Guillem Clua parla sobre Smiley

Entrevista realitzada per Elisa Díez

Guillem Clua.

Dramaturg especialista en drames, d’on sorgeix fer una comèdia?

Sorgeix de la necessitat. Després d’escriure tants drames arriba un moment que necessites oxigenar-te. Això ho he fet de diverses maneres: primer canviant de gènere, després parlant explícitament de la meva vida personal i també alliberant-me de moltes cotilles, com dirigir o com estrenar a la SalaFlyHard amb una comèdia romàntica. És tot un canvi per no encasellar-tee ni per fer el que la gent espera de tu. Però tot això era una necessitat.

La crítica l’ha adjectivada com a ‘comèdia romàntica’ però sense “nyonyeries”, tenies algun referent?

Tenia molts referents perquè la comèdia romàntica és un gènere que sempre m’ha agradat (sóc dels que ploren al cinema) i sempre n’havia volgut fer una. Els referents són els grans clàssics de la comèdia romàntica com Howard Hawks, l’alta comèdia com Històries de Filadèlfia o La fiera de mi niña. I, per descomptat, també els musicals, que no estan dins de la comèdia romàntica però que sempre tenen una història romàntica com a eix. Però sense oblidar les noves comèdies romàntiques actuals com Love Actually o les més indie com 500 días juntos. Resulten menys atractives perquè sabem com acaben, però no és per això que m’agraden. M’interessen perquè apel·len al fet que tots volem enamorar-nos i cada vegada tinc més present que aquesta és una de les forces més importants en la vida de tothom.

Què ha canviat de Dos punts, guionet, parèntesi tancat a Smiley?

Ha canviat el títol, perquè mai no m’havia agradat. Era un títol impronunciable, difícil de recordar. La gent sempre et preguntava “com?” “què?” i el vam haver de simplificar, crec que amb encert. A nivell de continguts, abans durava quaranta minuts i ara dura una hora i vint. A més, ara és una recerca de dos personatges en busca de l’amor mentre que abans era una cita de dues persones antagòniques. Crec que és una reflexió del que significa avui dia enamorar-se i confiar en algú a l’hora d’iniciar una relació. He aprofundit molt en els personatges, en el concepte, que ara és més rodó i complex que no pas el divertimento que era abans.

I has tirat de biografia? Ha estat difícil mostrar-te damunt de l’escenari?

No he maquillat res. Hi ha gent que es menciona a l’obra que existeix. Igual que algunes dates, que també són reals. Tot és real però evidentment està tot dramatitzat, exagerat, està construït de manera narrativa, la nostra vida no té un sentit narratiu. És una història molt amable, no he deixat malament ningú. Però volia ser molt explícit a l’hora de mostrar elements de la meva pròpia vida, ser honest i no posar-hi filtres, cosa que em va relaxar molt.

Totes les teves obres són molt cinematogràfiques en la posada en escena, aquesta també, oi?

Sí. Moltes de les meves obres fugen de l’estructura clàssica d’unitat de temps, i això les fa menys teatrals. No m’agrada que les qualifiquin com cinematogràfiques, perquè no són cinema i a més el cinema també té molts elements teatrals. El que és cert és que ‘Smiley’ té una multiplicitat de ritmes, de punts de vista, canvia l’estil del que s’està explicant cada cinc minuts... Però això és necessari quan es fa una obra amb dos actors. Quan tens només dos actors i una hora i mitja per endavant no pots, o al menys jo no vull, aguantar tota l’obra amb el mateix format. El públic no s’ha d’acostumar al que veu, el seu cervell s’ha d’estar preguntat què veu. Els codis van canviant perquè estàs oferint constantment coses noves. No vull que el públic s’avorreixi, per això he de recórrer a salts enrere, monòlegs, interpel·lacions al públic perquè el muntatge sigui molt més dinàmic...

Per què has decidit fer ‘hetero-acotacions’?

És un dels elements còmics que té més èxit. A més, tenia molt clar que no volia fer una obra molt sectària, adreçada només a un públic gai i que només els gais en captessin tots els referents. La intenció és que tothom ho entengui tot en tot moment, com si fos una nota a peu de pàgina.

És una història d’amor gai però no va destinada només als gais. Quina reacció té el públic?

Reacciona molt bé. Pensava que hi podria haver una miqueta més de reticència però he notat que no els importa, els és igual. Estem assumint una miqueta de normalitat a l’hora d’explicar una història d’amor gai sense que la paraula “gai” sigui la primera que la gent es troba a la cara. És una cosa normalitzada, que ja no té el pes que tenia abans, ni la gent hi va amb el prejudici que podia tenir fa vint anys. No només és una normalització pel fet de ser gai, també és una normalització teatral, aquest fet està integrat en una història sense que aquest aspecte de l’argument sigui determinant. És simplement una característica més, però ja no és definitòria. Evidentment que si són gais parlen de referents de la seva comunitat, de la mateixa manera que si fas una història ambientada en les mines de carbó de Cantàbria, els seus referents seran d’aquell món i haurem d’aprendre què és cada cosa en el seu llenguatge particular. La satisfacció més gran que tinc no és que la gent rigui o s’ho passi bé sinó el fet que per la gent ja no és rellevant que la història sigui entre dos homes i no entre un home i una dona.

Com seleccionen els actors els 4 “afortunats” que s’han d’asseure al bar? Tothom hi accedeix?

El Ramon Pujol, que fa d’Àlex i és el amo del bar és qui se n’ocupa. Quan els espectadors entren a la sala els dóna la benvinguda i els ofereix seure al bar o no. És ell qui té la potestat absoluta de dir qui seu allà i qui no. Hi ha gent que diu que no, perquè la gent té un terror absolut que els facis fer alguna cosa pel fet de ser a l’escenari (tot i que a la SalaFlyHard ser a l’escenari o a primera fila és més o menys el mateix), saben que estan en un lloc especial i, per exemple, en aquest sentit La Cubana ha fet molt de mal i la gent no vol fer el ridícul. El que fa el Ramon també és advertir-los que pel fet de ser allà no quedaran en evidència, no se’ls traurà a l’escenari. Amb això, jo sempre vaig tenir molta cura, perquè sóc el primer que no vull que em violentin, sobretot perquè si estic pendent de què em faran no estic pendent de l’espectacle.

Han de ser homes?

No, poden ser homes o dones, l’important és que vegis que és gent que ve de bon rotllo. Si ve un grup de gent gran, no l’asseuràs allà, s’ha de tenir una mica d’ull. Es fa per intuïció, segons si donaran una miqueta de joc o no.

Has fet servir dos típics tòpics models de gai? Per què aquests i no d’altres com ‘el oso’?

Podia haver agafat un ‘oso’ perfectament. Volia incidir molt en la categorització que el món gai fa, i la fa molt explícitament. I a més el món gai sempre ven que és una comunitat molt inclusiva, molt oberta i molt tolerant, però en el fons som els que discriminem més entre nosaltres mateixos, és una cosa que no entenc. De cop i volta hi ha unes categories dins del món gai: el ‘oso’, la ‘musculoca’, el ‘intelectual de la penúltima’... que són exclusius i no se suporten entre ells. Dins la comunitat hi ha una discriminació molt estranya que moltes vegades fins i tot ratlla l’homofòbia. Aquí és on va néixer la inspiració per escriure Smiley. Tot està escrit, són capuletos i montescos, és La extraña pareja, són dues persones que són antagòniques i se senten atretes, i això fa que superin totes aquestes dificultats i visquin una història d’amor. Hem d’aprendre a superar tots aquests prejudicis de com ha de ser la persona de qui ens hem enamorat i amb qui volem estar. Quan superem això deixarem de lamentar-nos perquè no trobem l’home de la nostra vida, potser el tenim al costat, però els nostre prejudicis no ens ho deixen veure.

Ramon Pujol i Albert Triola són els intèrprets, els tenies clar a l'hora d'escriure l’obra o van aparèixer després?

En principi no, perquè vaig escriure l’obra pel Torneig de Dramatúrgia del Temporada Alta (edició 2011). Però quan la vaig tornar a escriure per estrenar-la

Tria entrevista