Víctor Álvaro parla sobre Invasió subtil i altres contes

Entrevista realitzada per Marta Armengol

Víctor Álvaro.

Aquesta adaptació teatral era un projecte que tenies pendent feia anys. Has aprofitat el centenari del naixement de Pere Calders per dur-lo a terme?
Va ser casual. Vaig llegir Invasió subtil i altres contes a l'escola i recordo que va ser el primer llibre on vaig reconèixer la veritat; les coses que explicava, jo trobava que eren així. De fet, el llibre a partir del qual vam treballar l'obra és el de l'escola, encara el conservo. Aquest projecte sempre estava allà i teníem un altre muntatge previst, però tal com estava anant la temporada vam decidir canviar. Volia conservar els mateixos actors i se'm va acudir que potser era el moment de fer Calders. No recordava per a res que era el centenari del seu naixement.

Has comentat que et fascina la capacitat de Calders per crear històries fantàstiques a partir de fets quotidians. Va ser una altra de les raons per adaptar aquests contes?
Suposo que ho vaig fer per afinitat, de deixar volar la imaginació. Crec que trio molt els autors a partir de coses que m'estimulen, d'afinitats que sento que tinc amb ells. Per què no imaginar? El cinema fantàstic m'agrada moltíssim.

Vas veure que connectaves amb ell a través de la imaginació?
Suposo que com que les històries que explica són, d'alguna manera, veritat, encara m'engrescava més. Hi ha alguna cosa de les seves històries que com a espectador, pots reconèixer, hi pots empatitzar.

Creus que els contes mantenen la seva vigència 34 anys després d'haver estat escrits?
Absolutament. Zero a Malthus per exemple, és d'una actualitat brutal. Explica que s'ha inventat un sèrum de la vida pel qual la gent no mor i això representa un problema al cap d'uns anys perquè hi ha un excés de població. En aquests moments, hi ha corrents econòmico-filosòfics que estan plantejant coses semblants.

Quins van ser els criteris per a la tria de contes que apareixen en el muntatge?
Ho vam fer conjuntament amb la companyia. Com que jo havia de fer l'adaptació i partíem de zero, vaig escollir algunes històries, però també vaig demanar a la companyia que triés quins contes els feia més gràcia i els engrescava més. La selecció dels contes breus que hem convertit en cançons va ser tria de tots plegats.

Al llarg dels contes apareixen temes recurrents com la preparació per a la mort o un món regit per funcionaris... us servien com a fil conductor?
Crec que és el gust de la nostra companyia, tot allò que és una mica macabre ens tira una mica. Ens en fotem una mica en els nostres muntatges. Per exemple, The Black Rider acabava amb una mort i The Vinegar Dances també.

El fet de musicar els contes breus et servia per enllaçar escenes o simplement volies combinar formats?
Treballem sempre amb música, està present a totes les nostres peces. Ens agrada barrejar. En aquest cas, vaig pensar que podia ser un bon enllaç d'un conte a un altre, però va haver-hi alguns casos en què el conte breu va saltar dins d'un altre conte perquè encaixava molt amb l'argument.

Havies vist Antaviana?
La vaig veure al Canal 33 en un espai de teatre, però no en recordo res.

No vas tenir la temptació de tornar-la a veure a l'hora de muntar el teu espectacle?
No, per ser més lliure. Si coincidien coses, molt bé, i si no, també. Jo sóc el conjunt de les coses que he vist, llegit i sentit, així que no passa res.

El vestuari dels actors combina els tons verds i marró. Perquè has escollit aquests dos colors?
Abans de començar amb la concepció plàstica de l'espectacle vaig plantejar-me que volia un espectacle “mono”. Per exemple, a Ai, Carmela! deien que era un muntatge pobre, quan només les sabates de la Carmela valien 200 euros... Hi havia el que calia posar, res més. Vaig fer neteja de tot allò que considerava superflu perquè volia que la història entrés directa, era una opció voluntària. Així que en aquest muntatge vaig voler que diguessin que era “mono”. I hi ha espectadors que m'ho han dit. Vaig triar una paleta de colors. De fet, tot neix de l'escenografia. Em vaig imaginar una casa que pensava que li podria agradar al Calders perquè és d'entretemps, tant pots estar-hi dins com fora. I vaig començar a pensar en una casa de fusta i amb gespa. I aquests tons marró i verd són els que després han anat cap al vestuari. M'agrada buscar una cosa i tirar del fil. Que les coses et condicionin perquè hagis de pensar i resoldre el trencaclosques.

A banda de “mona”, l'escenografia està en línia amb el text, amb un punt de realisme, però impossible alhora...
Això de “mono” és una xorrada, però la concepció de l'espai és aquesta, i com que eren molts contes, havia de ser un espai una mica neutre. Per això vaig imaginar aquesta casa exterior i interior alhora. A partir del conte No s'admeten corones, que és una casa que serà una tomba, pensava en un espai polivalent i vaig pensar que seria un tipus d'espai que a Calders li agradaria.

A l'escenari hi apareixen un telèfon i una ràdio antigues, a quina època volies transportar l'espectador?
A una època que no sigui la pròpia. Si te'n vas a una altra època o descontextualitzes una mica, és més fàcil entrar en els contes, en la narració, en explicar històries. Col·loques l'espectador en un altre lloc, la comunicació és més fàcil. El teatre no deixa de ser una paràbola, no és la realitat. M'estimo més anar a un moment iconogràfic que no sigui el contemporani, em sembla més fàcil la comunicació. Com a espectador, em molesta sentir-me alliçonat. L'espectador ha de treure les seves pròpies conclusions i ha de gaudir de l'espectacle al nivell que vulgui. Si jo fes una adaptació de Zero a Malthus a un temps actual semblaria que vull alliçonar els espectadors i no és la meva intenció. Allò està allà i que cadascú ho llegeixi al nivell que vulgui.

Tria entrevista