Xicu Masó parla sobre Mequinensa

Entrevista realitzada per Marta Armengol

Xicu Masó. foto: David Ruano.

Com sorgeix el projecte de Mequinensa?
Ve d’un procés que comença l’any 2008 quan la Maria Ibars i l’Annabel Castan, de la companyia Les Antonietes, em van venir a trobar per parlar-me de Jesús Moncada. El pare de la Maria té relació amb Mequinensa i l’Annabel és de Tremp. Jo en aquell moment havia llegit un parell de llibres de Jesús Moncada, però encara no coneixia Camí de sirga. Llavors vam posar en marxa L’Aigua i després ens va quedar el cuquet de fer alguna cosa més ambiciosa en el sentit de poder abastar més obra de Moncada i tenir en compte Camí de sirga. Però fer Camí de sirga directament era molt complicat. Llavors ens vam posar en contacte amb el Teatre Nacional, que ho va veure claríssim i després li vaig demanar a Marc Rosich que ens ajudés amb la dramatúrgia.

Quines complicacions hi veies a l’adaptació de Camí de sirga?
És una novel•la riu, mai tan ben dit. És una novel•la molt gran, on passen moltes coses. És una obra que podria tenir una gran adaptació cinematogràfica, tot i que seria difícil, o potser fer-ne una sèrie potent. Però té una estructura molt complexa per intentar fer-la en dues hores en un escenari. D’aquí va venir la idea de voler-me centrar en els 13 anys des que es va decidir fer la presa fins que es va posar en marxa. Per explicar una pèrdua necessites conèixer què és el que es perd, quin és el seu valor. D’aquí ve la necessitat d’explicar els antecedents, molts els hem trobat a Camí de sirga. En aquest projecte hi ha tres fonts; els fets documentats que van ocórrer en aquells anys, la informació que teníem de la gent de Mequinensa i els personatges. Vam haver d’escollir i sacrificar-ne alguns. Volíem explicar el valor que té aquesta pèrdua més enllà del fet físic d’enfonsar un poble, com era aquesta persona-poble que desapareix, com era, cada poble és com és. El repte estava en què passava un cop enfonsada Mequinensa, si aquesta persona-poble continuava sent de la mateixa manera o no, o com canviaria.

Com si per mostrar la història d’algú que mor primer n’haguessis d’explicar la vida...?
En tot cas, aquí el que mor és una entitat que va més enllà de l’aspecte físic, és un ens amb una personalitat i una història i unes emocions que conformen un grup de persones, però en aquest sentit, és molt semblant a una persona.

Us vau plantejar continuar la història i explicar què passa a la nova Mequinensa?
Crec que d’alguna manera, això hi és, encara que no explícitament. Ha vingut a veure l’espectacle molta gent de Mequinensa que hi va viure durant aquells anys i tots s’emocionen i en surten molt contents. Això vol dir que l’espectacle no els condueix a un lloc que no tingui res a veure amb el que són ara. Aquesta mena d’esperit de tribu d’Astèrix que ha tingut sempre Mequinensa i el sentit de l’humor de Moncada no és frívol o banal, és una qüestió de caràcter, una manera de ser. Aquesta ironia “moncadiana” és part de l’instint de supervivència.

En la dramatúrgia hi heu incorporat anècdotes d’habitants de l’antic poble...
Durant la preparació de l’obra, vam passar un matí a Mequinensa i vam estar amb unes 20 persones que havien viscut aquells anys. Ells ens explicaven les coses que ja sabíem, però nosaltres insistíem en preguntar-los coses més anecdòtiques que ens servissin per conformar l’”acting”.

A l’espectacle barregeu realitat i ficció a través d’un personatge mort que ve al poble a jugar a les cartes...
Això és de Moncada. També ho fa amb altres personatges. Fins i tot, nosaltres en algun cas hem fet el contrari. A l’escena de la carta a la senyora Mort, el personatge de l’original acaba de morir i a nosaltres, no ens anava bé. Ell a l’obra original barreja realitat i ficció i crec que ho fa en el mateix sentit, necessita antecedents i els va a buscar.

L’escenografia està molt present en aquest muntatge. Com vas plantejar-la amb Paco Azorín?
Aquest espectacle per a mi tenia dos perills; un era el costumisme i l’altre, l’elegia, el to excessivament elegíac. Moncada pot semblar costumista, però no ho és, té molta més volada. I si a nivell espacial el poble l’haguéssim posat en un espai realista, recognoscible, ens hagués anat a la contra absolutament. Necessitàvem un espai que dignifiqués molt els personatges i per altra banda, que fes volar la història. A partir d’aquí, vam anar provant fins que va aparèixer aquest full en blanc que s’anava enfonsant.

La música s’ha composat expressament?
Sí. A mi m’agrada molt remenar amb les músiques i ja havia treballat amb l’Eduardo Arbide, amb qui ens entenem molt bé. I seguia els mateixos objectius; no costumisme i no elegia. Al començament, a l’escenògraf, al músic i a la responsable de vestuari, Maria Araujo, els vaig donar referents que a mi em servien. D’una banda, alguns autors irlandesos que a mi m’agraden molt; per exemple, (Brian) Friel, (Connor) McPherson, (Martin) McDonagh i altres com John Ford, que en el fons, és part del mateix. Era pensar més en John Ford que en segons quin costumisme català. I quan parlo dels irlandesos ho dic en el sentit de la tranquil•litat que tenen ells perquè enmig d’una cosa complicadíssima es parin a explicar una història, amb tot el temps del món. Tenen molt clara la qüestió de l’oralitat. Passen coses, però jo m’assec i durant 10 minuts em poso a explicar una història i la gent l’escolta i no passa res. Això per a mi és extraordinari. I per altra banda, els parlava de Fellini com a món. Em sembla que té més coses de Fellini. Amarcord pot semblar costumista però no ho és. Els colors del vestuari d’aquesta pel•lícula són molt pujats i estridents. Aquella estanquera pot ser real, però té aquell punt que no ho és. Però també és el Fellini de E la nave va, aquell final, aquells mobles, aquest inventari...

Això de l’inventari apareix a l’obra de Moncada o és aportació vostra?
Són trossos que el Marc Rosich va anar recollint i vam anar triant. Tenia una idea del que volia fer i després hi va haver la gran feinada del Marc d’extreure el material, fer-ne una síntesi, ordenar-lo i donar-li caràcter a tot això.

Els personatges parlen amb dialecte de la Franja, t’ajudava a donar-li més versemblança a la història?
Ho he fet perquè és com s’ha de fer.

El fet que interpretis un dels personatges és una qüestió de recursos o perquè et venia de gust implicar-t’hi més enllà de la direcció?
Em venia molt de gust amb aquesta història si trobava la manera de ser-hi. Quan dirigeixes, a partir que estrenes canvia molt la relació que tens amb l’espectacle. I em venia molt de gust.

Continuar la teva implicació més enllà de l’estrena...?
Hi ha dos motius de poder-ho fer, no crec que es pugui fer sempre. Jo seria incapaç de fer-ho amb un protagonista, però com que aquí ho podíem fer a mida, el Marc podia fer aparèixer i desaparèixer el meu personatge, i per altra banda, tenia un ajudant de direcció del qual me’n refio absolutament, Llàtzer Garcia, amb qui portem 11 o 12 espectacles junts.

Sense voler desvetllar res, quin valor li dones a l’escena final, amb un personatge arrossegant el llaüt?
De la manera que has fet la pregunta, l’estàs contestant. Cadascú segons com hagi vist l’espectacle, que ho interpreti. En tot cas, hi ha dues coses clau; una és la imatge de sirgar, el que fa el personatges és sirgar.

M’expliques què és sirgar?
Estirar la barca riu amunt pel camí de la vora d’un riu. I aquest personatge sirga en direcció contrària cap on van tots. I el mort es queda on s’ha de quedar.

Tria entrevista