Mark Ravenhill parla sobre Dispara / Agafa tresor / Repeteix

Entrevista realitzada per Marta Armengol

Mark Ravenhill. foto: Marta Armengol

En aquesta obra parles sobre els arguments que dóna Occident per justificar la guerra, en nom de la pau i la llibertat. Com vas decidir escriure sobre aquesta qüestió?
Em van encarregar escriure una obra de 20 minuts de durada per cada dia del festival d'Edimburg de 2007. Així que tenia el repte d'escriure una obra d'un total de 6 hores i mitja. Vaig decidir que havia de parlar d'alguna cosa gran i una de les coses més importants que estaven passant era la invasió de l'Iraq.

Tu vius a Londres. Va tenir alguna rellevància especial els atacs a Londres de 2005 a l'hora d'escriure l'obra?
No recordo quan es van produir...

El 7 de juliol de 2005
Van passar abans dos anys de què escrivís l'obra. Londres està més acostumat a les bombes que Nova York; la Segona Guerra Mundial, l'IRA, d'alguna manera, ha rebut atacs amb relativa freqüència. Quan vaig anar a viure a Londres, la meva família em deia que anés amb compte perquè viure a Londres significava poder patir un atac. En canvi, els atacs de les Torres Bessones a Nova York van significar un trauma nacional per a tota Amèrica. Òbviament, els atacs a Londres van ser traumàtics per a les persones que van perdre algun familiar, però la nostra reacció va ser molt anglesa; ens bombardegen, d'acord, però nosaltres continuem endavant.

Al llarg de l'obra, es van repetint les paraules llibertat i democràcia. Creus que aquestes paraules han perdut el seu significat original?
Sentim aquestes paraules una vegada i una altra durant l'obra. Els polítics també les repeteixen molt i els fan perdre el seu sentit a causa d'aquesta repetició. Són paraules i idees importants. Crec que els polítics haurien d'anar amb compte amb l'ús d'aquestes paraules. Haurien de comprometre's en garantir la democràcia i la llibertat, més que no pas en pronunciar-les a cada moment.

A la peça El crepuscle dels déus et mostres crític amb la feina de les organitzacions humanitàries a zones en conflicte. Creus realment que no donen resposta a les necessitats de la gent?
El tema d'aquesta peça va sorgir d'una història que vaig sentir sobre l'alliberament d'un camp de concentració al final de la Segona Guerra Mundial. Hi va haver gent que quan va ser alliberada, va demanar menjar i se'ls va donar, però el van ingerir tan de pressa que això els va matar. És terrible que aquesta gent sobrevisqués a l'horror dels camps i que les persones que van venir a salvar-les els donessin un plat de sopa que els acabés matant. Tu pots intentar fer el més correcte però potser el que estàs fent no ho és i la teva intervenció acaba sent el pitjor que podries fer.

A Crim i càstig un soldat talla la llengua de la seva presonera. Creus necessari ser tan explícit per parlar de la crueltat de la guerra?
Aquesta història parla sobre un noi molt jove que està mort de por en un país estranger. És un soldat que té la necessitat de ser estimat. Es tracta d'una necessitat molt estranya per a algú que està envaint un altre país, però crec que pot ser real. Quan li neguen l'amor que ell necessita, es torna boig.

A Guerra i pau un nen reprodueix la visió dels seus pares sobre la seguretat i la protecció. Volies parlar de què aquestes idees sobre el dret d'atacar altres països continuaran repetint-se?
Sí, hi ha hagut alguns canvis des de la invasió de Bush i Blair i els governs semblen una mica més tranquils, però la dependència del petroli i la necessitat de controlar l'Orient Mitjà fa pensar que això no canviarà radicalment.

Aquesta idea de repetició té a veure amb el títol de l'obra?
El títol sencer tracta sobre això, és com si es tractés d'un videojoc. Amb el títol vaig intentar definir l'essència d'un videojoc. És una mica estrany, però recull la idea de repetir i començar de nou.

Creus que hi ha una alternativa i una forma diferent de protegir les persones i els pobles?
Estic segur que hi és. Per a mi, el triomf més gran que puc aconseguir a través de l'obra és que es conegui i s'intenti entendre el que està passant. Buscar una alternativa a tot això és un altre tema, que ve després de l'obra. Jo no tinc la solució, però espero que l'obra ajudi a fer-se aquesta pregunta i a buscar una resposta.

Perquè vas titular cada peça amb el nom d'una obra de la literatura universal?
Cada peça mostra un petit món, però connecta amb la resta. Es tracta d'una gran història amb petites història a dins. Volia buscar alguna forma de connectar-les. I em semblava divertit posar títols de grans obres èpiques a petites peces de 20 minuts.

Què et sembla la selecció de peces que ha fet Josep Maria Mestres en la versió catalana?
Em sembla bé. A la introducció de l'obra explico que cada producció pot fer la seva pròpia tria, em sembla interessant que sigui així. Cada director escull les obres que li semblen millor i cada producció és diferent de la resta.

Què et va semblar l'obra?
Em van agradar molt els actors, són molt potents. I (Josep Maria Mestres) ha escollit peces on les dones tenen molt pes. No és freqüent. També estan molt bé els moments d'humor. L'obra és dura, però hi ha alguns moments d'humor, que li donen un particular equilibri.

Et vas fixar en la reacció del públic?
A cada país les mateixes paraules generen sentiments una mica diferents; bomba, democràcia, guerra... He vist l'obra en diferents idiomes i a diferents països i cadascun d'ells té una història diferent, l'arribada de la democràcia en un moment concret, si han estat o no bombardejades... Fins i tot la paraula mare té un significat una mica diferent a cada país.

Tria entrevista