Magda Puyo parla sobre Parlour song (cançó de fons)

Entrevista realitzada per Elisa Díez

 foto: David Ruano.

Obra i autor gairebé desconeguts a Catalunya però un boom a Anglaterra, com arribes al projecte?

L’obra me la va descobrir la Victòria Pagès. Ella coneixia l’autor perquè estaven fent a Londres el muntatge d’un text seu que es diu Jerusalem, i a mi em sonava d’això. Llavors, la Victòria, a qui li agraden molt els autors anglosaxons, sempre busca materials i amb qui ens agrada compartir textos, em va passar aquest text. Després l’hi va passar al Joan Negrié, que dirigeix la Sala Trono de Tarragona, i tots tres ens vam entusiasmar per fer-lo. Una mica més tard el Josep Julien es va incorporar al projecte, i així va quedar format el repartiment final.

És una obra que havia d’estrenar-se a La Villarroel, us ha afectat el canvi d’ubicació?

El canvi de teatre ens va agafar quan el projecte ja estava en marxa però no hem volgut que ens canviés res. La Villarroel i el Teatre Goya són dos teatres diferents i crec que amb públics molt diferents, però com que el Josep Maria Pou va creure que podia funcionar, ens va semblar bé. Llavors vam decidir fer el projecte que teníem i no un altre, amb el màxim de qualitat possible, de la mateixa manera que l’hauríem fet a La Villarroel. Vam fer l’obra que volíem fer.

Parlour Songté un llenguatge especial amb un humor molt britànic, com ho està rebent el públic?

Crec que el que és més britànic de l’obra és la ubicació on transcorre tota la trama, però penso que parla de coses molt properes com la globalització, el concepte de les cases adossades, de la uniformitat… Parla de temes molt occidentals i, a més, de tots els temps: de l’amor i del desamor, i això sí que tothom ho pot entendre. És una obra molt universal. Tot i que l’humor és molt precís, molt punyent, i sí que es podria considerar com un humor més anglosaxó, és un tipus d’humor al qual estem molt acostumats, sobretot pel cinema i per la televisió.

Al Teatre Goya, sí que és cert que hi va un públic més gran que a La Villarroel, però de totes maneres entren molt bé a l’obra i la història els agrada molt, no tenen cap problema per entendre-la. Malgrat que pugui semblar massa moderna per a una determinada franja d’edat, no és cert, la gent gran moltes vegades és més moderna i oberta que molta gent jove.

L’acció s’ubica a Anglaterra i conserva els noms originals, per què no l’heu traslladada com en altres ocasions?

No ens va interessar apropar-la a Barcelona o a Catalunya com fan altres obres. Quan es fa un Shakespeare no es trasllada, per exemple, la Torre de Londres a la Mapfre de Barcelona. Si no ho fem amb Shakespeare per què ho hem de fer amb un autor contemporani? Crec que quan es fa, la major part de vegades, es perd l’essència de l’obra i el públic no té cap problema a l’hora de viatjar per altres llocs. No cal. El que està molt bé és que els nostres dramaturgs, els contemporanis, parlin del nostre món, del nostre país, però la translació no crec que faci falta.

Els crítics han destacat que la direcció i la interpretació de l’obra estan molt contingudes, com ho has treballat?

En primer lloc, no he llegit les crítiques, no en tinc ni idea del que han dit de l’obra ni m’interessa. Jo suposo que hauran vist el muntatge de Londres per fer aquestes afirmacions. Jo sí que l’he vist. A Londres el personatge del Ned (Josep Julien) el feia un actor còmic molt conegut i molt histriònic, però a mi no m’interessava fer un personatge histriònic. Vam partir molt del que deia el text, vam mirar molt el que els personatges fan en el text del Jezz Butterworth i vam intentar treure del text el màxim de material sense haver de subratllar-los més del que pensàvem que era convenient. Són personatges molt propers. La dificultat és que són còmics i dramàtics al mateix temps. Tenen aquesta doble vessant i és molt difícil per a l’actor i per a la direcció trobar l’equilibri. Una miqueta com la vida, que és drama i comèdia. Com encaixar això a dalt de l’escenari va ser la dificultat més gran.

Heu optat per una escenografia a quatre espais i una pantalla amb projeccions, molt marca Villarroel, però al Goya funciona igual?

L’escenografia és de Ramon Simó i el muntatge és el que especifica l’obra de Jezz Butterworth. És una obra escrita fa cinc anys i hem seguit molt cegament com l’autor vol que es representi. A més creiem que les idees que proposen són molt interessants.

Pel que fa a les projeccions també vam seguir la pauta marcada pel Jezz. Parlour Song està basada en la idea que hi ha un món real i un altre món que és el dels desitjos. La projecció que el Jezz proposa té a veure amb aquesta doble moral i amb aquesta doble realitat, què és més real: el que fan o el que desitgen? I la projecció té un sentit molt profund perquè és l’altra cara de la moneda, és veure altres coses que no es veuen en les situacions però que també passen, i que són tan importants com les que es veuen. Són tot metàfores que es reforcen amb la projecció.

Damien Bazin està aconseguint crear un segell propi en els seus espais escènics, en aquest cas com l’heu treballat?

Amb el Damien vam partir d’una sèrie d’ítems, vam entendre que hi havia tres parts diferenciades: la narració, la història i els desitjos. Aleshores vam treballar amb aquestes tres parts i amb la seva poesia. L’espai escènic està molt lligat a les projeccions, que ha creat l’Alfonso Ferri, i amb el Damien ho vam treballar com si fos un conjunt i no com dues parts separades. La creació anava sorgint a mesura que anaven avançant els assajos de l’obra.

Faràs alguna cosa al Festival Grec 2012?

Estem assajant un espectacle que faig amb la Mar Gòmez i amb la Dolors Miquel, poetessa, tot i que no és poesia, és una obra de teatre i de moviment que estrenarem a La Seca el 6 de juliol.

Tria entrevista