Marta Buchaca parla sobre Litus

Entrevista realitzada per Elisa Díez

Marta Buchaca.

De la comèdia al drama, ha estat buscat que Litus fos un drama? Et venia de gust canviar de gènere?

He fet més drames com L’olor sota la pell i Plastilina. L’única comèdia és A mi no em diguis amor, però no sé per què la gent es pensa que jo sempre escric comèdies. M’interessa molt més la comèdia que el drama. Aquest cop al principi em pensava que era una comèdia i quan la vaig començar a assajar vaig veure que no, que era un drama. Fins i tot un dia en un assaig vam acabar tots plorant, cosa que no m’havia passat mai. Tampoc no havia pensat que la gent connectaria tant amb l’obra. Hi ha gent que plora molt amb la història i surten tocats.

Parlar del suïcidi en to còmic és difícil?

A més això. Encara que no parli directament del suïcidi, parla de l’amistat, de l’amor, dels problemes que tenim la gent de trenta anys. No es pot fer una comèdia si hi ha un mort, i vols fer una obra de veritat. Hi ha moments en què rius molt, aquests moments d’aire, moments amb el Marc (David Verdaguer) o quan entra el Pepe (Josep Sobrevals), però en els darrers vint minuts no hi ha gaire lloc per a la comèdia, és pur drama. I de vegades la gent acaba plorant-rient que és una cosa xula de veure.

La majoria de les teves obres tenen una estructura d’escenes curtes, separades per foscos o per música, però has construït Litus sense cap pausa i de tirada, sense un canvi d’escena, per quin motiu?

Aquest era el repte, la unitat temps-espai-lloc. Ja ho va ser quan vaig fer Les nenes no haurien de jugar a futbol i no me’n vaig sortir, vaig haver de fer un parell de foscos. I amb Litus ho vaig tornar a provar. El Jordi Galceran sempre diu que una obra de veritat ha de passar tota seguida. I jo volia fer una obra a “lo Galceran”. I amb Litus ho he aconseguit, però realment és molt més difícil. Hi ha dos moments en què els personatges no són a escena, però podrien estar sense cap problema.

Als dramaturgs catalans contemporanis us influencia tot, però hi ha qui ha comparat Litus amb la pel·li Tu vida en 65 minutos, t’has basat en ella o la història va sorgir d’una altra banda?

No m’havien dit aquesta referència encara. He vist la pel·li i l’obra de teatre, però no crec que sigui una influència, o almenys de manera directa i conscient. És un tema més general, amics reunits en una casa com a tema està present en nombroses pel·lis com Els amics de Peter o en novel·les.

El suïcidi és un tema que m’havia interessat des que era petita -no s’ha suïcidat ningú proper-, quan ets adolescent és un assumpte que atrau molt i sobretot si escrius. Et fa sentir com molt poderosa i forma part de l’esperit rebel d’aquella època. I la idea sorgeix quan es mor algú proper quan és encara molt jove i tu t’estàs preocupant de coses molt més banals. Parla del suïcidi, però crec que és més la mort i sobre tot el tema de gestionar la pèrdua. La gent que ha vingut i que ha perdut alguna persona recentment s’ho passa molt malament, perquè els toca molt a prop.

És una obra que parla de les persones de 30 anys, amb actors que tenen aquesta edat i on el protagonista absent la tenia i va decidir que no volia seguir fent-se gran, és una edat molt propensa a la síndrome de Peter Pan?

Crec que molt i cada vegada més. I aquest part de l’obra prové de la meva crisi dels 30, quan et comences a plantejar on estàs, on hauries d’estar, i sobretot comparant-me molt amb la generació dels meus pares. Ells als 21 es casaven i nosaltres estem als 32 preguntant-nos què volem ser de grans. Realment, hem canviant molt en una generació. Estem envoltats de Peter Pan, ens fa molta por el compromís, i fins i tot veig Peter Pan els que es comprometen. Som una generació molt perdudeta. I això sí que està molt reflectit a l’obra.

Arran d’això és una obra generacional, però suposo que podrà ser vista i entesa per altres franges d’edat?

Sí, totalment. Tothom s’identifica amb la síndrome de Peter Pan. A més parla de temes molt universals, tots hem tingut un grup d’amics que hem deixat de veure, la colla de tota la vida, l’amor, la mort, l’amistat.

Parlem de la mort, però sense mitificar-la, aquí no val això de cantar totes les bondats del mort, és una obra de veritats, no?

Això sorgeix d’un tema personal, ja que sempre he viscut amb un mort molt mitificat que va ser el primer marit de la meva mare, que ha quedat als nostres caps molt mitificat i en sabem totes les bondats. I està bé ressaltar bondats però no som perfectes i també tenim misèries, però aquestes no te les explica ningú, i menys quan algú mor molt jove. Quan la gent mor jove, tendeixen a ser àngels, i de fet a Litus al principi els seus amics diuen d’ell que era un àngel.

Suposo que la meva història personal ha influït molt en aquesta obra. A mi m’agrada molt escriure sobre coses que conec, em resulta molt difícil escriure sobre temes desconeguts o que no em toquen d’alguna manera. Amb ‘Litus’ m’he adonat després de per què l’havia escrit, de per què parlava del suïcidi o de la mort.

Heu assajat tres mesos, tot un privilegi, i només amb mig text, com has acabat d’arrodonir l’obra?

Vaig començar amb la meitat de l’obra feta, vaig començar els assajos i la vaig acabar d’escriure. Tinc com deu versions dels darrers 20 minuts, sempre amb el mateix final, però deu maneres d’arribar-hi diferents. Quan els actors ja tenien els seus personatges per la mà i la primera part estava molt assajada, vaig assajar aquesta segona part amb improvisacions i les reaccions que tenien ells eren les que jo havia escrit. Excepte el personatge del Jacob Torres que va reaccionar d’una manera més pausada del que jo havia escrit i vaig pensar que era més interessant i que encaixava millor. M’he pogut permetre aquesta manera de treballar perquè tenia molt clara l’obra i tinc a més una gran confiança en els actors, som molt còmplices. És una obra que m’ha sorprès, que és una cosa que no m’havia passat mai.

Tot el que es representa a la SalaFlyHard és un èxit, Litus ja ha prorrogat, veus el muntatge en un altre escenari (com ja ha passat amb Burundanga)?

Amb Litus passaran coses, perquè si no passen amb Litus no passaran mai. Ha funcionat molt bé a la SalaFlyHard. I és lògic que si funciona bé en un teatre petit, creixi i suposo que passarà. De moment estem fins el 16 de juliol i potser ens quedem fins l’agost. A l’agost marxem tots de vacances i la propera temporada suposo que es farà en un altre teatre.

La SalaFlyHard és el laboratori de la dramatúrgia catalana?

Sí, és on tots volem estrenar. Jo prefereixo estrenar a la SalaFlyHard que a molts teatres de Barcelona perquè econòmicament el teatre suposa pocs diners o zero, per això ho faig en un teatre que m’estimi i aquest és el cas de la FlyHard. En tenia moltes ganes, d’estrenar en aquesta sala. Ara, sí que és veritat que si un projecte funciona aquí, hauria de créixer fora, però s’ha de cuidar. Com que les decisions que em mouen a fer teatre no són econòmiques, m’agrada cuidar tot el que faig.

De cara a la propera temporada, tens algun projecte teatral?

No hi ha cap projecte definit, l’únic que està confirmat és que participaré en la nova edició del Torneig de Dramatúrgia del Temporada Alta i he d’escriure el text.

Tria entrevista