Josep Maria Mestres parla sobre Romeu i Julieta

Entrevista realitzada per Sonia Lagunas

Què és el que fa que aquesta tragèdia de Shakespeare segueixi sent contemporània, que no passi de moda?
Jo penso més enllà de la rivalitat de les dues famílies no li dono tanta importància.
Hi ha un endinsament molt profund en l’essència del que és l’amor, amor entès com un gran idealisme, gairebé com una religió.
Això és pot convertir en un problema, perquè avui estem tan acostumats a parlar de l’amor d’una manera banal, per això es pot crear una barrera de cinisme i de pudor que ens impedeix deixar-nos tocar per aquesta història.
Veure com dos éssers viuen una gran història d’amor i acaben destruïts, morts, és un fet com molt monstruós i terrible, però al mateix temps és el que fa l’obra tan viva i tan contemporània. És un text contemporani ara i ho serà d’aquí a quatre-cents anys, és la gràcia d’aquest text. Més enllà de que, evidentment, hi ha molts factors que conflueixen, com la rivalitat de les dues famílies o la sort.

La rivalitat de les dues famílies seria secundària?
No. És important, sinó la història no passaria, però també influeix molt la sort.
Hi ha un personatge que sembla que no, però que en realitat té molta culpa, Fra Llorenç, amb la millor de les intencions ho fa tot malament, sense voler-ho els aboca a la mort.
Es produeix una confluència de factors, però l’obra va molt més enllà i parla de l’essència de l’amor, entès gairebé com a una religió. Si et deixes tocar et toca, si no et vols deixar emocionar, no t’emociones. És com si vas a veure una comèdia, si no vols riure, no rius.

Per a molta gent aquesta és una història d’amor cursi.
Sí, està molt bé que tinguin aquest concepte. Però d’entrada, Shakespeare és paraula i si l’escoltes ja t’asseguro jo que et toca.

Entens la història d’amor entre Romeu i Julieta com passió i atracció entre adolescents?
Jo penso que aquesta història d’amor no té edat, va molt més enllà de la passió, del sexe. És una cosa que potser la majoria dels mortals podem intuir, però que passa i s’ha d’agafar al vol quan passa.


Com a lector, què és el que més destacaries d’aquest clàssic de Shakespeare?
L’emotivitat que destil·la. Una emotivitat, que com ja et dic, l’espectador només pot rebre si es deixa, l’espectador s’ha de despendre de les barreres.

En aquesta obra prima l’estètica per damunt de l’emoció?
Jo he tractat de ser molt essencial en el sentit de que no hi haguessin moltes coses que distraguessin l’espectador del que és la paraula, si més no aquesta era la intenció, una altra cosa és haver-ho aconseguit.
La meva intenció era posar els actors amb molt poca parafernàlia escènica i donant molta prioritat a la paraula i les emocions, i penso que és la postura més honesta davant de Shakespeare, no només de Romeu i Julieta, sinó davant de tot Shakespeare. És un autor que ens dóna tot en el text, no has de farcir-lo. He volgut fer un Shakespeare contemporani, però sense situar-lo en cap context concret, ni social, ni econòmic. La història va molt més enllà de tot això.

Una visió contemporània amb anacronismes: Apareixen personatges amb americanes i espases.
Sí, he utilitzat anacronismes, però no m’ha fet cap tipus de por.
Em semblava reduccionista el fet de dir, són uns gàngsters de no sé on, unes famílies molt concretes (de Pedralbes, per exemple), no importava això.
La idea era que l’espectador centrés l’atenció, sobretot, en el que es diu.

Al text es parla de dues famílies adinerades, però em va sobtar el vestuari de la mare de Julieta, potser és una mica vulgar per a una dona que pertany a una família noble.
Bé, és cert que són gent rica, són nobles. Reconec que el vestuari té un cert punt de vulgaritat, però no m’interessava definir aquest aspecte social. A veure, al text hi és, però no he cregut convenient marcar massa aquest aspecte, no m’interessava especialment. Penso que era molt més importat mostrar a l’espectador que estem parlant de gent que no són peixateres de la Boqueria, per entendre’ns. Estem parlant d’un altre estrat social. No era un aspecte del text que m’interesses concretar, preferia centrar-me en altres aspectes.


Quines són les escenes que han estat més difícils a l’hora de donar forma?
Potser la del ball de disfresses?

No hi ha cap escena que m’hagi semblat més difícil, potser les que tenien més complexitat tècnica (per entendre’ns), una d’elles com dius, seria la del ball. És una escena a on estan passant moltes coses, és un moment a on hi ha molta gent i s’han d’anar enfocant diferents plànols, vam trobar que era difícil ajuntar el grup de convidats i apart els pensaments de Romeu mentre Julieta balla. D’alguna manera estic content del resultat. Era una escena bastant cinematogràfica, però al cinema es pot resoldre amb un primer plànol, i al teatre has de guiar a l’espectador, perquè la gent no es perdi. Però, no ha estat una escena més complexa que la del balcó, que és “la gran escena”, a on s’ha d’intentar buscar la sublimitat del moment, que faci sentir alguna cosa a l’espectador. Tot i així, jo diria que totes les escenes tenen la seva complexitat tècnica.

Sense la Marta Marco i el Quim Gutiérrez ...
No haguéssim fet l’obra.
Jo tenia pensades varies obres de Shakespeare, apart de Romeu i Julieta, però quan van dir que podien fer-la , estava decidit.
Amb el Quim és la segona vegada que treballem i amb la Marta ja portem bastants més, és gairebé una actriu “fetiche”. Fa molt temps que treballo amb ella i m’agrada moltíssim.
Evidentment, era molt important la química entre ells dos i que et poguessis creure que es parla d’uns adolescents, però sobretot que hi hagués una complicitat forta entre ells i amb mi, i en aquest sentit no tenia cap dubte. Per això, si no els hagués tingut a ells no hagués fet l’obra.




Trenques totalment l’esquema de la Julieta romàntica, tens una visió una mica “lolita” de Julieta.
Hi una visió una mica “apastelada” d’una Julieta que no s’entera de res, però Julieta és un personatge molt complicat de fer. Una noia de catorze anys, és impossible que verbalitzi el que els passa de la manera en que ho fa Shakespeare. Pot sentir-ho, però no es sap expressar de la manera en que ho fa Shakespeare, com tampoc ho sabríem dir nosaltres. És un autor tan gran que ens sobrepassa per totes bandes. Potser no sabríem expressar-nos així, però sí que sabem reconèixer un sentiment que hem tingut o que voldríem tenir.
Tornant al tema de la visió “lolita” de Julieta, l’he volguda mostrar com una nena molt rebel. És una nena molt educada, però que sempre fa el que vol i això no ens ho hem inventat, és al text. No he posat més del que hi ha , intento no sobreposar capes a les coses.
Hi ha gent que pensa que aquests joves tenen com una mena d’atracció cap a la mort, jo no ho veig així. No he volgut enfocar aquest tipus de lectura, des del meu punt de vista són les circumstàncies que evoquen a aquest desenllaç cruel i fatal. No m’interessava entrar en aquest univers de morbidesa.

Al teu muntatge és important la virginitat de Julieta?
Sí clar, perquè la perd ja no només físicament, sinó totalment. És fa adulta en quatre dies i mor. Hi ha un monòleg meravellós en que ella diu com espera perdre la virginitat i explica aquesta barreja de por, d’ angoixa, de desig, d’amor...
Penso que el fet de perdre la virginitat està descrit com una conseqüència molt lògica del fet de enamorar-se, no ho viu d’una manera traumàtica.

Al principi de l’obra, Romeu diu que està molt enamorat d’una tal Rosalina, que en conèixer Julieta oblida completament.
Aquí Shakespeare és molt pedagògic. Al principi, Romeu sent alguna cosa per Rosalina, una noia que ha promès vot de castedat i no el correspon; hi ha un augment del desig perquè no es pot assolir. Després ve un amor més profund, que també inclou el sexe, evidentment, per Julieta. Hi ha una diferència, l’una no el correspon i l’altra sí i a més de seguida. El primer cas és passió i el segon és amor, pots posar totes les comete

Tria entrevista