Emilià Carilla parla sobre Amfitrió 38

Entrevista realitzada per Marta Armengol

Emilià Carilla

Què et motiva a escollir aquesta obra?
Quan estudiava a l’Institut del Teatre, als alumnes d’un curs superior al meu els va tocar treballar escenes d’Amfitrió 38, et parlo de l’any 88 o 89. Això em va fer llegir l’obra i la vaig trobar deliciosa. Vaig veure el taller obert que en van fer i recordava unes escenes precioses, divertides, amb una flor a la paraula i una entremaliadura molt bonica a les accions. En aquell moment, no vaig pensar que ho volia muntar, jo estava estudiant per ser actor i ni se’m va acudir que faria de director. Però em va quedar aquest record. I un bon dia, amb el projecte de creació del teatre Akadèmia, la Mercè Managuerra, que té com a un dels seus grans interessos representar els clàssics i defensar la meravella de la llengua catalana, em va demanar què podíem muntar. Amfitrió 38 tot i que té tot l’aire d’un clàssic no ho és exactament, és pràcticament contemporani; és dels anys 20 o 30 del segle passat. I Jean Giraudoux, tot i ser un escriptor estupend, tampoc no és Shakespeare ni Molière ni Beckett.

Et refereixes a què no és un clàssic?
Disposa de la grandesa i la temporalitat dels altres. Però jo recordava que tenia tot l’aire d’un clàssic i que tenia molt de les obres clàssiques.

De fet, la història s’inspira en un mite clàssic...
Exacte. I li vaig proposar a la Mercè que se’l llegís i li va quadrar molt amb la línia que volia donar-li als muntatges del teatre Akademia. Va trobar la història i el llenguatge, meravellosos i el text, molt bonic i va decidir fer-ho.

Un dels aspectes que has destacat de l’obra és el llenguatge. Què és el que et va interessar més?
Que és una meravella. És una mena de prosa poètica fins i tot filosòfica. Amfitrió 38 obliga l’espectador a escoltar i a entendre. La història és fàcil, és una comèdia d’embolics, però la manera en la que l’explica obliga a que tu escoltis amb precisió tot allò que s’està dient perquè s’està fent d’una manera exquisida i el pensament és elevat i elaborat. I això és molt bonic, no pot faltar. La vida avui en dia és força prosaica i sovint, el teatre que veiem també ho és. Jo no dic que nosaltres haguem fet la delícia del segle, però és important no perdre de vista els autors que escriuen com ell i que tenen unes línies que et fan pujar fins al cel.

A què et refereixes quan parles de teatre prosaic?
Dóna un cop d’ull a la cartellera; excepte els llocs on es donen diners per programar com el (Teatre) Nacional o on es veuen obligats a recuperar els clàssics, habitualment ens trobem amb tres senyores o senyors que decideixen recollir unes històries del carrer i és totalment vàlid, el Rubianes ja ho va fer meravellosament bé. Aquestes històries de ‘he anat a la cafeteria i m’han tirat quatre piropos i jo m’he girat perquè estic molt indignada’ estan molt bé, però tot és molt prosaic. Es tracta d’obrir un camp cap una altra banda.

Heu fet una versió pròpia a partir del text original i la versió de Ramon Esquerra...
Ha estat un intent de la fer la història més assequible i directa. Hem agafat el llibre de Ramon Esquerra i hem retallat tota una redundància del teatre clàssic francès d’aquella època. Hem anat al gra i hem alleugerit. L’obra se’ns posava en 3 hores i mitja, i ara dura 2 hores i mitja. Per uns espectador d’avui en dia trobar-se amb 3 hores i mitja de teatre clàssic pot ser una mica feixuc.

Amfitrió 38 parla de què no som amos de les nostres decisions?
Quan un dirigeix, pretén que els espectadors es facin preguntes. Jo et demanaria a tu si creus que som amos de les nostres decisions, és una de les coses que em va molt bé que la gent es pregunti.

Quines altres preguntes vols que es faci l’espectador?
El que tenen de meravellós aquestes coses és que tu et planteges una història, la rumies, obres unes portes i al final, quan comentes l’espectacle, l’espectador no s’ha fixat en allò. M’agradaria tant que em diguessin respecte el final de l’obra ‘Què creus? Que els déus són titelles en mans dels homes o que els homes són titelles davant dels déus?’. Aquesta és una cosa que volia que la gent es preguntés i ningú no m’ha fet aquest comentari. Això vol dir o que jo no ho explico bé o que el públic no posa atenció en allò que jo vull ensenyar.

Quins altres temes t’interessaven d’aquesta història?
Un dels temes que em meravellava és si és factible que nosaltres puguem relacionar-nos amb els déus, poder tenir-los a la vora. Ja sé que això no és així per a molta gent...

En què estàs pensant quan parles de déus?
En el que explica l’obra; que baixa Júpiter, que es transforma en un senyor de carn i ossos però amb un poder. I penso en si això pot passar de veritat. Si els nostres somnis, els nostres desitjos ocults estan enfrontats a la possibilitat o la lleialtat que avui en dia un decideix que ha de tenir amb la seva parella. Poden conviure els meus desitjos profunds de llibertat, que em realitzen plenament, arribant a ser totes les coses que podria ser, amb una vida de parella convencional, de lleialtat i de fidelitat? Fins a quin punt aquestes dues coses poden estar juntes?

Aquesta qüestió té to molt filosòfic...
A mi em sembla que l’obra ho és. El que passa és que és una comèdia d’embolics. Però estem reflexionant fins a quin punt aquest senyor (Júpiter) perd l’oremus per aquesta senyora (Alcmena), però sobretot, decideix que és adorable. S’adora els déus, no els humans. I ell decideix que l’adorarà fent-li un fill, que per a ell és un regal per a la humanitat, que salvarà els homes dels monstres. I qui són de veritat aquests monstres? Quins són els terrors dels homes? Fins a quin punt pot venir algú, que és un home i no ho és, a salvar-nos de tot aquest muntatge on estem ficats?

Per aquest muntatge, heu apostat per un grup d’actors emergents, amb quin objectiu?
La intenció era crear un grup homogeni de gent interessada en treballar i en créixer, no en complimentar una papereta. Gent que estigués oberta a continuar aprenent encara que les seves carreres estiguin obertes o fins i tot, fetes. Gent que estigués disposada a participar en un procés de treball de quatre mesos, cosa que habitualment no trobes a Barcelona, i que estigués complementat amb un treball de veu, dicció i cos per posar els instruments en solfa, tots ressonant d’una determinada manera. I això és més fàcil de fer en gent jove perquè és una mica més flexible.

Aquesta aposta desemboca en la intenció de crear una companyia?
Els temps no són gaire bons per pensar en crear una companyia, però si parlem d’una manera poètica, o parlem d’intencions, si fos factible, jo crec que el teatre Akademia voldria una companyia estable. La idea és crear un grup d’actors i actrius que s’entenguin, que estiguin receptius i oberts, que es coneguin els uns als altres i puguin treballar des de la seva coneixença professional i personal. Però és il•lusori pensar que avui es pugui crear una companyia estable, això vol dir que són un grup que es manté fins i tot econòmicament i això els permet continuar treballant junts. En tot cas, sí que m’agradaria tornar a treballar amb tots ells en altres muntatges.

Tria entrevista