Albert Pijuan parla sobre Nix tu, Simona

Entrevista realitzada per Àngels Castuera

Una noia que troba en els escarbats els millors amics. Com se’t va acudir escriure una obra com aquesta?
Va ser un procés llarg. Aquesta és la tercera Simona. A la primera versió, tots els personatges dels que parla ella estaven en escena. Era una obra amb cinc actors, amb una nena salvatge que hi havia per allà al mig i passava durant més anys. Hi havia una altra germana que era molt maca i la Simona la deformava, perquè no fos maca, més maca que ella. I aquest era un embolat molt gros.

La segona Simona era en forma de monòlegs: cada personatge en tenia un. Primer començava la Simona, després el pare i després la resta de personatges que teixien una història des del punt de vista de cada membre de la família. Però aquest text era molt llarg, es feia etern. En una operació de concentració va quedar tot explicat des de la Simona, que ja parlava de la seva manera especial des del principi.

Ups, jo que em pensava que havies volgut fer un exercici d’escriptura que també fos un exercici per a l’actriu que ho representés…
No, no, la cosa va anar així.

I com vas trobar la manera de parlar de la Simona?
La gent es pensa que m’he documentat molt, que he anat investigant coses…

Jo he pensat que havies estat monitor d’activitats per a nens discapacitats o alguna cosa així.
No no, tot va ser una operació de deformació del llenguatge a partir d’unes regles. Vaig marcar-me no fer servir mai conceptes complexos. Hi ha els conceptes bàsics: enfadada, trista, no sé què i després hi ha els complexos. Per exemple: compassió. Doncs vaig limitar el vocabulari a conceptes bàsics i ano fer servir més de cinquanta o seixanta paraules. O sigui que la Simona explica el seu món a partir d’aquesta cinquantena de paraules, les pròpies d’un nen, i algunes que agafa del món dels adults que ja es veu quines són perquè no sap aplicar-les. higiene per exemple. No sap, ella, què és la higiene.
La meva sorpresa va ser quan pares que tenen fills amb problemas així o psicòlegs que han vingut a veure l’obra em diuen: Jo tinc un pacient que és així.

O sigui, que no tens cap contacte amb persones que tinguin aquesta mena de problemes, ni tenies la idea de donar veu a persones amb discapacitat.
No, si t’ho pares a pensar no saps ben bé que té.. no? No saps si és una deficiencia, si és una nena-bèstia… Perquè no volia retratar cap malaltia en concret. És una forma de dur-te a un món molt particular i amb unes regles molt ínfimes, amb una moral molt concreta. No hi ha cap voluntat de retratar cap sector determinat. El que es proposa és un exercici d’empatia extrem, i ja està.

El fet que la Simona sigui víctima de la seva condició i les seves circumstàncies desperta molta empatia.
Ella és una víctima però ho porta bé. No s’hi veu com a víctima. O sigui, tu llegeixes que la Simona és una víctima però ella és feliç, entre cometes. Tant, que es veu capaç de criar un nen. Davant el fet desconegut per a ella que és l’embaràs, que no sap que és, més enllà de que el seu cos canvia, ella no te por. Quan veu la criatura, suposo que l’instint la fa tirar endavant: en cap momento no es planteja: jo no podré.

Tot i que s’ha quedat sola
Tot i que s’ha quedat sola i que el nen no plora en cap moment. No saps si és viu i no queda clar si és una nena que està jugant a fer de mare. El problema està plantejat. Després.. no sé.. cadascú que s’ho miri com vulgui.

Necessitaves posar en escena un personatge discapacitat per parlar de la intransigencia davant del que és diferent per part d ela societat? És més fácil entendre així com marquem aquesta diferencia?
Sí, és més fácil. I sobre tot és més fácil que s’expressi en els nens, que són molt cruels. No tenen màscara, no hi ha filtre. I és en el món infantil on la diferencia es nota més.

En el món dels adults hi ha convencions socials que apaivaguen una mica la necessitat d’experessar que no ens agraden els altres. Però en canvi els nens no ho tenen, això. La Simona explica que cada dia la canvien de classe, si no d’escola. La Zafira, la persona a qui més s’estima la Simona perquè és guapa i es fa estimar, la tracta com una joguina i la porta amb els seus amics perquè se n’en fotin.

La Zafira, la veïna de la Simona a qui ella veu com un ser excels, és perversa. Es posen una davant de l’altra la innocència d’algú que no té completa la seva capacitat Intel•lectual i la capacitat de fer mal d’algú que és sa intel•lectualment.
Sí, hi ha unes quantes coses que es posen a sobre de la taula. La intenció ja era aquesta, la de que el text estigués carregat.

Ella en canvi no sent que el món l’estigui agredint.
No. A ella el que li emprenya és que la menteixin, això no li agrada gens, i li sap també molt greu veure que ella no pot fer feliços als altres, que els altres, especialmente els pares, están tristos per culpa seva. I per això sent la necessitat de canviar-se el cos, tornar-se maca. Jo sempre havia pensat en la Simona com una nena salvatge més que com una nena deficient. Es nota que li falta una mica per arribar a comprendre les coses, però també té aquesta mena de relació amb la natura i les bèsties que li dóna un vessant més proper als animals que amb els humans. El que volia era trobar un personatge que entronquès amb l’arcà perdut dels homes. Els homes, com que ens hem civilitzat, hem perdut la nostra part animal. He volgut contraposar el món humà, culte i civilitzat versus el món animal, bàsic simple, inculte no en el sentit de no llegit, sino inculte de no civilitzat.

Alguns elements del text són molt metafòrics: els escarbats són un exemple. El llenguatge de la Simona és simple però de tant en tant deixa anar unes imatges molt poètiques i sap portar-nos a la vista molt bé els personatges que tenien text en una versió inicial de l’obra però que finalment no hi apareixen físicament.
La metáfora és la part forta de l’obra. I hi ha una aposta per escriure la poesia que a mi m’agrada que és passat el cicle de formalismes, experimentalismes i autorreferències, tornar a una mena d epoètica que sigui poesia per com és de simple. Intenta explicar les coses més complexes, els racons més foscos de la humanitat des de les paraules més senzilles, amb seixanta elements i una nena que explica com són les coses. He buscat un personatge deficient, o mig salvatge o animal per recuperar una mirada verge sobre les coses.

Quin recorregut ha fet aquest espectacle?
Es va estrenar al festival LOLA d’Esparreguera l’any passat, després va fer una petita gira d’hivern per Catalunya, la vam portar a la Beckett i després va venir allò d’Iraq.

Parles “d’allò d’Iraq” com si cada dia us truquessin per anar-hi…
He he he… va ser molt emocionant. A l’Obrador de la Beckett els hi van demanar si coneixein algún espectacle de petit format que pogués anar a un festival a l’Iraq, van ensenyar el video de Nix tu, Simona i hi vam anar. I un cop allà va anar tot molt bé, perquè a part d que l’acollida va ser esplèndida, el públic va connectar molt bé amb el text. Potser si l’haguessim traduïda no l’haurien seguida tan bé. El públic tenia primer una estoneta per llegar un resum de la peça, i després la veien. I durant l’hora en què l’Aina va tirant milles, el teatre estaba en silenci, molt concentrat.

Tenien avantatge respecte als que entenem el text, perquè van captar l’essència poética del que els explica la Simona.
És recomanable veure la peça més d’una vegada o llegir-se el text. Aquest és un dels llasts de l’obra. De vegades la gent està més pensant en entendre-la que en deixar-se portar perquè és part de com estm entrenats com a espectadors. L’art s’ha d’entendre i el públic se sent burro si no l’ha entès. Doncs no és necessari. No cal entendre. Volia fer una obra que no calgués entendre. Si segueixes la història, si et quedes amb les imatges, has tingut una experiència. Potser se t’ha escapat alguna cosa o has entès alguna cosa per a una altra. Però si has viscut durant una est

Tria entrevista