Daniel Veronese parla sobre Bona gent

Entrevista realitzada per Marta Armengol

Daniel Veronese. foto: Christian Machío.

De què parla Bona Gent?
D'éssers que intenten sobreviure, amb les seves pors a perdre allò que tenen, sigui molt o poc, de la solidaritat, dels límits de la dignitat humana, de la impossibilitat de sortir d'un estrat social.

Un dels missatges de l'obra és que el lloc on es neix pot condicionar tota la nostra vida?
Sí. Hi ha massa gent que està marcada per endavant. Alguns se'n poden sortir, però sempre portaran una mena d'àncora, un dispositiu que els acompanyarà tota la seva vida i els recordarà d'on venen.

Què es el que et motiva a adaptar i dirigir aquesta obra?
Me la van oferir l'octubre de 2011, quan havia acabat de muntar Qui té por de Virginia Woolf?. Havia llegit Bona Gent i l'havia vist a Buenos Aires, així que immediatament vaig dir que si perquè em feia molta il·lusió fer-la. L'adaptació no va ser gaire important, hem reduït escenes molt concretes, hem eliminat alguns diàlegs, però l'estructura és força fidel a l'original.

Creus que en aquesta època de crisi era important explicar una història sobre amistat i solidaritat?
Ha agafat encara més gruix. A l'octubre de 2011 no tenia el valor que té avui. Qüestions com perdre la feina, no tenir forma de pagar el lloguer i de mantenir els teus fills... Temes com aquest, si fa un any i mig ja estaven presents, ara encara ho estan més. És una obra que passa al sud de Boston, però que podria estar passant a Barcelona i és molt fàcil que la gent se senti tocada pel que els passa als personatges. En realitat, és una obra sobre la humanitat d'aquestes persones i la solidaritat i les coses que s'han de fer de vegades per mantenir la pròpia dignitat, com aconseguir una feina, per exemple.

La protagonista de Bona Gent pren algunes decisions difícils. Creus que el públic les pot entendre?
Si, perquè ho fa des d'un lloc d'humanitat plena, no és maniquea. El públic pot posar-se en el lloc de tots els personatges, pot entendre'ls i després decidir. A Bona Gent no hi ha bons ni dolents. Pots posicionar-te, però el qualificatiu de 'bo' o de 'dolent' se'ns podria aplicar a qualsevol de nosaltres quan actuem per defensar els nostres fills, o se'ns podria considerar 'bons' quan fem un donatiu a beneficència. Són reaccions molt humanes, però molt relatives.

En quin sentit?
Algú que fa una bona acció, pot fer també una mala acció el mateix dia o el dia següent. El qualificatiu 'bo' o 'dolent' en la gent de vegades és difícil d'aplicar. Una persona potser es considera bona perquè ha fet una bona acció, però no s'adona que amb allò està perjudicant un tercer, que el considera una mala persona. Excepte en llocs on es fa mal a l'altre deliberadament, o es delinqueix o lesiona o assassina, en la majoria d'accions que fem en el nostre dia a dia, de vegades ens comportem bé, i de vegades, malament. Ens barallem al carrer quan conduïm, maleïm i li desitgem la mort a algú. I després, ens entendrim amb la imatge d'un nen jugant.

És a dir, que més que bona gent, els personatges de l'obra serien gent humana...
Són gent normal. Però l'obra parla de bona gent i la Margaret (Mercè Arànega) diu vàries vegades “jo sóc bona gent”, el títol té la seva raó de ser. Però és una obra de persones humanes, amb les virtuts i defectes que tenim tots.

Per treballar el personatge de la Margaret us vau documentar amb casos reals de situacions similars?
Mai no em documento. Tinc a la mà una obra magnífica i haig de fer-la. Fer-la parlar. És massa difícil que l'obra ens parli per si mateixa com per haver-hi d'afegir elements de fora. La realitat que ha d'aparèixer davant del públic és la realitat de les relacions d'aquests personatges, no d'altres personatges de fora. Amb l'obra només intento dir el que diu l'obra.

Com vas arribar a Mercè Arànega para interpretar el papel de Margaret?
Del càsting de la obra, tant en aquest muntatge com a Qui té por de Virgina Woolf? Se n'ocupa la producció. No conec gaires actors catalans com per demanar per ells. Però en realitat, descanso en l'elecció de Focus i en ambdós casos per a mi l'elecció va ser òptima. Celebro que hagin escollit a la Mercè per aquest muntatge.

Has apostat per una escenografia realista, et servia per reforçar les diferències entre l'entorn de la Margaret i el del Mike (Àlex Casanovas)?
Crec que d'una banda, l'escenografia és realista, però per una altra, és molt teatral en el sentit que ens allunya de la realitat, amb espais reduïts en un giratori a vista del públic. Però és cert que, d'alguna manera, l'obra demana mostrar aquesta diferència, ja que és conflictiva per a tots.

Has tingut alguna dificultat especial en dirigir un text en català amb uns actors catalanoparlants?
No. Com et deia, el 2011 vaig dirigir Qui té por de Virginia Woolf?. No et negaré que abans de començar tenia cert temor, però al tercer o quart dia d'assajos ja em sentia confiat i relaxat i vaig començar a entendre força més del que m'havia imaginat. Com que es tracta d'actuar, cal tenir en compte que es fa més fàcil, ja que els actors intenten expressar emocions concretes, o el desenvolupament de les mateixes situacions dramàtiques ajuden a completar aquesta comprensió.

Tria entrevista