Salvador Esplugas parla sobre Qui a casa torna

Entrevista realitzada per Àngels Castuera

Salvador Esplugas. foto: Àngels Castuera.

Perquè vas escollir un Pinter per posar en escena, i perquè un Pinter tan Pinter com The homecoming, que Joaquim Mallafré va traduir com Qui a casa torna?
Segurament hi ha més d’un motiu, però el cert és que em va agradar molt la primera lectura del text. Va ser llegir-ho per primera vegada i notar que impressiona molt. El text, el que passa, el vas entenent perquè és molt entenedor, les coses que passen són molt quotidianes. Però avança la trama i comença a aparèixer una xarxa de relacions que no t’esperes, que et sorprenen, que no eren de preveure.

El teatre de Harold Pinter es va embrancar amb el de l’absurd. I tinc la impressió de que les coses absurdes i surrealistes i difícils de creure que hi ha en aquesta peça són les més absurdes, surrealistes i difícils de creure.
És molt relatiu, això l’etiqueta del teatre de l’absurd, perquè a mi llegint-lo no em va resultar gens absurd. El text és absurd perquè les accions que passen s’apropen molt a la realitat: el que sorprèn és la duresa dels fets, com es presenten i com es desenvolupen. Aquest desenvolupament dels esdeveniments que provoca Pinter sí que és absurd, bàsicament perquè normalment això no ens passa tan de pressa ni tan inesperadament. Com que aquí sí que passa tot de sobte, això fa que a l’espectador li costi pair el que està passant. Però en definitiva, el text és molt coherent. I conseqüent. Això sí, és sorprenent perquè és molt fort.

Harold Pinter era un autor molt compromès políticament, especialment a partir dels anys 70, i costa de creure que hagi construït un personatge com el de la Ruth. O és que ens vol desconcertar molt?
Crec que és una obra molt adient per estudiar-la a nivell de psicologia social. Perquè és clar, potser a nivell argumental el personatge més mal parat sembla el Teddy, però entre el públic qui fa patir més és la dona. Tot i que s’ha d’entendre el comportament d’aquest personatge. La dona arriba a una casa i amb una família molt semblant a la que havia tingut ella en origen, i potser per això es deixa portar per aquests sentiments. Hem d’entendre qui és aquesta Ruth, d’on ve, qui és realment… I tot això ho pots anar vas deduint a partir del text, i et permet entendre perquè al final cau en tantes temptacions. Perquè ningú no et dóna explicacions.

Suposo que l’espectador pot entendre més o menys fàcilment que la dona prefereixi quedar-se amb dos nois joves que mantenir la seva vida de mare i esposa, que potser ja no li agrada. Però la part més estranya és aquella en què li proposen que es prostitueixi i ella ho accepta.
Potser la Ruth no té temps en dos dies d’entendre què volen d’ella els homes que hi ha en aquesta casa però potser sí que entén que a ella li va més bé quedar-se aquí acceptant el que ella accepta. Ella entén que el pis que li diuen els seus cunyats i el sogre que li muntaran no serà per passar l’estona i de fet, posa les seves condicions. Trobo que la Ruth primer es deixa portar pels sentiments més animals, els que no controles, els que et poden fer etiquetar-te de puta als que veuen que fas això. Però només es deixa dur per sentiments de dona. No de mare de tres fills petits, sinó de dona.

Però aquesta acceptació lliure acaba quan el pare li assegura que ell també va inclòs en el pac.
Aquí és on el Pinter no es mulla i acaba l’obra. El pare li diu “fes-me un petó” i aquí comença un fosc final, perquè no li arriba a fer. Jo crec que per contagi, pel seu propi primitivisme, pel fet d’haver viscut tant de temps en un espai tan tancat, pel fet de tenir a prop una noia jove tan bonica i que es queda amb la família, ell també cau en la temptació de demanar-li el petó. No veiem si s’acaba produint el petó o no finalment perquè tot just després de demanar-l’hi, comença un fosc en què veiem com l’home es va apropant a la Ruth. Però ella no li fa. I acaba en fosc.

Entenem, doncs, que ella està fent el que vol.
Recorda que a la primera escena, la de l’arribada de la Ruth i el Teddy a la casa, ella ja està disgustada. I arriba amb poques ganes de quedar-se uns dies aquí. No ha fet ni posar els peus a la sala i ja surt a fer un volt. Pots pensar que és perquè té ganes de passejar pel barri d’on va sortir abans de casar-se, però també pot ser que estigui atabalada i vulgui sortir d’allà, separar-se del seu marit. Potser que estigui pensant: “jo què faig aquí?”. Al final, passa al revés, després d’un dinar en què els germans s’ho han passat d’allò més bé amb la Ruth i han rigut tant, el Teddy s’adona que allà estan començant a passar coses, i li diu: “marxem d’aquí”. I ella no se’n vol anar. La Ruth és una dona que només vol deixar-se portar i sense preveure-ho, l’estan guanyant. Veu més força, digues-li absurda o obsessiva o surrealista, quedant-se, que marxant amb el seu marit.

Hi ha dos grups de personatges: el de l’oncle Sam i el Teddy, que són els dos exemples del seny i la normalitat, del que s’ha de fer, i els altres quatre: el Max, pare autoritari, els dos fills petits i la Ruth.
Sí, d’aquests quatre en podríem dir la púrria, la púrria humana…però, en fi, la violència física i verbal en el sí de les famílies existeix. Però encara que no hagués arribat la Ruth, aquesta manera de relacionar-se existiria entre ells. Ja ho veus a la primera escena, quan encara no ha arribat la noia: el pare només fa que generar mala maror. El binomi pare-fill que formen el Max i el Lennie és el de l’autoritat contra la rebel•lia. El Lennie parla molt però tampoc no se’ns permet conèixer el fons d’aquest personatge. Només veiem la part fosca, la que genera dubtes. No sabem res, tot i que podem intuir-ho, de la seva vida afectiva i sexual. A la que entra una noia com la Ruth, sense pensar-ho, tots dos van a caçar-la. El pare fa el que pot per aconseguir-la i aquest noi ja no et dic res: si pot treure’n partit, i jugar amb ella i divertir-se tant com pugui, millor.

Els textos de Pinter es caracteritzen per allò que es diu quan els seus personatges no estan dient res. Allò que l’espectador va pensant quan els personatges han callat.
Per exemple, en el final d’escena en què el Lennie li diu al seu pare, com qui no vol la cosa, “tu em portaves al llit, i al meu germà petit també”. I una afirmació que pot generar tantes interpretacions com aquesta no torna a explicar-se en tot el text. Aquí és on has de mirar el to en que diuen les paraules els actors i la manera en que es busquen per dir-se les coses. Donar aquest tipus d’informació com a final d’escena significa que en Harold Pinter vol deixar anar un punt subversiu, morbós. I quan veus el tipus d’actituds que tenen entre tots o la figura silenciosa de l’oncle, que sempre calla, entens que el silenci és la única sortida. Calla per no dir barbaritats, segurament. No sabem si el trepitgen o ell prefereix no mullar-se massa, però està clar que hi ha un domini despòtic. El context és tan tancat, que aquesta gent no té escapatòria.

La il•luminació pot contribuir a despertar en el públic l’angoixa i la claustrofòbia en les que Pinter fa viure els seus personatges. La penombra està expressament buscada per a produir aquest efecte?
Quan fas aquest teatre que intenta ser tan naturalista, de vegades peques intentant anar al peu de la lletra. A Qui a casa torna passen dos dies només, dividits en sis escenes que es situen majoritàriament en la tarda-vespre i nit. Hi ha una escena de sobretaula en què dius: “per fi una mica de llum”. Les escenes més denses són les que passen al vespre o la nit i potser m’he excedit una mica. Així, quan tothom ja dorm, és quan convé que arribin el Teddy i la Ruth, perquè ningú no se n’adoni. Fins i tot vaig estar temptat de fer que la Ruth i el Teddy parlessin molt fluixet per no despertar ningú!

No hi ha elements que determinin exactament en quina època està situada l’obra. És un temps contemporani, però transversal. Els personatges d’aquesta peça són atemporals?
Jo vaig triar el temps a partir de dades que an

Tria entrevista