Esteve Soler parla sobre Contra l’amor

Entrevista realitzada per Elisa Díez

Esteve Soler.

Has volgut fer una retrospectiva de l’amor. Com has escollit els temes: l’amor dels contes, el desamor (parelles que es trenquen), els ex…?
Intento oferir una visió calidoscòpica d’un mateix tema. He treballat les tres Contres de la mateixa manera. Començant a través d’assajos, després em llegeixo tot el que trobo sobre el tema en concret i, a partir d’aquí, selecciono una sèrie de tesis i, en paral·lel, una sèrie d’imatges i les faig xocar entre elles. I depenent de com funcionen, vaig escollint. De vegades funciona bé una tesi amb una altra, o una imatge amb una imatge o barrejo tesis i imatges. Això em genera un nombre determinat d’escenes. Les escric i les que més m’agraden, les converteixo en l’obra.

Hi ha princeses però no prínceps blaus, surten més ben parades les dones que els homes?
En general això passa a les tres obres. Tinc una tendència que les meves obres les muntin directores o directors que busquen una perspectiva femenina de la realitat. Em surt de l’inconscient. Hi ha una estudiosa francesa que em va dir que els únics tres personatges que redimeixen les tres obres, les 21 escenes, són dones.

Hi ha una important barreja de gèneres que potser no està tan present en altres Contres: comèdia, drama, thriller, musical?
En les tres obres hi ha una voluntat de trencar el concepte de gènere i en aquest sentit parteixen d’una base còmica i després s’introdueix un element de terror. La introducció del musical és una decisió del Carles (Fernández Giua, director), que va veure que en una de les peces hi havia una cançó i es va proposar fer-ho en totes. Em va semblar que li donava ritme, oportunitat… Però sí que hi ha una intenció deliberada perquè l’espectador s’adoni que estava en una comèdia que en determinat moment ho deixa de ser. M’agrada molt la idea que de cop i volta l’espectador se senti desplaçat per aquest xoc de gèneres.

Com a dramaturg tens una poètica molt particular, en aquesta obra molt reforçada amb les metàfores visuals (coses que es trenquen o ex que es converteixen en tumors) Quin és l’univers que t’envolta i et fa escriure textos com aquest?
La meva inspiració ve de molts llocs diferents, però hi ha una voluntat d’evitar allò que és obvi. Si una escena no és, des del punt de vista creatiu, diferent del que ja conec no m’interessa. Les escenes, les sensacions... m’han de repercutir també a mi, no només al públic. A l’hora de la veritat, les influències són moltes. El Dani Arrebola em parlava l’altre dia de Buñuel, dels Monty Phyton, de David Lynch… Darrerament hi ha qui m’ha relacionat amb Boadella i amb Brossa. M’apassiona entrar en mons únics i particulars i trencar l’esquema realista.

En la quarta escena compares l’amor o l’acte d’enamorament amb l’alcoholisme i el cristianisme, en quin sentit?
La idea d’aquesta escena era explicar el per què Henry Ford vetllava perquè els seus treballadors per ser més eficients estiguessin enamorats (amb parella). Aquesta anècdota em va sorprendre tant que la vaig convertir en una escena. I alguns textos que he llegit també inclouen aquesta idea que l’estabilitat emocional es veu reforçada en el cristianisme. És una creença en tu mateix a través de circumstàncies que t’envolten. M’interessava mostrar fins a quin punt alguna cosa tan personal com el fet d’estimar algú està subvencionat per algú interessat que rendeixis més.

Aquesta mateixa escena és demolidora, està dedicada a algú en especial o a la societat en general, on tots busquem l’amor?
Cap de les escenes estan pensades per algú en concret. Sempre hi ha una apel·lació molt directa a mirar-ho tot amb perspectiva. I a partir d’aquesta perspectiva general, trencar-la per produir en l’espectador un pensament crític.

L’escena de l’astronauta és la més tendra però et deixa petrificat, la vas escriure com un compendi de tota l’obra?
És probablement l’escena que agrada més, on hi ha més consens. L’estudiosa de França que esmentava abans diu que de cop i volta el personatge de la dona astronauta resumeix tota la voluntat de l’obra, representa una escletxa de llum. Sovint algú diu que l’obra és contra l’amor i aquesta escena no ho és. Jo responc que l’obra no va contra l’amor sinó que posa en dubte l’amor contemporani, influenciat pel consumisme i aquesta escena ho escenifica millor que res. És una escena clarament positiva, però per mi tota l’obra és positiva, Tanmateix, relacionar l’amor amb el consumisme genera clarament una crítica, i potser aquesta crítica per alguns sigui negativa.

A l’escena de l’actor porno, es podria pensar (com a dona) que si estigués escrit per una dona seria una escena completament diferent. T’ho has plantejat? A l’estrena només van riure els homes…
Crec que és un personatge que l’espectador ha de concebre com a tal, no pel fet que sigui un home. El que és clar és que representa un tipus de valors d’aquest món. I si són valors que són discutibles, és normal que aquest senyor els defensi. Crec sincerament que una dona ho hauria escrit igual, o fins i tot hauria estat més dura amb ell i tot. Pel que fa els riures i les funcions que portem, també riuen les dones. Però és una escena molt trista i la gent que no riu és perquè ja intueix per on anirà tot plegat. El personatge comença a establir una sintonia amb el públic, tractant-lo com si fos ell mateix. I quan al final descobreixes quin és el motiu que tu siguis igual que ell, és desolador. Hi ha molta gent que ja juga amb la intuïció perquè en les escenes anteriors ja ha vist com el mecanisme de riure es trencava i arribat aquest punt ja no riu. I malgrat que el personatge busqui aquesta empatia es pot veure que hi ha alguna cosa fosca al darrera.

Sense ser cap crítica cap a l’obra, vaig trobar que faltava una escena LGTB (Lèsbica, Gai, Bisexual o Transsexual), ho has pensat? No l’has inclosa per por d’haver-la de tallar en altres països?
És curiós perquè fa uns mesos es va muntar a França i allà molts dels personatges són gais o lesbianes. En l’obra original, en molts dels casos no està especificat el sexe, posa home o dona. A França, a Grècia i a Ginebra ho han entès així. La sexualitat dels personatges és molt fàcilment canviable. Diuen el mateix i el missatge és vàlid en tots els casos. És una decisió de direcció. És un error parlar d’amor i fer-ho només des de l’heterosexualitat. No estaria parlant de l’amor, estaria parlant d’una altra cosa.

Sonen temes com: Parole, parole, parole, Love is in the air, Without you, per quin motiu aquests i no d’altres?
Ha estat una decisió del Carles Fernández Giua. Només l’escena que està vinculada al Without you l’he escollida jo. La resta ha estat una tria seva. Però crec que en general és una tria adequada. El Carles ha buscat cançons que representessin el desgast d’alguna manera. Moltes cançons sonen com tòpiques, malgrat que els actors els donin un rerefons contemporani i renovat. El Carles els ha donat una utilitat dramàtica molt bona des del punt de vista temàtic però també a nivell de ritme.

No sé si va ser la meva impressió però en certes cançons els sobretítols no encaixaven amb el que la cançó deia…
El Carles ha volgut jugar amb això, amb el fet que la previsibilitat de moltes lletres es podia trencar i es podia generar un interès dramàtic afegit.

És una obra que juga molt amb la comicitat. Heu comptat amb actors còmplices, però hi ha incorporacions com la del Guillem Motos de la Cia Arcadia, com sorgeix la seva incorporació a l’equip?
Quan estàvem preparant el muntatge, el Carles va estar muntant les obres per a un Festival a Itàlia i jo estava veient el Contra l’amor a Atenes i quan ens vam reunir vam coincidir en el nostre diagnòstic. Els dos muntatges tenien gent amb ganes de menjar-se l’escenari. Era gent molt jove, amb molta energia, amb una capacitat de transformar-se extraordinària i vam voler buscar uns actors que ens transmetessin aquesta sensació, perquè necessitàvem aquesta energia. Vam fer una llista i hi apareixien el

Tria entrevista