Jordi Faura parla sobre Groenlàndia

Entrevista realitzada per Àngels Castuera

Jordi Faura. foto: David Ruano.

Què et va motivar a posar l’escenari del text que t’havia encarregat el TNC pel projecte T6 a Groenlàndia?

Vaig creure que era un bon lloc- és l’illa més gran del planeta, si deixem de banda Oceania- com a metàfora de com estem ( no diré destruint per no ser apocalíptic) canviant o adaptant el planeta a la forma de vida occidental. Llavors, aquest viatge d’una parella occidental anant cap a un lloc que sona molt llunyà i estrany, sempre ens dóna alguna cosa de ruta iniciàtica, d’aprenentatge. Així que vaig decidir agafar aquests personatges occidentals portats a l’extrem i fer-los viatjar a un lloc on estaven fora del seu hàbitat natural.

Vaig llegir a la premsa moltes notícies que explicaven que, degut a l’escalfament global, el glaç que hi ha al voltant de Groenlàndia es desfà cada cop més durant més mesos durant més temps, i que aquestes vies marítimes al voltant de Groenlàndia esdevenen transitables a nivell comercial. Això vol dir que països que són limítrofs amb l’illa - Dinamarca, Noruega, Estats Units, la XIna, Canadà- estan barallant-se per la jurisdicció d’aquelles aigües, perquè podran disposar de fonts petrolieres. Així que es dóna la paradoxa més o menys divertida de que per una banda, el desglaç fa que hi hagi rutes més o menys transitables i podríem treure els recursos que hi ha en aquelles aigües, però alhora això és possible gràcies a l’escalfament global, que així, a priori, és una notícia negativa.
Per una altra banda, vaig començar a buscar informació sobre les energies, sobre el petroli, sobre el final de l’era del petroli, sobre quan s’esgotarà... Hi ha qui parla que serà al voltant dels anys 2040-50...

I hi vas haver de viatjar?

No, m’he documentat llegint. Així vaig descobrir la cultura inuit. Jo els havia dit sempre esquimals, sense saber que aquesta paraula, que significa “que menja carn”, és un insult per a ells. Fins aqui arribava el meu desconeixement sobre Groenlàndia. Vaig veure que el desconeixement sobre la matèria era tan gran que em vaig posar en contacte amb un antropòleg, el Francesc Bailon , que hi ha anat 17 vegades. O sigui, que ell va convertir-se en els meus ells i les meves mans allà. Per això, tant escrivint com després en la posada en escena del muntatge l’hem tingut molt en compte.

Fins a quin punt et va costar o no intentar reflectir la vida inuit i al mateix temps explicar el que els hi passava als personatges? No sé si de vegades no vas tenir la temptació d’introduir coses que potser no eren necessàries però servien per explicar aspectes de la cultura inuit.

Segur que sí. He tallat molt, però segur que queda alguna resta a l’obra que es podria retallar . Igualment, he tallat uns vint minuts d’informació. Era molt temptador deixar-se dur per la cultura inuit, perquè hi ha coses molt sorprenents. A l’obra ja se’n veuen algunes, de coses que fan que no tenen res a veure amb com ho veiem nosaltres, el món: la forma de menjar, les conductes sexuals, com comportar-se davant del fred... Però jo he intentat sempre que pogués explicar alguna d’aquestes característiques a través de la relació entre els personatges.

Així, es poden veure les diferències entre ambdues cultures. Segurament, la que més xoca al públic fins el punt de fer-lo riure és la manera com els inuits aborden les relacions sexuals entre persones adultes. Tenen una visió de les relacions entre homes i dones que encara sorprèn a l’home occidental del segle XXI.

Jo al principi pensava que ells eren molt oberts de ment, quan vaig conèixer aquests costums , però sentint el públic riure m’ adono que és que nosaltres som molt tancats.

Hi ha un altre moment en què dos homes, per no morir de fred, s’han d‘ajuntar i això també provoca, encara, la hilaritat del públic.

És que crec que hi ha coses bàsiques, com ara veure relliscar algú amb una pell de plàtan i caure, que ens fan gràcia. Però crec que el públic també riu per relaxar-se, per alliberar tensions. Això està bé. Ara, a l’escena d’hipotèrmia està pretesament buscat aquest conflicte d’un home que ha de rebre calor d’un altre home. Hi ha un moment en què el personatge que està en hipotèrmia ha passat el primer risc, i ja no morirà, i es comença a preocupar per una ximpleria que és si ens veuran si estem junts o no.

Aquest personatge, el Ròmul, és un dels més arrogants de la funció i arriba a Groenlàndia cridat per la seva mare. Però té un objectiu afegit: caçar un ós. Com si fos molt fàcil.

El Ròmul és un caçador nat. I vol caçar l’ós blanc pel simple fet de caçar-lo. Ell volia fer el Grand Slam dels caçadors: el tauró blanc, el lleó del Serengueti, l’elefant de Botswana i només li queda aquest, l’ós polar. I això està en contraposició amb el caçador inuit, que ho fa per alimentar-se, abrigar-se o perquè l’animal és una amenaça pel poblat. El Ròmul fa caça esportiva, no? O modernista, que caça per caçar. També és una forma de mostrar com es relaciona ell amb el medi. És un aspecte més de la nostra suposada civilització avançada.
I això ho col·loquem a l’alçada del luxe , de l’elit. Perquè això només ho fa qui? El Rei, l’elit social i econòmica.
Em semblava que tots el personatges occidentals havien de tenir el seu propi motiu individual per anar-hi, precisament per demostrar com som d’individualistes en el món occidental. En canvi, els inuit en tenen un, d’objectiu, però és general: seguir sent un jo amb la terra, aconseguir menjar pel col·lectiu, la simbiosi per a la tribu en general. Potser també hem de considerar que la Sedna ha de ser mare com a objectiu personal. Però fins i tot això ho pots veure com una qüestió tribal, de perpetuació de l’espècie.

El Ròmul també vol “caçar” la Sedna i ser el pare de la criatura que ha de tenir. La mare, en mig d’aquell fred, els ha demanat ser àvia abans de morir.

Ha perdut el cap, ha perdut el cap la Roma. És el primer personatge en què vaig pensar. És l’estendard de tota la funció. Hi ha un moment en el seu monòleg final en què diu: “Jo he vingut el món a passar l’estiu”. I crec que això resumeix molt bé què és la Roma. ella arriba a Groenlàndia i la primera cosa que fa és crear-se microclima exactament igual que el que tenia a casa seva. És a dir, el lloc s’adapta a ella i no a l’inrevés. això diu molt de com som els occidentals: capaços de crear ciutats com Las Vegas enmig del desert, o aeroports, o els aires condicionats i les calefaccions... Adaptem les coses a nosaltres però nosaltres no ens adaptem a l’espai. I per una banda, ho entenc i ho comparteixo, però per una altra, tot plegat té unes conseqüències òbvies.

Però finalment no sabem qui és el pare d’aquesta criatura.

No, volia deixar-ho expressament obert perquè Ròmul i Rem, com a la llegenda de la fundació de la ciutat de Roma, són de la mateixa lloba, tenen el mateix codi genètic i no sabríem mai qui dels dos és el pare. Per tant, ja està bé no especificar-ho. Els germans són les dues cares d’una mateixa moneda, pot ser que que els nens, perquè són bessonada, surtin els dos com el Rem, els dos com el Ròmul o un com cadascun d’ells. Hi ha una mica la sensació de que el cicle es va repetint i que cometem els mateixos errors, però que, d’alguna manera, també tot canvia i està obert.

No sé si tens la sensació de que Groenlàndia serà l’illa que salvarà el món. Que potser acaba desapareixent l’espècie humana de la resta del planeta però continuarà sobrevivint a Groenlàndia, on les condicions de vida són extremes.

No m’ho havia plantejat en aquests termes. No sé qui va dir, crec que va ser Einstein, que no sabia com serà la tercera guerra mundial, però que tenia clar que la quarta serà amb pedres i bastons. Potser sí que haurem de tornar a un ordre mundial més extrem perquè ens haurem carregat la resta. I és veritat que els inuits són capaços de sobreviure en les condicions meteorològiques en les que la resta de la Humanitat no pot i amb un ordre que els permet estar en harmonia amb el medi i entre el

Tria entrevista