pas endavant, el perfeccionem. La nostra manera de fer teatre, sempre imperfecta, en el moment en què la traiem i la portem a un teatre ens obliga a donar-li un embalum i a marcar-la molt més, a definir-la bé.

L’escenari central també respon a aquesta voluntat de mantenir l’esperit de la Biblioteca?
Sí. I perquè m’agrada molt això d’avançar l’escenari. Jo volia tenir el marc del teatre sempre darrere dels actors. Quan agafem les butaques que hem tapat i les col•loquem al darrere, per no perdre-les, aquests espectadors no veuen el marc, però veuen tot el teatre i l’efecte encara és més fort. Veus l’actor i al darrere, tot el teatre.

Perquè t’agrada que l’escenari emmarqui l’actor?
Perquè em funciona, avança l’actor i el treu de la ficció.

Perquè els dos actors protagonistes, Clara Segura i Julio Manrique, interpreten cadascun diferents personatges de la mateixa família?
Jo tenia aquests dos actors, tampoc no en tenia molts més. I són actors amb un nivell molt alt. M’agradava la idea que es poguessin lluir. Com a espectador, quan tu vas a veure òpera, una de les coses que t’agrada és el virtuosisme dels cantants, que t’expliquin una història d’una forma molt elevada. Quan un actor s’eleva i es llueix davant teu t’agrada, ho gaudeixes. Quan un actor canvia de personatge davant teu i veus aquest virtuosisme, t’agrada, el segueixes. És com un senyor que fa piruetes. I un cop l’estàs seguint t’adones que està interpretant la mare i la filla. Interpretar en teatre vol dir que estàs fent un paper perquè uns altres l’entenguin. La filla ha interpretat tot allò que la mare ha viscut i li vol explicar. Aquesta obra està molt ben escrita perquè explica molt bé com la filla ha d’absorbir tot el que li diu la mare sen

Tria entrevista