Marillia Samper parla sobre Si existeix, encara no ho he trobat

Entrevista realitzada per Àngels Castuera

Marilia Samper. foto: Àngels Castuera.

A Si existeix, encara no ho he trobat, la manca de comunicació dins la família protagonista és una al•legoria del món: no sabem viure en el petit planeta que és la família de la mateixa manera que no sabem solucionar els problemes de la Humanitat. A L’ombra al teu costat, el teu text per al projecte T-6 de la temporada passada al TNC, els problemes de comunicació dins la família també centraven la trama. És una qüestió aquesta que t’interessa especialment?
És curiós, perquè hi ha gent que ha vist la funció i m’ha dit: “Ostres, per un moment m’he pensat que el text era teu”…A mi el que m’interessa és parlar del món que m’envolta, i hi ha coses molt comunes que sempre m’han interessat i que estan en els meus textos: la solitud, les pors…Però tot explicat des d’una banda molt humana i aquest text tenia totes aquestes coses. La qüestió de la família és només una coincidència entre això i el T6, la veritat és que jo no ho tinc com a tema recurrent. M’he criat en un nucli familiar molt reduït, jo amb els meus pares, i la resta de la família viu al Brasil. No tinc l’experiència de tenir germans ni una família molt extensa, no tinc aquest referent. Tot i així, entenc moltes de les coses que passen en el si de la família. Me interessen sobre tot el que els hi passa com a individus.

Doncs així potser el tema recurrent és l’individualisme i la manca de comunicació.
Sí. Sempre he pensat que una de les grans tragèdies avui en dia és que ens costa molt comunicar-nos, dir les coses, expressar-les, i després resulta que tothom fa teràpia intentant superar aquesta mancança. I em sembla que això té a veure amb l’individualisme que estem vivint. I crec que l’individualisme és un arma de doble full, hem caigut en una trampa total, això de dir “jo com a individu em donaré més importància que a la resta en la meva necessitat de desenvolupament professional i personal”. I crec que ens hem mirat massa el melic i ens hem oblidat de qui tenim al costat. I per això ara ens costa tant comunicar-nos amb l’altre de la mateixa manera que abans era molt més senzill anar al bar i petar la xerrada amb el veí, relacionar-se d’una altra manera… demanar ajuda quan passen coses. Ara no. I això ens fa estar més sols.

Doncs en els temps que corren, això de demanar ajuda és més necessari que mai. Creus que aquí la xarxa social i familiar ha ajudat a suportar la crisi d’una altra manera?
Jo crec que no. Tinc relació amb Sud-Amèrica, hi he viscut de petita. Quan parlo amb la família al Brasil i els hi explico com s’ho està passant aquí de malament la gent els hi fa molta gràcia, em diuen: “però nosaltres sempre estem així”. Allà la gent és molt més generosa. Recordo quan tenia set o vuit anys i vivia en un poble indígena a Guatemala. Nosaltres ens traslladàvem sovint d’un lloc a l’altre per la feina del meu pare. I la gent del poble ens venia amb fruita, amb gallines… de regal.. només perquè érem nous i perquè no ens sentíssim sols. I ens ho venia a portar gent que no duien sabates! Aquesta idea de “el poc que tenim ho compartim” fa que les coses es portin d’una altra manera. I aquí no, aquí cadascú intenta treure’s les castanyes del foc pel seu compte i ens va d’aquella manera. Crec que ens fa falta recuperar el sentit de comunitat. Avui et tiro un cable jo, demà me’ l tires a mi. Tot seria més senzill, trobo.

Si hi ha algú en aquesta família que encarna la dificultat per comunicar-se és el George, el pare, un home preocupadíssim per millorar el món i completament ignorant del que passa a casa seva. Incapaç d’entendre’s amb la seva dona i la seva filla. Tartamudeja i repeteix constantment el que diu quan parla amb elles. Això estava en el text?
La proposta del text és que ell és tartamut. O si no és exactament tartamut, dubta molt en parla, repeteix síl•labes. Nosaltres el que hem matisat és que quan el George fa una conferència per explicar el seu llibre, queda lliure de tartamudejar. Jo conec molta gent així. A la feina, en un espai de confort que domina, està segur, té el control i parla amb contundència. En aquest cas, el George patina en les relaciones humanes. En allò que és imprevisible per a ell, naufraga i es bloqueja. A mi em sembla molt interessant, això, del personatge: no sap reaccionar quan veu una altra persona patint o amb problemes. No en sap. Es bloqueja.

Hi ha molts problemes durant la funció perquè el George i la seva família s’entenguin però aconseguiran marxar de vacances plegats, una de les reivindicacions que feia la Fiona, la seva dona. Es pot veure això com un final feliç?
Jo trobo que té un final feliç a mitges, i això també m’agrada. Tothom hi dóna una visió diferent, fins i tot dintre de la companyia. N’hi ha que els hi sembla que esperançador. Jo trobo que els personatges reaccionen i intenten solucionar els seus problemes, però encara són maldestres. I això em sembla que és humà. Al cap i a la fi, tots fem el que podem. A mi em sembla molt divertit que George plantegi que finalment poden anar de vacances, com volia la seva dona, i que elles se’n vagin en avió, un transport que ell no pot utilitzar perquè suposa una despesa ecològica brutal. Ell marxarà en vaixell. I la filla li diu: “però tots podíem haver anat en vaixell, es tractava d’anar-hi junts!”. Fins i tot aquí ho espatlla el pobre George.

L’Anna, la filla adolescent, és, en comparació amb els adults, la més sensata dels personatges. La que més conscient és de com són les coses en realitat.
Ella està vivint a flor de pell la seva adolescència, té l’impuls de la joventut. És molt més natural que els seus pares o el tiet perquè la maduresa ens treu espontaneïtat, ens fa ser més recelosos.

I encara que no ho comparteix amb els seus pares, sap afrontar de cara l’assetjament que està patint a l’escola.
Jo trobo que hauria estat una errada plantejar un personatge feble o tímid. Ella és una noia real. Si li llencen ous, ella s’hi torna amb un cop de cap, la qual cosa no significa que ella deixi de ser la víctima. Al cap i a la fi, és ella contra un col•lectiu que l’assetja. Però ella és valenta fins, que de cop i volta, tot li supera.

És que li trenquen el cor!
Això és molt tendre. La carència afectiva que ella sent la fa confondre’s quan arriba el seu tiet en una escena preciosa i li diu que “les grassonetes són la sal de la vida”. A ella, això, li canvia la perspectiva. De cop i volta arriba un home seductor, que ha tingut moltes experiències amb dones i li diu que és guapa. I això li fa encarar la vida d’una altra manera però també la fa enamorar-se del seu oncle.

A la funció hi ha també un intent de suïcidi que es materialitza en escena però sobre el que la resta de personatges passen de puntetes…
És que aquesta és una altra de les coses que m’agraden del text: ens creem molts temes tabú. No s’esmenta el suïcidi si no és de passada i sense dir la paraula. I això també és molt significatiu. Perquè finalment, el personatge del Terry només té collons de dir a la seva neboda “ei, tia, si mai tornes a tenir una idea així, truca’m abans”. I ella només pot dir-li: “vaig trucar-te!”. El personatge del Terry és fàcilment reconeixible, no? No té mai dificultats per expressar determinades coses, perquè el que li passa pel cap ell ho deixa anar, però després no es compromet. En el moment en què és conscient de que es converteix en una persona fonamental per a l’Anna, fuig. Aquesta responsabilitat se la treu de sobre, i això és covard.
A mi m’agrada molt aquest personatge perquè tenia tots els números per ser l’heroi i també pot tenir el seu punt detestable. A tots els personatges els pots castigar i salvar en aquesta funció.

I en el moment de posar en escena aquest text… la idea d’austeritat la tenies al cap o t’hi van obligar també les circumstàncies?
Van ser les dues coses. I per a mi ha estat meravellós perquè he recuperat l’esperit de fer teatre que vas perdent amb la professió. Aquella il•lusió del començament quan ens dèiem “fe

Tria entrevista