Imma Colomer parla sobre Brian Friel

Entrevista realitzada per Marta Armengol

Imma Colomer. foto: Irene Roé.

L'obra es titula Afterplay i tu hi has afegit el subtítol de Petites ficcions per sobreviure. Volies donar més pistes sobre els temes de l'obra?
Vaig triar la pista que desvetllés menys el contingut de l'obra, però que ajudés a entendre de què va el text. No vaig voler parlar de qüestions com la soledat, això ja ho trobarà el públic quan vegi la funció.

Afterplay és una conversa entre dos personatges de dos textos de Txèkhov que podrien tenir una segona oportunitat. L'obra parla sobre les oportunitats que aprofitem i les que deixem escapar?
De vegades, anem pel món i ens passen per davant trens que no agafem i si els haguéssim agafat, la nostra vida hauria donat un tomb. Però depèn del teu lligam amb el passat. I a les persones de l'obra els costa molt agafar trens nous perquè els pesa molt el passat.

De quins altres temes creus que parla?
De la soledat. Del desencant que et porta la vida a una certa edat, d'aquest futur incert, aquesta tundra. Crec que ara és un moment de tundra. Molts joves, de 40 anys, veuen molta tundra al davant. Una tundra és un espai molt llarg i molt ample, sense arbres, només amb unes herbetes, on veus molt poca possibilitat de créixer. Aquests dos personatges no són gaire capaços de provocar coses pel motiu que sigui. En part per l'època en què passa la història, l'any 1924, el desencant de la Revolució Russa. És un canvi d'època. Eren burgesos que han anat a menys. I això com ho arregles? Estan fora de lloc en aquell món. Han sigut burgesos, benestants i tot els anava bé, però això s'ha anat desmembrant. Jo crec que ara això també els passa a molta gent, que tenen al davant un futur força tundra. Tal com diu la Sònia (Fina Rius), no és només que em prenguin la casa, el que em fa patir més és el futur que m'espera. Això és molt dur. També parla de la incapacitat de canviar, de les ganes de fer-ho, i de com canviem quan algú ens escolta. Als personatges fa temps que no els escolta ningú i de sobte, troben algú que sí que ho fa i quan et trobes així ets capaç d'inventar-te a tu mateix perquè estàs eufòric, és el que dóna la companyia. Fas el mite de tu mateix.

Creus que aquest text i el seu desenllaç els podria haver escrit Txèkhov?
I tant. Brian Friel ha esta molt fidel, coneix molt bé Txèkhov, l'ha traduït, n'ha fet adaptacions... A l'hora de preparar els personatges, hi ha un exercici que és imaginar què feien abans de començar l'obra, què els havia passat. Però això d'imaginar què els passa després trobo que és una bona pensada i és on hi ha la novetat.

En aquest sentit, el treball sobre els personatges ha estat fàcil...
Teníem molta informació. Primer vam llegir L'oncle Vània i Les tres germanes. Jo havia fet Les tres germanes, així que la tenia molt present. A més, vaig copiar tot el que deien sobre cadascun dels personatges a les dues obres per conèixer bé el seu passat i vaig passar aquesta informació als actors. A partir d'aquest passat, vam fer improvisacions. També vam improvisar el que havia passat el dia abans de la trobada que veiem a l'obra, de què havien parlat... Volia que també haguessin viscut aquesta trobada del dia abans.

Heu introduït canvis en el text original?
La traducció l'ha fet el Jordi Fité per aquest muntatge perquè no existia la versió en català i no hem modificat res. Si els actora canvien alguna cosa durant les representacions, és involuntari.

Com arribes a aquest projecte?
Fa quatre anys em va arribar aquesta obra de la mà de Ferran Rañé i la volíem aprofitar, però en aquell moment no va poder ser i va quedar al calaix. Amb la Fina vam estar fent Una vella coneguda olor i ens van venir ganes de tornar a fer alguna cosa juntes. Ella tenia ganes de fer alguna cosa de riure i jo li vaig fer una proposta. Em va dir que volia que la dirigís jo, però aquella obra no es podia fer perquè es necessitaven molts calés. Em vaig recordar que tenia aquest text al calaix i ens hi vam llençar. A mi m'agradava moltíssim.

Com es va afegir Pep Ferrer a l'obra?
Necessitàvem el personatge masculí i de seguida ens va venir el seu nom al cap. Pel tipus d'actor que buscàvem i el tipus de persona que encaixaria amb un projecte tan “mangui”, és a dir, sense un duro, en aquell moment només comptàvem amb la coproducció del CAET. I precisament el CAET, en saber que hi participava el Pep Ferrer, que és de Terrassa, encara va apostar més pel projecte. Van ser un conjunt de casualitats que ens van afavorir. Vam triar algú a qui li anés bé el paper, per edat, amb un tarannà que encaixés amb el personatge de l'Andrei i amb la nostra forma de treballar, sense gaires diners, amb una mica d'incertesa. I amb això no tothom hi juga. Ell hi va jugar i l'ha encertat de ple, el paper li va de primera. Jo el coneixia perquè havia coincidit amb ell i m'agradava com treballava perquè té un cert humor, és algú que pot entendre molt bé el personatge.

Has creat una ambientació molt íntima, amb poca llum i una escenografia molt senzilla. Volies que l'espectador se sentis molt proper a la conversa?
En això m'ha ajudat l'Enric Planas, l'escenògraf. Ell ha fet les llums i l'espai i aprofitant el que teníem, li hem tret rendiment. La idea era que l'espectador tingués la sensació que estava a la taula del costat del cafè escoltant la conversa.

Doncs aquest espai us anava molt bé...
Això va ser una gran sort. Una de les empentes que vam rebre va ser que la Sala Atrium ens va oferir sis setmanes per l'obra i a més, teníem un coproductor, així que ens hi vam llençar. Trobàvem que aquesta sala era ideal per al text. Tot i que vam estrenar a Terrassa i la boca del Teatre Alegria té 16 metres, però va quedar molt bé. Vam omplir tot l'espai de taules de marbre i de cadires i vam jugar amb la llum.

També has prescindit d'efectes visuals i sonors, només hi ha música en un moment concret, volies contribuir al clima d'intimitat?
És que no demanava més. Vam estar pensant en músiques, però totes interrompien. Una cosa molt important de l'obra són els silencis i les pauses, hi han de ser. Si poses música, els omples. Buscàvem una mica de realitat en la trobada de tots dos. El moment en què sona la música està de fons per ajudar la paraula. Pensava que qualsevol altra cosa molestaria, donaria massa protagonisme. Sí que hi ha petits sorolls que ambienten, això ajuda molt.

Tria entrevista