Enric Cambray parla sobre Els guapos són els raros

Entrevista realitzada per Marta Armengol

Enric Cambray. foto: Marta Armengol.

Has escollit el grup Manel per parlar de la fama ràpida o “fast-fame”, perquè no algun participant d'Operación Triunfo o de Gran Hermano, per exemple?
Ho vaig pensar, però volia un referent que hagués sabut mantenir aquesta “fast-fame”. Aquí critiquem la “fast-fame”, tan aviat l'aconsegueixes com la perds. I Manel són un grup que de cop i volta va petar-ho i s'ha mantingut i cada cop va aguantant més i treballant més la qualitat dels seus discos i dels seus directes i aconseguint més fama i més seguidors. A més, el text està teixit de lletres de les seves cançons. Les cançons de Manel són contes, no tenen tornada, cada tema explica una història i parlen molt sobre l'èxit i el fracàs, sobre ser un mateix, sobre l'amor. Tenen frases que, a mida que les escoltava, m'adonava que cabien molt bé a l'obra. I el títol de l'espectacle també ens anava molt bé per explicar la història d'aquests nanos, de com els “guays” i guapos els fan la vida impossible. I potser aquests guapos no ho són tant i ells, que són els raros, potser tampoc no ho són tant. I Manel connecta molt d'arrel amb la gent jove. Ha aconseguit revolucionar l'escena catalana musical a partir de les noves generacions, que és són les que ens falten al teatre.

Precisament, un dels objectius de l'obra era connectar amb els espectadors més joves. Volies atreure un sector de públic que no ve al teatre?
Crec que hi ha una manca de propostes per acostar-se a aquesta gent jove. S'està creant un nou sector de públic a partir de 24 o 25 anys, que s'interessa per noves dramatúrgies, la Sala Flyhard, l'Espai Lliure, les sales alternatives noves. Però per sota d'aquesta generació és molt difícil que vagin al teatre. Depenen dels pares, estan estudiant, no tenen accés als mitjans de comunicació o no tenen interès per la cultura. I segurament, l'únic accés que tenen al teatre és a través de campanyes escolars, però potser aquestes obres no els atrauen i es queden amb la idea de què allò és tot el teatre. I també ho és, però em pregunto si és l'adequat per a ells. Crec que de vegades, no. Aquests teatres que reben milers de nanos cada any tenen una responsabilitat i no sé si en són conscients. I els espectacles tenen una qualitat fantàstica, però potser no són per a ells. Van al teatre pensant que és un rotllo i hem de trencar aquesta dinàmica.

Objectiu aconseguit?
En això estem. Han vingut esplais, caus, escoles, i la veritat és que mai no havia vist nanos tan atents i entregats. Fins i tot, al final es posen drets per aplaudir. El que hem fet és posar-los a ells com a protagonistes d'una història, se senten molt identificats, amb ells mateixos o amb el seu company de pupitre i això els enganxa, s'ho passen bé, riuen, participen. També hem volgut trencar el fet teatral, parem la funció, els ensenyem que estem fent teatre, que és una feina com qualsevol altra i que els actors som persones com ells. M'emociona molt quan veig que venen grups, famílies senceres i s'ho passen molt bé.

En el teu primer espectacle com a autor i director has trencat les normes del teatre convencional, això serà una marca de la casa?
He creat l'espectacle a partir d'aquesta necessitat de generar un nou públic, de la por a què quan jo tingui 50 anys i estigui dalt de l'escenari, si ara no creem l'hàbit d'anar al teatre entre el públic jove, no vinguin quan siguem grans. De moment, ha estat això. Sí que he escrit altres coses, però sempre en un àmbit privat i no tenen res a veure. M'ho passo molt bé i l'obra és molt jo, la meva manera de ser. Quan venen els meus amics diuen que l'obra és molt Cambray i això m'agrada, però no sé si en faré alguna més. Prefereixo que vagi sorgint que no forçar-me. Aquesta l'he feta amb totes les ganes i tota la intenció i bolcant-m'hi al cent per cent.

Et molesta que et diguin que recorda a una comèdia juvenil americana?
És exactament això. Quan vaig començar a escriure-la, els explicava al Ricard Farré (Marcel) i al Martí Salvat (Bernat), els dos actors que primer es van incorporar al projecte, que volia fer la típica pel·lícula americana d'adolescents d'institut, però a la catalana, teatral i per a tots els públics. És a dir, és exactament això. Perquè Grease triomfa? Perquè passa en una graduació d'un institut i és un lloc pel qual tots hi hem passat. És molt reconeixible. I ens agraden aquestes comèdies perquè són “taquillazos”, des d'American Pie fins a Grease. També vaig anar a buscar, i no me n'amago, coses molt comercials, començant per Manel i passant per l'argument o la cançó de The Mamzelles. Buscava elements gratuïts perquè una companyia jove, nova i sense recursos pogués fer-se visible i aconseguir el seu objectiu, que vingui gent a les sales.

Els Manel han vingut a veure l'obra?
Encara no.

I vindran?
Un d'ells segur que sí. Els altres tres, no ho sé. Si venen, serà com un homenatge per a ells.

Com s'ho van prendre quan els vau explicar el projecte?
Teníem el dilema de si explicar-los-ho o no, perquè en realitat, són frases que pot dir tothom. En tot cas els hi vam explicar i ens van dir que estaven encantats que la seva feina, que només contemplaven en un àmbit musical, transcendís a altres àmbits com el teatral, però que no els demanéssim res perquè estaven molt immersos en el tercer disc. I sé que els han parlat de l'espectacle, he parlat amb ells un cop estrenat i estan encantats.

A l'obra hi col·laboren The Mamzelles amb el vídeo promocional, potser un altre exemple de “fast-fame” després de la campanya On vas, envàs?. Com va sorgir la col·laboració?
Amb la Paula Ribó i la Bàrbara Mestanza ens coneixem de fa molts anys, estudiàvem teatre a Eòlia. Jo sóc un gran fan de la seva música i els seus concerts, barregen molt bé música, teatre, cabaret, “performance.” Trobo que connecten molt bé amb el discurs de la gent jove, i han tingut un boom amb l'On vas, envàs?, però abans de l'anunci ja els havia demanat la cançó per l'espectacle. Com que la història parla de tres “loosers” nois i elles són tres noies triomfadores, fèiem aquest paral·lelisme. Trobo que han fet una cançó estupenda que explica molt bé aquests personatges. S'han bolcat al cent per cent i els estaré eternament agraït. De fet, ara els produeixo una obra que faran a l'Espai Lliure l'any que ve i que estarà molt bé.

Una de les claus de què l'obra funcioni són els actors. Com els vas triar?
Som companys de promoció de l'Institut del Teatre. Sempre hem tingut molta afinitat, amb el Ricard dèiem de fer alguna cosa, el Martí m'agradava molt, ens faltava el tercer personatge i vam pensar en el David Anguera (Toni). Té una cosa molt maca, és molt naïf, i pel personatge ens anava molt bé, per explicar el seu idil·li amb la Vanessa. I es van tirar de cap en el projecte confiant en mi a cegues. I també l'equip tècnic i artístic que vaig muntar. Potser no som els millors actors, els millors productors, ni els millors escenògrafs, però tenim la millor energia com a equip. I quan un equip té aquesta energia tan gran, el resultat del que fan és molt potent.

Com has entrat en contacte amb la "Kindermancia"?
És una conya que em va explicar una amiga i vaig pensar que era molt teatral i que podia donar molt joc. D'una cosa quotidiana se'n pot generar una altra de màgica i això em fascina molt. És el que passa amb el musicals de Londres o Nova York, de petites coses o objectes en fan tot un món màgic i això ens enganxa molt. Per això en el moment de Broadway, d'unes capses i una prestatgeria trencades en creem un “skyline” de Nova York i fem màgia. I la coreografia del principi és una cançó de Chris Brown que em posava la meva monitora de gimnàs per fer “body pump” i em motivava moltíssim. Li vaig dir que si algun dia feia un espectacle, l'obriria amb aquesta cançó perquè dóna molt bon rotllo i així el públic començava bé. Han estat un seguit de casualitats i la meva feina ha sigut ajuntar-ho tot i fer-ne un riu.

Tria entrevista