Jumon Erra parla sobre Un disgust danès

Entrevista realitzada per Marta Armengol

Jumon Erra.

El tema central de l’obra són els límits de l’amistat. Volies explicar que l’amistat incondicional no existeix?
Volia fer-ho més en forma de pregunta. Vaig intentar que la lluita entre els dos personatges, amb l’amistat entremig, estigués força equilibrada, que l’espectador s’anés posicionant ara en favor d’una i ara en favor de l’altra. Ho vaig plantejar com una negociació, com un debat. Però jo crec que sí que hi ha límits en l’amistat. Ens pensem que no, jo he crescut amb una idea molt romàntica de l’amistat. La nostra generació, al casar-nos més tard, tenim relacions d’amistat més duradores, que també són més profundes. Ens hem cregut allò de que teníem famílies més enllà de les que ens toquen per vincles de sang. Aquells que tries com a amics formen part d’una segona família i com a tal, et deuen i els deus coses i penses que sempre hi seran, però crec que no és així.

Hi ha un moment en què no renuncies als teus principis ni pels amics?
Als teus principis o als teus projectes. Han de ser coses força extremes, però a l’obra plantegem una situació límit. En tot cas, sí que crec que l’amistat és una segona família triada. Tot i que no és tan meravellosa com ens pensem.

Les dues protagonistes són personatges molt propers. Buscaves una identificació amb l’espectador?
La intenció era aquesta. Vaig plantejar que l’oralitat del text i les coses que els passessin fossin molt properes. Excepte el nus principal, que és una cosa que no li passa a tothom, però sí que fossin personatges propers amb una conversa on hi poguessis entrar fàcilment.

De quins altres temes volies parlar?
De l’amistat, però no només dels límits, sinó també dels deutes, del compromís. Què li deus a un amic i com es relaciona aquest deute amb els teus projectes personals, fins a on claudiques o cedeixes i on entra la traïció. Aquestes coses que són inevitables dins les relacions humanes. En totes les relacions on hi ha amor, hi ha traïció, lleialtat. Quan xoquen, hi ha dolor, càrrecs de consciència. I aquest càrrec de consciència és l’origen de l’espectacle: un personatge que ha de prendre una decisió que xoca frontalment amb l’herència que li ha deixat la seva amiga i amb el que sent que li deu i a partir d’aquí, sorgeix la història, la possibilitat d’una segona conversa on poder convèncer l’amiga de què està fent el que toca.

És una obra amb molt text i amb poca acció, com ho vas treballar en la posada en escena i amb les actrius?
En el moment d’escriure’l, la intenció era que l’obra fos el diàleg. Com que la història és una negociació i una conversa pendent, volia que el diàleg entre els personatges fos l’element principal. Els personatges es fan moltes trampes, hi ha moltes preguntes que no responen, canvien de tema, van posposant els temes que els fan mal. I aquesta xarxa de diàleg m’interessava molt perquè anava a favor de la història. I amb les actrius, hem buscat el què hi ha sota les paraules. Hem treballat molt l’escolta dels personatges, què volen dir, què no volen dir, què li fa mal a cadascuna i a l’altra. A més, també hi havia una qüestió purament de producció, teníem pocs diners, per tant, només necessitàvem dues taules, dues actrius i el que es diuen entre elles.

Mantens l’espectador enganyat fins al final del segon acte... Aquesta estructura l’havies planificat des del començament o et va anar sortint a mesura que escrivies?
Va ser des del començament. No el fet de voler enganyar, però sí que ho tenia planejat. Volia el sopar en temps actual i el “flashback”, al segon acte, amb el que es resolen moltes qüestions.

T’ajudava a explicar la història?
Sí. I sobretot perquè veus els personatges en dos situacions molt diferents. Elles tenen una relació en el passat diferent de la del temps actual. En el passat estan més disteses, s’estimen més, hi ha menys recel. I això m’ajudava a què després del segon acte, l’espectador ja ha passat per llocs molt diferents. Una de les idees de l’obra és que la gent estigui distreta...

Has escollit dos personatges femenins per explicar la historia, creus que amb dos amics no hauria funcionat tan bé el tema de la maternitat?
El tema de la maternitat va sortir després. D’entrada, vaig pensar en dues amigues. La pregunta de perquè dues dones me l’han fet els espectadors en tertúlies, i normalment me l’han fet homes. Jo els preguntava què en pensaven ells i em deien que la història seria molt més avorrida perquè les relacions entre homes no són tan interessants. Les actrius no estan d’acord amb mi però jo crec que, per norma general, en les relacions d’amistat entre dones us exigiu més. Una dona exigeix més a una amiga que el que demana un home a un amic. Potser no en temes grossos, segurament en aquest cas tots faríem el mateix, però en el dia a dia i en un seguit de moltes coses, a les dones us afecta més i teniu més llibertat per dir-vos el que esperàveu de l’altra o si us ha fet mal. Els homes no ens ho diem tant. La meva experiència és que les dones teniu més converses a aquest nivell.

Els homes eviteu més el conflicte?
Exacte. Relativitzem més fàcilment. Per les dones, l’amistat és important i les coses han d’estar sobre la taula. Crec que també teniu més capacitat d’enfadar-vos i tornar-vos a reconciliar perquè parleu les coses, de les emocions, del que us ha fet mal i del que no. Probablement, també teniu molta més relació amb les vostres emocions que els homes. Per exemple, quan dos nois es barallen, es probable que no es tornin a parlar mai més, ja no es podran arreglar. No tenen les eines per fer-ho. I alguns s’acaben fotent hòsties perquè és una manera molt primària d’arreglar-ho, però és l’única que tenen. Conec moltes amigues que s’han barallat i seuen i intenten arreglar-ho encara que s’hagin passat 10 minuts dient-se el nom del porc. Les dues actrius no hi estan d’acord.

Elles consideren que no és una qüestió de gènere?
Creuen que és una qüestió de persones i no de gènere. El text parla molt d’emocions, de deute, de ferides, del que una espera de l’altra, de com el projecte de vida d’una és important per a ella. I aquest nivell de relació em resultava més fàcil explicar-lo en dues dones que en dos homes.

El fet d’ubicar l’obra en un restaurant té a veure amb el bon moment que està vivint la cuina catalana?
Té dos motius. D’una banda, quan vaig pensar en dues amigues que tenien una nit especial i quedaven per parlar, em va interessar el restaurant. És un dels pocs espais on les persones tenim converses íntimes en públic. Hi ha coses que es parlen en la intimitat, però les parlem en un restaurant; podem barallar-nos, reconciliar-nos, el mite de demanar la mà... i quan el servei ha acabat encara queda més aquesta atmosfera de la intimitat que ha passat per allà. I les dues cuineres, que normalment no hi són, estan assegudes en una taula. Aquest diàleg d’elements m’interessava perquè elles obrissin les cartes de la seva vida. I d’altra banda, perquè trobo que els cuiners catalans d’avui signifiquen el que fa 40 o 50 anys van ser els pintors. Dalí, Miró van portar el país arreu del món i avui ho fan l’Adrià, la Ruscalleda, els germans Roca. Han fet un salt de la cuina més tradicional a llocs com un museu d’art contemporani. Tenen alguna cosa de la rauxa dels catalans. M’interessava que la professió dels dos personatges estigués en aquest moment important. Un dels personatges ha de triar anar-se’n a treballar a un dels millors restaurants del món. No és el mateix això avui per a un cuiner català que fa 30 anys. Avui formen part d’un moment històric molt particular per a la seva professió, igual que passa amb el futbol. No és el mateix ser jugador del Barça avui que ser-ho fa 30 anys. Aquest context també afegia certa pressió en un dels personatges, li fan una oferta de la que depenen moltes coses, forma part d’una indústria molt potent.

Després de la Nau Ivanow i el Teatre Tantarantana, vau portar l’obra al bar del Lliure de Gràcia, com va sorgir l

Tria entrevista