Josep Maria Benet i Jornet parla sobre L'habitació del nen

Entrevista realitzada per Sonia Lagunas

A L’habitació del nen mostres un fet des de dos punts de vista totalment oposats. T’ha costat molt explicar-ho?
Hi ha d’altres que m’han costat més. Volia mostrar això, dues persones amb dues posicions diametralment oposades i irreconciliables, que qualsevol de la dues bandes pot tenir la raó. És molt difícil saber a on és la veritat i a on la mentida.

Mai existeix un únic punt de vista.
Sí, però sobretot el que jo volia mostrar és que és molt difícil saber a on és la veritat i la mentida.

Però, sembla contradictori que un esdeveniment tan rellevant com el que succeeix a L’habitació... no tingui un únic punt de vista, de no ser que o el pare o la mare hagin embogit.
Naturalment, algú dels dos ha embogit.

Tampoc tu tens la resposta de qui dels dos es torna boig.
Naturalment que no, és a dir, si la resposta està fora de l’obra, naturalment aquesta resposta no existeix. No es pot demanar a un autor el que és o no és d’un espectacle o quina és la seva opinió sobre aquell espectacle que ha fet, perquè el que no està dins l’espectacle o dins del text no està a cap altra banda, ja pot dir el que vulgui l’autor que si no està dintre no hi és.

L’espectador és qui tria.
Clar, no pot venir de fora l’autor i dir “aquest personatge li passa el que sigui”, si no està explicat dins de l’obra això no existeix, per molt que ho digui l’autor.
Jo no em vaig plantejar aquesta qüestió, perquè intentava ser fidel a la idea inicial de que hi hagués exactament el mateix número de possibilitats de que fos la mare o fos el pare.

Costa molt defensar qualsevol de les dues opcions.
És que és això precisament el que volia, no és fàcil trobar una resposta. La meva idea era crear una certa inquietud en l’espectador, potser això és un reflex del que pot passar a la vida.

Dins la teva obra dramàtica, sovint, tractes les relacions paternofilials, per què aquesta qüestió es converteix en característica de la teva literatura?
Tinc una filla, conec el que és ser pare i per a mi ser pare és una cosa fonamental a la meva vida, però jo diria que aquesta obra no parla de les relacions paternofilials, el nen aquí seria un excipient, tot i que sí que és un tema que va sortint a les meves obres. En aquesta obra el nen és l’anècdota que em permet passar a parlar del que jo volia parlar, és la bomba que farà que exploti el drama d’aquesta parella.

El nen mostra al llarg de l’obra gelosia envers el pare, vol la seva mare per a ell sol.
Aquest és un fet molt típic dels nens, no de les nenes. Les nenes reparteixen més l’afecte entre pare i mare, en canvi, els nens normalment tenen gelosia del seu pare (em vaig inspirar en casos reals).

Això és una generalització.
És una generalització, però basada en la ciència

A la primera part, algú fa un gest obscè a la mare, des del pis que es volen comprar.
Aquesta és una de les premonicions que anuncien el que vindrà. Més tard, hi ha una escena paral·lela a aquesta, el pare veurà també a un home, en el primer cas el pare no veu el que ella veu i després succeeix a la inversa, per a mi això és l’important d’aquestes dues escenes. Ja veiem coses desagradables que passen a aquest pis que volen comprar, un pis, que per a mi és el paradís perdut, al qual no podran tenir accés mai i per això aquesta visió del que és veu a l’altra banda, perquè és la por a perdre aquest paradís. S’espatlla una mica la il·lusió d’anar cap allà. A més, es tracta de mostrar la visió d’una realitat diferent.

El temps juga un paper important en aquesta obra. Ni el pare ni la mare troben els seus rellotges, el rellotge del nen desapareix i somia que se l’ha menjat.
Quan comença l’obra el temps desapareix, la mare li posa al cap que ell s’ha empassat el rellotge i ell diu que ho ha somiat, perquè el rellotge del nen també ha desaparegut i és una cosa inquietant, és una obra que explica una situació impossible, a la realitat no la podríem dir així, és a dir, aquesta gent no està en contacte amb ningú, estan sols, no es veuen amb ningú més, perquè l’aparició d’una tercera persona aportaria una visió objectiva i els faria veure qui és el boig de tots dos.

A més l’obra es subtitula “Les tretze de la nit”.
És un altre d’aquests signes que mostra que estan fora del temps, és una hora que no existeix. De fet l’obra parla d’universos paral·lels, l’obra quan acaba estan a un lloc buit a on no hi ha res i a més, passa un davant de l’altre sense veure’s. En l’especulació de valors científics diuen que si hi ha universos paral·lels, doncs potser el tindríem al nostre costat, gairebé tocant-nos.
Aquesta parella s’ha distanciat tant, que al final passa un davant de l’altre i no es veuen.

Penses que L’habitació del nen té algun aspecte de “thriller” psicològic, com s’ha dit?
No ho sé, jo no ho intentava. Potser perquè m’agrada molt Hitchcock.

L’han comparat amb “El sexto sentido”, però a la teva obra no sabem quins són els personatges vius i quins els morts.
Jo crec que és molt diferent, precisament per això, perquè a aquesta obra no hi ha solució.
Volia explicar la impossibilitat de decidir qui té raó, i que el públic discuteixi a la sortida, l’únic que sé es que aquesta gent acaben fatal.

Has dit que “si Testament sortia de Fugaç, L’habitació del nen surt de Testament”.
Sí, m’explico. Fugaç és una obra en la qual hi ha moltes maneres per entendre el sentit de la vida: a través de Déu, de l’art, de l’amor, dels fills... Però hi ha un personatge que pensa que la vida és espantosa, horrible... Està tan obsessionat amb aquesta idea que decideix estalviar aquest dolor a la seva filla i en el moment en que la seva filla és més feliç, la mata.

Després d’escriure aquesta obra vaig intentar buscar una sortida a la visió negativa d’aquest personatge, aleshores escric Testament, una obra que deia que és possible que la vida no tingui sentit, però potser els nostres hereus, un dia, trobaran una resposta. Més tard, em vaig qüestionar si les meves cabòries tindrien sentit i vaig escriure aquesta obra, també molt negra, però, en canvi, qüestionant les dues posicions: una més dura amb altra més optimista, perquè la meva manera de veure la vida de forma més pessimista potser no és la correcta i deixo oberta la opció perquè cadascú pugui escollir.

No et molesta que et recomanin efectuar canvis textuals.
El que és curiós és que la gent no entengui que el que escriuen és imperfecte i que el consell de gent de la qual et refies és molt bo per millorar les teves obres. Jo sempre consulto als mateixos, són la meva patrulla d’auxili. Escolto molt el que em diuen.

Em sorprèn perquè a molta gent que escriu els molesten les correccions o les propostes de canvis textuals.
Molta gent escriu alguna cosa i creu que està perfecte, jo quan acabo d’escriure dubto i demano consell a gent que pugui entendre i que m’entengui, més tard quan es munta l’obra el director pot necessitar algun canvi, em sembla totalment lògic.
Mira, a les obres de Shakespeare, per citar un exemple recent, el McBethdel Bieito, apareixien improvisacions seves o de la seva gent, si tot això es fa amb Shakespeare que és el número 1 d’autors de teatre de tota la història, per què no se m’ha de poder canviar a mi?, però el 90% d’autors no permeten que es toqui el seu text.

Com a autor, què és més important per a tu: allò que vols explicar o com ho comuniques?
Allò que vull explicar, a partir d’allò que vull explicar miro com ho explico i intento buscar la millor manera (dintre de les meves possibilitats) per a explicar la meva història, jo no miro de fer experiments. El més important és que jo vull explicar una cosa i aleshores busco com fer-ho. A veure, a mi la forma i la construcció dramàtica m’interessa molt, però sempre a partir del que necessita allò que vull explicar, mai al revés.

Tria entrevista