Pau Miró parla sobre Els jugadors

Entrevista realitzada per Marta Armengol

Pau Miró.

Un enterramorts, un barber, un actor a l’atur i un professor en excedència... Amb Els jugadors volies explicar una història de personatges decadents?
Jo crec que estic motivat per personatges d’una determinada franja d’edat, els que s’acosten als 60 anys. Ho he fet així a Singapur, a Lleons, a Somriure d’elefant, és l’edat que podrien tenir els meus pares, gent que en la societat actual se sent una mica desplaçada, no troba el seu lloc. I tal com estan canviant les coses, ens passa una mica a tots. Pensava que podien ser un bon exemple per parlar d’aquestes coses; la crisi, l’economia... Està canviant tot i no sabem per on agafar-ho. I aquesta desubicació, aquests personatges perduts m’interessaven per parlar, indirectament, del que està passant ara.

Aquesta història et servia per parlar de la crisi i les seves conseqüències?
Aquesta sensació de què coi està passant ara? Com és que estan canviant tant els valors i les regles, la manera de relacionar-nos, les coses que teníem com a establertes?

I utilitzes el joc com a metàfora d’aquestes vides perdedores?
Si jugues, pots perdre o guanyar i aquests personatges tendeixen a perdre. També tendeixen a ser irresponsables. Al final, sembla que allò que han guanyat amb facilitat ho podrien perdre de la mateixa manera. També forma part del tarannà d’aquests dies per la gent que manega més les coses: la situació econòmica és una mena de ruleta, una partida de cartes i els pobres, que es fotin.

Però a Els jugadors els personatges són els pobres...
De rebot, es parla de tot això.

En tot cas, l’última lliçó d’aquests jugadors és que si arrisques, pots guanyar...
És una altra lectura, que també els pot anar bé alguna cosa. M’agrada que es pugui fer més d’una lectura sobre la manera d’acabar una història. I una altra lectura, la més important, és que a la gent que els va malament les coses, també els pot anar bé. Crec que la gent que entra en la història s’emporta això: els personatges són uns desgraciats, però fins i tot als desgraciats els pot anar bé i la gent surt contenta.

Utilitzes l’humor i la ironia en una història que, explicada d’una altra manera, podria ser molt dura...
Seria una història pesada i crec que ara no cal, ja hi ha prou depressió en l’ambient.

El tema de la crisi el tens molt present...
Jo escolto molt la ràdio i no paro de sentir coses apocalíptiques de què anirem a pitjor i això em neguiteja...

I ho transmets a les teves obres...
Sempre de manera indirecta, no m’agrada parlar directament de les coses ni fer discursos, però sí que és una sensació que tinc, que està present a l’obra. Però l’important és que no és negativa. Jo no volia fer una obra depressiva, aquesta vegada, no, ara no toca, ja és tot bastant fosc i no cal. Sense ser superficials ni banals, hem de trobar la manera de ser positius evitant ser idiotes i amb una mica de base.

Has dit que els personatges són més fills de puta del que tu mateix pensaves. Et van anar conduint ells?
Josep Maria Benet i Jornet em deia que m’estimo molt els meus personatges, sempre em passa i en aquesta obra també. M’agrada aquest comentari, però també intento que tinguin matisos i més d’una cara, tenen mala llet, diuen mentides, s’enganyen els uns als altres i fins i tot són cínics a estones. Això no m’havia passat en les obres anteriors, m’ha aparegut una mala llet en la veu dels personatges. Precisament, això funciona a nivell d’humor de cara al públic, però si t’ho mires bé, tenen mala llet, estan ressentits, no els ha anat gaire bé tot plegat.

Malgrat això, aconseguim empatitzar amb ells...
Hi ha una ironia. No són només desgraciats, hi ha alguna cosa que fa que els escoltem.

I que vulguem que els vagi bé...
Això és fantàstic, hi ha gent que m’ha comentat que vol que els surtin bé les coses i si el públic pensa això, jo estic molt content.

Vas escriure l’obra a mida pels actors que la interpreten?
Jo necessitava 4 actors de 60 anys per explicar aquesta història, vaig fer 4 perfils i vaig començar a escriure. Després, amb el Lluís Pasqual vam començar a parlar del càsting i els actors van anar confirmant. A partir d’aquí, per a mi va ser molt més fàcil, vaig poder acabar de perfilar pensant ja en els actors.

Com encara l’obra un director jove com tu davant d’un equip d’actors tan potent?
El meu text és molt particular i s’hi ha d’entrar d’una manera determinada, només ha sigut això el que els he explicat, la resta ja ho sabien i ho han fet ells. Cada cop ho tinc més clar que m’ha tocat la loteria, quina sort que m’han tocat aquests actors, que em defensen l’obra d’aquesta manera, que ens hem posat d’acord i a sobre, els agrada l’obra. Són bon actors i els agrada l’obra, és la bomba!

Han aportat matisos als personatges que tu, d’entrada, no els havies donat?
Ells tenen una experiència vital i actoral que jo no tinc i en els assajos a mi m’agrada fer pauses i parlar molt amb els actors, no de l’obra sinó d’altres coses i jo anava absorbint com una esponja.

En una obra sobre jugadors no hi podia faltar un tema de Dean Martin...
És una picada d’ullet als jugadors i al “Rat Pack”, que eren una colla de mafiosos, però alhora tenien un cert glamour que aquests personatges no tenen. Però quan a la funció ells estan jugant a cartes i sona Dean Martin jo faig un viatge en el temps, és com la nostàlgia d’un temps passat, d’allò que han perdut, una mena de romanticisme si vols una mica lumpen que els va molt bé als personatges com a contrast. Ells no són herois ni homes d’acció ni podrien ser mafiosos. Són com nosaltres, com si jo ara em posés a fer de mafiós.

La música és molt present a la funció, com has fet la tria?
El Jordi Collet ha fet l’espai sonor i m’ha ajudat molt. Ell és actor, com jo, i ha escoltat molt l’obra a nivell de ritme, què li calia per donar continuïtat entre escena i escena. Buscàvem que la música, d’una manera subtil i poc exhibicionista, fos un altre personatge petitet que està allà comentant les coses. No volíem passar-nos, ni fer videoclips ni coses d’aquestes.

A què et refereixes amb fer videoclips?
A fer una cosa molt preciosista, amb cançons molt conegudes, fer unes llums molt espectaculars, en aquesta obra no tocava. Té una estètica molt particular i tot això no calia.

Tria entrevista