Pepa Fluvià parla sobre The lonesome west

Entrevista realitzada per Àngels Castuera

La directora Pepa Fluvià.

Quin és l’origen d’aquesta aventura?

Martin McDonagh és un autor que m’agrada moltíssim de sempre. Quan vaig veure La reina de la Bellesa de Leenane fa anys a la Villarroel vaig quedar molt impressionada. Vaig sortir de platea pensant : “qui és aquest paio? Com escriu aquest paio!” Per tant, és un escriptor de qui jo sabia que potser algún dia m’atreviria a tocar-lo. Llavors, l’any passat va arribar l’opció de poder fer-ho amb quatre actors quins perfils més o menys encaixaven i ens varem posar a treballar. Ho vam fer disposats a venturar-nos en aquesta història, a investigar-la.

Però qui va anar a buscar a qui?

Jo tenia molt clar que havia de ser McDonnagh i Ras Teatre volia fer alguna cosa. Així va anar. I va coincidir que els dos socis creadors de Ras Teatre, el Sergio Alfonso i l’Isidre Montserrat, tenien un perfil que coincidia amb alguns dels personatges de The Lonesome west. O sigui, que de la meva banda només em va quedar anar a buscar l’Eduard Buch i l’Aida Oset, que no formen part de la companyia. Vaig encaixar aquestes quatre peces i vaig començar a treballar. Les primeres funcions van ser unes prèvies que vam fer el juliol passat a la Nau Ivanow i l’octubre, l’Ever Blanchet ja es va interessar per nosaltres i ens va programar. I aquí estem, fins l’1 de juliol.

Ha costat molt adaptar la posada en escena a la sala Versus?

A la Nau Ivanow vam treballar a la italiana. Llavors quan l’Ever em va proposar fer-ho aquí, vam parlar entre tots dos d’obrir dues platees . I és clar, immediatament vaig haver de jugar amb l’escenografia i plantejar un espai escènic nou que ha donat resultat. Ara l’espai dóna una proximitat que és arriscada pels actors però a la vegada fa que l’espectador estigui molt més immers en la història.

I aquesta circumstància va obligar a posar un espai elevat?

La idea inicial ja portava aquest espai elevat. La segona altura representa un acantilat per on el pare Welsh es matarà. I se’m va acudir que es podia resoldre amb una alçada. A mi, particularment, les escenografies amb alçades m’apassionen. Actors que han treballat amb mi sempre riuen de mi en aquest aspecte. Sempre em diuen: “ves a veure tal escenografía que t’agradrà, perquè hi ha molts nivells”.

En aquest cas resultava ideal per resoldre els dos espais en què transcorre l’obra.

Sí, després a la Versus aquest espai m’ha anat encara més bé, perquè l’espai és molt reduït i fer que una de les escenes més íntimes de l’espectacle pugui passar “allà dalt” ho jugues millor que no pas si tinguessis més espai als laterals.

L’obra és contemporània però la violència que s’hi veu no sembla propia d’aquesta época. O no ens agrada creure-ho, com a mínim.

Sí, és contemporània, sí. La gent queda molt xocada de veure com pot haver-hi una realitat on els personatges es puguin codificar d’una manera tan salvatge, no? Però no hem d’oblidar que a les zones rurals, a les zones solitàries i hostils de la nostra Catalunya, que a mi em fa molta gràcia dir això, hi ha pobles molt hostils. Les relacions entre els seus habitants i entre els membres de les famílies no són fàcils. Les enveges, la incomunicació i la incapacitat que tenen de solucionar els problemes perquè no tenen recursos fa que siguin mig salvatges. A vegades trobes espectadors que et diuen “home.. però això no passa, ara, no?” i un altre li diu: “com, que no passa? Si jo tinc familiars que són pastats a aquesta gent!!”. És com que l’urbanita que no ha tingut arrels a territoris hostils, apartats, de pobles molt petits, de 200 habitants o menys, ho desconeix. I els dóna la sensació que això podía passar a principis de segle. Però això pot passar actualment.

De fet, a vegades pots tenir la sensació que et trobes a un Saloon del Far West amb dos cow-boys a punt de matar-se.

Bé, vaig voler jugar expressament amb el West del títol. El solitari oest, The Lonesome West, seria un bon escenari per acollir els conflictes que tenen aquests dos germans, que podrien ser dos vaquers que s’enfronten l’un amb l’altre a veure qui pot més. Solucionar l’escenografia amb palés també em donava aquesta sensació de Far West. Vaig pensar en no canviar el títol i deixar que la paraula west hi sortís, perquè tot formava part del mateix concepte.

Al mateix temps, l’atmosfera que es respira, l’ambientació aconsegueix situar-te a la Irlanda profunda. Deu ser que no són tan diferents, el Far West i la Irlanda rural….

No sé si ho hem aconseguit tant, això de reproduir Irlanda, perquè l’escenografia és bastant conceptual, però es barreja amb el realisme perquè tots els objectes són realistes. Però si parles amb gent irlandesa o coneixes els paisatges de Leenane o la part oest d’Irlanda no sé si s’identifica tant… Allà les cases són xates i amb pallada…Vam intentar treballar els conceptes del paisatge d’Irlanda: el color vermellós de les parets amb el blanc de segons quins elements, amb la palla que hi ha a l’escenografia. Però l’espectador té la sensació, això sí, que está dins la casa d’aquesta familia peculiar. Tampoc vam voler fer-ho molt fidel, era difícil.

Doncs la cançó amb que s’obre la peça col.loca l’espectador als verds prats del paisatge celta en un tres i no res. Aquesta cançó la proposava el McDonagh?

Això va ser idea meva. Tinc la sort que l’Aida Oset és una magnífica cantant i a més composa. I em va composar aquesta petita peça que situa a l’espectador i que el fa viatjar cap a diferents imaginaris. N’hi ha que diuen que el cant inicial de la Girleen sembla oníric, com si el que veuran després fos un record…Altra gent em diu que la peça els situa molt bé on estem i el loc des d’on estem.. Perquè la cançó de l’Aida és especial, li vaig demana rque no fos res melòdic i els finals són molt trencats. Penso que comencem amb un bon to la història.

Sigui com sigui, en McDonagh et planta la realitat irlandesa o com a mínim, els tòpics que en tenim, de bon principi: l’alcohol corre a dojo, un dels personatges és un capellà alcoholitzat…

Un capellà catòlic, sí, perquè a Irlanda l’esglèsia católica té un gran pes. I hi ha molt de respecte per la figura del sacerdot. Sigui jove o vell, el tracten amb molt de respecte, no és com aquí.. I a més és una figura que es relaciona molt socialment, es relaciona amb els feligresos… No és com aquí, que els tenim una mica a partats. Allà són una figura important.

En aquesta història, com a mínim, el personatge del capellà és cabdal. És clau.

The Lonesome west forma part d’una trilogia que integren també La reina de la bellesa de Leenane i Una calavera a Connemara, i amb l’Ever haviem dit que estaría molt bé poder fer la trilogia. Totes tres passen a Leenane, i si t’en vas a La reina de bellesa… hi surten personatges que després a apareixen a Una calavera a Connemara, i si llegeixes aquest text et trobes amb gent de la que es parla a The Lonesome West. O sigui, que és el mateix poble. Un poble on els suïcidis, els homicidis i la violència són els recursos que es fan funcionar per relacionar-se, viure i sobre viure.
És interessant veure com beuen aquesta gent per aguantar aquesta situació, d’una banda, per resoldre conflictes, per una altra, i com la beguda els porta a les últimes conseqüències. Així, un sacerdot, en un entorn així, tan hostil, queda absolutament subjugat, anul•lat i deprimit, perquè no pot aconseguir que els habitants d’aquest poble es comuniquin i actuin d’una altra manera. Res. Són tots uns animals.

Però tot i així, el pare Welsh ho intenta. Fins i tot després de morir. Deixa un llegat.

Els hi deixa una carta al Valene i al Coleman per veure si fan els deures, sí… El pare Welsh és l’ànima d’aquesta història, el personatge cabdal. El paradigma del que representa aquest home és: quantes vegades a una persona en un món hostil se l’ha menjada aquest món hostil per molt que ha lluitat en contra? Quantes vegades hem fracassat en entorns que no ens ho han posa

Tria entrevista