Ivan Morales parla sobre Sé de un lugar

Entrevista realitzada per Elisa Díez

Ivan Morales.

Et feia por escriure teatre i amb la teva primera obra has aconseguit l’èxit, què en queda, de la versió que es va estrenar a La Caldera fa un parell d’anys?

En queda l’essència. Si en un assaig reconec l’autor darrere l’obra és el moment de canviar coses. M’agrada pensar que el que passa és realment fluid. L’obra ha anat canviat molt en consonància amb el que ens hem anat trobant.

El text barreja objectes de memòria col·lectiva, com la Pantera Rosa, el Tigretón, el Tintín, el Doraemon, hi ha molta vida d’Ivan Morales a l'obra?

N’hi ha molt, de mi. Però potser no en el fet d' incloure-hi o no una Pantera Rosa. El Doraemon no m’agrada, però he crescut amb ell. Tenia ganes de fer una obra que no fos populista però que tingués una vocació popular, de la mateixa manera que puc llegir El Jueves o Le monde diplomatique. Però no crec en l’alta cultura ni en la baixa cultura. Sé de un lugar és una espècie de retrat de la gent que m’envolta. No volia que els llocs comuns de l’obra fossin autoindulgents, sinó ser una miqueta crítics amb nosaltres mateixos. Però m’agrada que la gent vagi al teatre a veure coses que els són properes. Veure Ópera Prima del Trueba, i veure que menjaven iougurts Danone, em va fer entendre que jo podia explicar històries com aquella.

També he volgut trencar l’endogàmia del teatre barrejant el teatre amb el còmic. Per exemple, no donem programa de mà, els donem un fanzine. Això ja descol·loca l’espectador i fa que s’esperi alguna cosa diferent.

La història parla de les discussions/debats d’una exparella, però està farcida de sociologia, religió, política... la història d’amor és una excusa per parlar de tot una mica?

L’obra parla sobretot d’estimar, d’estar o no amb la gent i d’aprendre a estimar, del dolor... He intentat tocar el tema des de diferents prismes. Tant el Simó com la Béré parlen i parlen per trobar-se a si mateixos. Particularment, cada vegada que veig l’obra no sé de què va. Vas al teatre a veure gent que t’interessa, en situacions que t’interessen. No tinc l’arrogància de dir: “Volia fer un estudi filosòfic...”

Parlant del públic, és una obra força generacional. Tens imputs de com la viu la gent més gran?

Això de l’obra generacional ho diu molta gent però tenim molt públic gran. Als homes de 50 anys els encanta el personatge de la Berenice. Com que no intentem tractar el públic de ximple, a la gent gran li agrada. Potser el més anecdòtic és generacional, però intentem que allò que els passa que sigui universal. I crec que això funciona amb tots els públics. Les emocions són universals.

No és microteatre, perquè són més de 15 espectadors, però el públic es troba dins del pis del Simó, no hi ha separació entre escenari i platea, què volies aconseguir amb això?

Treballar la intimitat, tenir una experiència íntima amb una història i compartir-la amb la gent. A més cada dia és un experiència única, depèn del públic.

Tampoc no hi ha quarta paret, feu participar el públic. Us heu trobat amb algú que s’hi negui o el public està sempre disposat a col·laborar?

Sí, i està en el seu dret. El muntatge no obliga ningú a participar si tu no ho vols. L’espectador escull asseure’s en un lloc més allunyat o més proper. Però l’Anna (Alarcón) i el Xavi (Sáez) es deixen tant la pell, i hem treballant tant per no violentar el públic, per fer-lo sentir tant a casa, que al final tothom acaba sentint-se còmode.

A causa de l’èxit l’heu traduïda al castellà per fer bolos a Espanya, el text és el mateix o heu hagut de canviar coses pròpies de l’imaginari català?

Bé, tenint en compte que el català que s’utilitza a l’obra original és bastant bastard, molt barrejat, sobretot en el cas de la Berenice, en la versió castellana hem fet el mateix: “Pues como te iba diciendo, a veure com t’ho explico,...” I després hi ha paraules que s’han de dir en català, per molt que es tracti de la versió castellana. Per exemple: “botiga” no és el mateix que “tienda”. Després hi ha acudits... que jo mateix he apostat perquè siguin diferents en castellà per animar els actors a no repetir el mateix i posar en marxa un altre procès creatiu.

Normalment, els actors/directors es queixen molt de la crítica, però Sé de un lugar li deu molt, oi? (Marcos Ordoñez)

Ha estat miraculosa. Jo no em queixaré mai de la crítica, encara que sigui dolenta. Ens necessitem els uns als altres, crítica, creadors i públic. Pots criticar la crítica, però mai queixar-te’n. Però en el cas de Sé de un lugar ens ha jugat molt a favor i estem súper agraïts. En aquest cas la crítica ha fet una de les seves funcions, que és servir de plataforma perquè el públic pugui conèixer coses que potser li costaria molt de conèixer. La crítica espectacle no m’agrada, m’agrada la seva labor informativa i que ens posi les piles als creadors amb discurs i criteri i no des de l’aleatorietat. Els creadors som molt autoexigents amb nosaltres mateixos, i ens agrada que ens posin a parir amb raó i criteri. Les crítiques negatives t’ajuden a créixer i a millorar. Em puc queixar per exemple dels #postfunció, perquè són perillosos: no es pot elaborar un discurs en 140 caracters, s’ha de tenir molt de talent. Són molt cridaners, però sense discurs. Però això ja no és ni crítica, és tocar la pera.

Sé de un lugar està nominada a tres Premis Butaca (petit format, text i direcció), seria el final perfecte de l’aventura?

Encara ens queda aventura. Però fem memòria de quan ens vam ajuntar tres col·legues a La Caldera per assajar una cosa i quasi dos anys després em nominen al costat de l’Oriol Broggi, del Pau Miró, del David Selvas i de la Carme Portaceli. A més, amb una cosa en què no ens hem gastat ni un duro, hem posat molta estima i tots hem fet coses que no sabíem que sabíem fer. Només amb la nominació ja ens han donat un premi. I no només una, sinó tres: millor text, millor direcció i millor muntatge de petit format. Ens hi hem deixat la pell i encara ho fem. Jo m’aixeco al matí i em pregunto “Què hem de fer per Se de un lugar” i me’n vaig a dormir pensant en l’obra.

Puges al carro de la nova dramatúrgia catalana? Et veus escrivint un T6 o participant en el Torneig de Dramatúrgia Catalana del TA o tu prefereixes anar per lliure?

Em veig escrivint on vulguin que jo escrigui. Ara estic escrivint la nova pel·lícula d’animació pel Trueba i també estic escrivint peces de microteatre per amics per Madrid. He escrit pel·lícules i curts. Jo em sento encara un principiant escrivint teatre, estic començant i encara he d’investigar molt. Sóc una mica rebel amb la concepció general de l’autoria contemporània. Crec en les companyies, perquè el teatre és una suma de coses, una gent que s’uneix per explicar una història. I el text és bàsic. La màgia del teatre és la màgia d’un grup de gent. Jo sóc millor autor gràcies amb la cooperació amb l’Anna, el Xavi, la Lali... El text és meu, però l’obra és de tots. De vegades em pregunto, si al nostre país, Catalunya, ens hem oblidat del valor de la companyia teatral. Encara que tenim Egos Teatre, Indigest, la Companyia Solitària, el Marcel i el Nao, que són també una companyia o el Pau Miró, que ha creat ara La Fantàstica.

Tria entrevista