Ferran Utzet parla sobre Les millors ocasions

Entrevista realitzada per Marta Armengol

Ferran Utzet, actor i director.

Les millors ocasions és una obra sobre la violència o aquesta violència serveix d'excusa per parlar d'altres temes?
Bona pregunta... Efectivament, la violència és l'excusa per fer avançar, amb estructura de cinema negre, una reflexió d'un altre calat, però al mateix temps, aquesta reflexió parla d'una violència que no és física, sinó social. Una violència provocada per l'ofec d'un món que no entenem gaire bé com funciona i que ens condueix a l'obscuritat. Avui, per exemple, ha baixat la prima de risc i parlen dels mercats i d'aquestes decisions que ens afecten tant, però que realment no sabem qui les pren. És violent viure a cegues, conscient de què un mateix no té el control i no sap qui el té. Això és violència, però no és tan concreta ni immediata com la que apareix a l'obra. És un mecanisme narratiu, però funciona en un primer nivell perquè l'espectador es deixi endur per la trama.

En el programa de mà dius que volies parlar sobre la por dels personatges. Quin dels tres creus que està més espantat?
Són pors diferents. Com al món real, cadascú tenim les nostres pors. Crec que la més reconeixedora en primera instància és la del segrestat (Norbert Martínez), t'hi identifiques i hi estableixes un vincle emocional, vols que se salvi. L'única por que es resol és la del sicari jove (Jordi Rico), que per temor a perdre la feina satisfà sempre el patró i en un cert moment agafa el timó de l'equip quan per jerarquia no li pertoca. I la por del Moreno (Ramon Vila) és la més interessant dramàticament parlant. És finalment la que tots compartim i amb qui al final, el públic hauria d'empatitzar perquè és el protagonista real de l'obra. Ell té por de no entendre en quin món viu i d'haver quedat desfasat. I això li passa a un senyor de 50 anys si perd la feina i es queda al carrer, però jo diria que a una escala més petita, ens passa a tots. El món va tan ràpid i cada vegada tot és més estrany, que ens produeix por. Jo crec que un dels discursos de fons de l'obra és que si ens deixem dominar per la por podem perdre el control de mala manera. La por és mala consellera. Davant d'aquest món erràtic, que no ens agrada com funciona, o actuem per canviar-lo, o si vivim sotmesos per la por, potser quan vulguem actuar sigui massa tard i llavors ho fem amb violència o de forma desmesurada. Cal actuar quan encara tenim una mica de criteri per evitar arribar al límit.

La comèdia permet parlar amb més facilitat de temes delicats. Creus que passa alguna cosa semblant amb la violència?
No especialment. Hi ha una certa tradició en el teatre de sicaris filòsofs o filòsofs amb pistola. Això ho va iniciar Harold Pinter. Els personatges també s'assemblen als pallassos de Samuel Beckett. És més la situació que permet filosofar que no pas l'ús de la violència. El contrari que passa amb els personatges de Quentin Tarantino, no tenen discurs, es queden en aquest primer nivell de violència, no busquen retratar res ni analitzar, sinó impactar.

Malgrat una primera identificació amb el segrestat, en aquesta obra ningú no és bo ni dolent del tot. Com es treballa això a nivell de direcció?
M'agrada molt i respecto molt el treball d'actor. Crec que per aconseguir una bona interpretació cal donar volum als personatges, que siguin polièdrics, que els espectadors s'hi puguin identificar. Que et puguis reconèixer en ells. No m'agrada quedar-me amb la façana o l'estereotip. És una de les coses amb les que gaudeixo més, fent aquesta cerca, aquesta mena de tango entre actor i director, que és crear un personatge.

L'obra té un to clarament 'tarantinià', te'l vas trobar en el text o és una aportació teva?
Jo crec que aquest to hi és molt en l'obra. Si he buscat alguna cosa és que no es pugui reconèixer gaire. He buscat que no fos una paròdia ni un homenatge literal a Tarantino. El posava com a referent perquè ho era per al públic, actors i directors, però no per reproduir la seva atmosfera. M'ha servit més com a un referent per als personatges. El sicari jove mira Reservoir Dogs i imita els seus personatges, i crec que això sí que passa a la vida real, que els mafiosos imiten les pel·lícules de mafiosos. A mi em servia pensar que els personatges de l'obra havien vist Tarantino i era inevitable que mimetitzessin el seu comportament, però com a posada en escena no m'interessava gaire anar a buscar alguna cosa que recordés Tarantino. Preferia buscar un lavabo d'una estació de tren de rodalies, que els referents quotidians fossin reconeixedors. El Moreno recorda més a un comercial ven gomes d'esborrar a les papereries que no pas a la imatge que tenim d'un sicari.

Et serveix perquè l'espectador s'identifiqui millor amb la història?
Per aconseguir més proximitat. Que el public identifiqui el referent, però no noti que està veient una versió catalana i en teatre d'un producte anglosaxó i amb acabat de cinema. Jo crec que el teatre hem d'arrelar-lo al nostre entorn més proper perquè s'estableixen moltes línies de connexió amb l'espectador, algunes més conscients i d'altres, menys. L'univers audiovisual és molt reconeixedor, però hi ha altres línies que van més per sota i són més importants.

Ets partidari de donar-li aquest component més local a les històries que dirigeixes?
Ho intento. La inspiració d'aquest tipus de cinema hi és, per la temàtica de segrestos, però no volia donar-li més pes. Jo també he vist les pel·lícules de Tarantino i m'encanten, però no vull fer el mateix. Sóc un director que intenta, amb el seu equip, capturar alguna cosa del moment que estem vivint, a través d'una història. Si et dediques a fer gaires homenatges, és difícil connectar.

Tu vens de fer d'ajudant de direcció de l'Oriol Broggi a la Biblioteca de Catalunya, com has viscut el canvi a un espai com la Sala Flyhard?
Flyhard és una productora amb molta projecció de futur i que està fent coses molt interessants, però no està tan assentada com La Perla, que té més mitjans. Això t'obliga a tenir cintura i també és interessant; adaptar-te a la mida i a una manera de fer més precària. De tota manera, jo vinc d'un teatre molt precari. Vinc de fer teatre a la perifèria total, a terrats, així que cap problema. D'altra banda, fer teatre tan de prop t'obliga a ser particularment fi amb el treball actoral perquè es veu tot. Cada espectador té la possibilitat de ser un millor espectador, o més exigent, que si estàs a la fila 20 del teatre Romea, en el sentit de què els subratllats es veuen molt. De tota manera, a mi m'agrada ser molt fi amb el treball actoral, no crec que quan treballi en un espai més gran canviï aquesta forma de treballar. Crec que canvia molt pels actors, perquè han de ser molt justos, hi ha una dimensió justa del gest i de la interpretació.
En general, és interessant i és un luxe per a l'espectador. I econòmicament també ho és. No sé si el públic sap fins a quin punt és un luxe tenir aquest teatre. Ho és per la sensació de proximitat, però també perquè la gent que està treballant allà ho fa en unes condicions molt diferents a les habituals pel pur fet d'estar tan a prop del públic. És un producte de luxe aquesta obra. Tens un actor com el Ramon Vila que actua només per a tu i per a 39 persones més. Si només hi ha 40 persones que paguen, i menys de l'habitual, l'actor cobra menys. Però al mateix temps, per a l'ofici d'actor és un entrenament molt interessant. Allà sents l'alè del públic i l'energia col·lectiva que es desprèn cada dia és molt variable. I això condiciona.

El Jordi Casanovas ha participat en la direcció?
Ho va fer com a dramaturg, més al principi, després es va anar ocupant amb Pàtria. En general, m'ha donat molta confiança en la direcció. El treball d'adaptació de l'espectacle sempre hi és. Si fas un Shakespeare, no pots trucar-li per comentar-li res, en aquest cas, li trucava i li feia propostes. És un dramaturg amb moltíssima intuïció i, a més, és director. Està molt bé perquè es la persona que ha imaginat l'obra. Va veu

Tria entrevista