Lluís Homar parla sobre Adreça Desconeguda

Entrevista realitzada per Marta Armengol

Lluís Homar. foto: David Ruano.

Portaves sis anys sense pujar a un escenari, Adreça desconeguda et va motivar a tornar-hi?
Va ser clau l'any passat, el Centro Dramático Nacional em va proposar dirigir Luces de bohemia a Madrid, després de 12 anys sense dirigir. I allà vaig a sentir que em tornava a connectar a allò fantàstic del teatre, quan el teatre és fantàstic. Havia passat uns anys en què realment no en tenia gaires ganes. Havia fet molt teatre, estava en el món del cine i la televisió, no sentia el cuquet del teatre, l'havia perdut. I arran de tenir l'oportunitat de dirigir aquesta obra, que és un text meravellós i va ser una experiència fantàstica, vaig sentir que potser s'acostava el moment de tornar a fer teatre com a actor. I aquest estiu vaig fer una col·laboració a Mèrida en la inauguració del festival i em vaig sentir una mica rovellat i vaig adonar-me que això és un ofici i si no m'hi posava aviat, em rovellaria del tot. I després, va venir la proposta del Borja Sitjà, em va comentar que hi havia aquest text i em va proposar dirigir-lo i interpretar-lo. Me'l vaig llegir, m'ho vaig rumiar 24 hores i li vaig dir que si.

El nom de l'Eduard Fernández el vas proposar tu, com va ser que vas pensar en ell?
Es tractava de fer-ho amb dos actors i vaig anar a buscar un actor que jo admirés, que m'agradés molt i que em vingués molt de gust. Vaig pensar amb qui em faria il·lusió fer-ho i va aparèixer l'Eduard. Havíem coincidit no fa gaire en la pel·lícula Los Pelayos, on compartíem una escena, suposo que això també va influir. És un actor que respecto i admiro molt.

I l'experiència?
Fantàstica. Ja havíem treballat junts feia molts anys, però des de la seva etapa cinematogràfica i la meva d'imatge que no havíem coincidit, a part de la pel·lícula.

Dius que et vas llegir el text i en 24 hores et vas decidir. Què hi vas descobrir?
Suposo que el fet insòlit de què fossin unes cartes. És un text molt concís, no és un text de teatre. Al final, quan dius que sí és perquè el text t'enganxa. Era una manera d'explicar el nazisme. Sobretot, m'agradava molt el punt de partida i on anava a parar; dos amics molt amics, una amistat de veritat i que acabessin destruint-se l'un a l'altre. I que no fos un text de teatre sinó unes cartes. Tot plegat la feia diferent, singular. I el fet que la proposta vingués per direcció i interpretació també em va fer decidir.

A l'obra apareix un jueu i és fàcil que l'espectador es posicioni a favor d'aquest personatge, malgrat la seva decisió final. En canvi, tu comentes que cadascú és responsable del seu propi destí...
Són dos éssers humans amics, i després un es fa nazi i l'altre es recorda de què és jueu. Dit així sembla una mica banal, però moltes vegades i amb molta facilitat ens veiem obligats, i també perquè les circumstàncies ens hi porten, a recórrer a allò que ens etiqueta més que no pas allò que som. Crec que aquest text n'és una mostra molt clara. Això també pot passar amb la rivalitat del futbol, de vegades dos amics després ja no ho són perquè un és del Madrid i l'altre, del Barça. La rivalitat, l'enfrontament, la confrontació, sembla que arriba un moment en què l'important és qui destrueix a qui o qui venç sobre qui.

I la responsabilitat personal?
En el text queda molt clar. El meu personatge, Martin, està dins d'un context de coacció, era una situació econòmica molt dolenta i és la forma de sortir-ne... Sempre trobem excuses per justificar uns determinats comportaments. Però no podem oblidar que al final és una decisió que un pren, d'apuntar-se o no a alguna cosa. I en el cas de Max (Eduard Fernández), és cert que hi ha uns fets concrets terribles i segurament, des de la seva part pot ser més justificable aquest tipus de comportament. Però l'ull per ull ¿és la millor opció o al final s'acaba enverinant de la seva pròpia venjança? També és una decisió d'ell. Hi ha una causa molt lògica, si tu no fas res per la meva germana, jo tinc el dret... Però és aquesta l'única opció, la millor? A la vida, ens trobem immersos en situacions que ens poden afectar, però al final no podem oblidar que nosaltres en som els únics responsables. Fa por perquè al final jo sóc l'únic que decideixo, ningú no ho fa per mi.

Com et vas plantejar la posada en escena amb un text on tota l'acció resideix en els diàlegs?
Volia defugir del que semblava més obvi, dos llocs diferenciats, dos faristols, volíem trobar un llenguatge diferent, on interactuessin més ells dos. M'agradava la idea d'un diàleg, finalment, les cartes són una cosa molt íntima, com si parlessis a l'ànima de l'altre. Ho vaig parlar amb el Lluc Castells, que va col·laborar amb nosaltres, i em va agradar la idea de què estiguessin en un mateix saló. L'un està a Alemanya i l'altre, a San Francisco, però estan superconnectats i per tant, estan en un mateix saló. Aquest és el punt de partida. I amb l'Eduard i l'Oscar (Valsecchi) es tractava d'anar investigant per intentar defugir l'opció que semblava més lògica dels dos espais i els faristols. Finalment, encara que estiguin a 9.000 quilòmetres de distància, una carta és un diàleg entre dues persones.

L'escenografia és simple, però està molt present. Què buscaves transmetre?
Sempre m'ha agradat en teatre la idea de suggerir més que no pas de mostrar. Tot venia marcat per la qüestió de la correspondència, és casi com un gènere de teatre. Hi va haver una decisió important que va ser el fet de fer-ho en un espai central. Jo vaig venir a conèixer la sala, no la coneixia des de la seva remodelació i m'agradava la idea de què nosaltres estiguéssim en un saló on hi convidéssim la gent per explicar-los una història a través d'unes cartes. Em sembla que els elements mínims com una catifa, dues butaques, una taula, unes cadires i una làmpada eren suficients. Una làmpada viva que acaba tenint una importància essencial en l'obra. Jo sóc d'aquesta escola, de què les coses és millor suggerir-les.

Et va condicionar d'alguna manera que hagués de ser una obra de baix pressupost?
Tot és de baix pressupost... Si hagués tingut un pressupost molt més gran no sé si hagués canviat gaire en aquest cas, tractant-se del tipus de material que era. Em sembla que ja li anava bé aquesta essencialitat.

El saló és atemporal, et permet situar l'obra a qualsevol temps i espai?
Amb això també hi vam donar moltes voltes. Per exemple, les butaques de la Bauhaus són un disseny de l'any 1925, però ens les podríem trobar ara en una botiga de Barcelona i pensar que estan fetes de fa cinc anys. Hi ha coses com la intolerància, l'afany per destruir-nos els uns als altres, el germen de la guerra i l'enfrontament són atemporals i circumscriure-ho a aquella època em semblava rebaixar-ho. Volia que ressonés a ara. Em semblava que un text tan contundent i tan precís calia situar-lo fora de qualsevol temps.

Has comentat que l'escenari al centre de la sala et remetia al Lliure de Gràcia...
Era més amb la idea de proximitat. A mi m'agrada molt trencar la distància amb l'espectador, com si el tinguessis a casa. Per a mi era molt important l'amistat, en els moments que vivim d'aquesta crisi a tants nivells, saber donar valor a allò essencial és bàsic i em sembla que l'amistat entre dos éssers humans, una veritable amistat, és un valor molt gran i que val molt la pena preservar. I aquí veiem amb quina facilitat som capaços del millor i del pitjor. I jo volia traslladar aquesta proximitat amb el públic. Per això nosaltres comencem l'espectacle trencant amb tot això, no som ell l'espectador i jo l'actor, sinó que tots som éssers humans. És una cosa que sempre m'ha fascinat i m'agrada. I penso que és un dels temes de què parla l'obra, amb quina facilitat podem estar en contacte amb l'altre i amb quina facilitat podem destruir-lo.

Com va sorgir la col·laboració amb el Xavier Albertí ?
Amb el Xavier som molt amics. No faig res de teatre on no hi sigui ell. Ha estat el meu director en les últimes obres que he fet. És una per

Tria entrevista