Oriol Broggi parla sobre 28 i mig

Entrevista realitzada per Àngels Castuera

Oriol Broggi. foto: Ros Ribas.

Fins a quin punt Fellini i la pel•lícula Vuit i mig són una excusa per tirar endavant 28 i mig?

Doncs és força això: una excusa. La Perla 29 estava en un moment especial. Tinc la sensació que les obres d'art són sempre excuses de coses. Un ha de posar un vestit de color blau per explicar una sensació, posa una escenografia de ferro per explicar una sensació... El perquè ha posat l'escenografia d'aquella manera no deixa de ser una excusa per explicar no sé què. I aleshores tot es va rebatent. De vegades et pregunten: "Per què has posat aquesta cançó?" Doncs perquè m'agradava. Tot té sentit, però tot són excuses. I nosaltres teníem la sensació que estàvem en un final d'etapa, en un punt i seguit de la nostra carrera. Com si haguéssim arribat a un replà d'escala. I tot l'imaginari de Fellini i per extensió el cinema, la imaginació, Itàlia i el món italià com a idea romàntica d'allò que és més lliure en l'àmbit artístic que no pas el Nord, ens va portar a fer una reflexió sobre el nostre ofici, sobre l'art. Més que una excusa, podem dir que Fellini era l'ampit de la finestra que ens permet abastar tot això.

Quina ha estat la feina del Jeroni Rubió a l'hora d'ajuntar textos? Perquè no hi ha només Fellini.
En realitat, la feina d'ajuntar ha estat bastant meva. Jo vaig establir una complicitat amb el Jeroni i els actors. Per començar la feina, jo he portat les ganes de fer unes estructures. On m'ha ajudat el Jeroni és en assenyalar-me el que funciona i el que no, això t'ho arreglo així i això d'aquesta altra manera...això ho traduïm així i això així, aquest text i aquest altre no funcionen. Aquests altres dos textos, si els has de posar junts, haurem de lligar-los i fer que el llenguatge s'assembli...L'espectacle parteix d'una idea meva, però necessites d'algú que sàpiga modelar la paraula per fer-la consistent.

Els actors han treballat amb improvisacions. Fins a quin punt la feina de la posada en escena és seva?
En aquest espectacle els actors han sigut importants perquè mentre jo anava treballant aquesta estructura que tenia al cap , l'anàvem desenvolupant amb ells. Paral•lelament a això, hi havia dies en què ens dedicàvem a conduir per una altra carretera, completament diferent, i fer unes improvisacions sobre un tema semblant al que ens interessava o no. I sobre uns quants temes que a ells els preocupaven. Si jo deia: "a mi, de l'art, em preocupa tot això", els hi preguntava que els preocupava a ells i anaven dient: "doncs a mi hi ha un número de pallassos que sempre m'ha agradat". D'aquestes preocupacions vam fer improvisacions orquestrades per ells mateixos. En aquests moments jo em col•locava lleugerament enfora. Aquestes improvisacions les portava la Clara Segura i tots se'n feien càrrec. D'aquestes improvisacions ha sortit una part important de l'espectacle. Jo aquests dies vaig dient el 30% però no sé si és aquest percentatge.

Hi ha dues escenes - el número dels pallassos i el número de Cine Città que tenen un marge d'improvisació en el moment en que es fa la funció. Però a banda, una bona part de les escenes han sortit a partir d'improvisacions.

En dues hores d'espectacle, els moments que reprodueixen concretament la pel•lícula 8 i mig no són tantes com podria semblar.
No hi ha moltes escenes, és veritat. Hi ha petites coses, però contínuament hi ha alguna imatge de la pel•lícula. L'objectiu era que, a part dels que tinguessin molt clara la pel•lícula, un espectador menys avesat en Fellini no sabés mai què era de la pel•lícula i què no. Per exemple, la història del pintor xinès Noxka no és de la pel•lícula, és d'un conte que jo tenia quan era petit i que he recuperat de gran. Ja fa tres o quatre anys que em rondava pel cap que jo havia de portar aquesta història oriental a l'escenari. I ara ha vingut l'ocasió. En aquesta mateixa escena, el protagonista respon a la pregunta que li fa la dona, "com t'ho fas per ser feliç?" amb un fragment de Goethe, per exemple. La gràcia és que tu et pensis que tot allò és Fellini, que a ningú li sobti, li molesti o se senti exclòs per una qüestió intel•lectual.

Una altra feina va ser, suposo, encabir tot el que explica 28 i mig a l'espai de la Biblioteca. Perquè hi apareixen molts elements.
Hi havia unes quantes imatges que ens venien d'aquests anys d'història, que se'ns havien anat acumulant en el cap. "Un dia hauríem de fer sortir un cavall", pensàvem. O quan vaig fer l'escenografia d'Incendis i vam anar de gira, vam construir aquella boca d'escenari i vaig pensar que la guardaria per a algun muntatge a la Biblioteca, perquè amb la sorra quedaria molt maca. O aquelles cortines del Cyrano, que ja no les em despenjat perquè funcionen i van bé. Aleshores ens vam posar a assajar jo fent d'escenògraf, o sigui que no vaig haver de dir-li a ningú que es posés a pensar. Vaig imaginar-me una frontalitat, una manera de veure-ho, vaig pensar que les grades farien una mica de circ. Com que tenim aquest espai, tenim la sort de poder assajar aquí, en l'espai, i és el que hem fet durant dos mesos. Tal i com em venien les idees, anàvem construint o adaptant coses. Hem viatjat pel "baúl de los recuerdos" i ens hem trobat al magatzem coses que hem aprofitat. D'altres, com per exemple unes xanques o la barca, les hem hagut de comprar noves. O la moto.. no ho teníem, tot, és clar.

Quins elements han quedat fora d'aquest muntatge de 28 i mig?
En el repartiment, per exemple, va haver-hi un moment en què vaig estar temptat de posar una dona que no fos actriu. Una super-model que aparegués de tant en tant, com la dona inabastable que retrata en Fellini a les seves obres. La imatge d'un nen admirant una dona és habitual del Fellini. L'obra podria haver durat tres hores, si agafem totes les idees que han quedat fora, les que vam treballar i les que només hem plantejat. Hi ha mitja hora més escrita i mitja més de pensada. Hi havia tota una referència del Tadeusz Kantor, del món de Ingmar Bergman i Fresas Salvajes, tot el món d'Orfeu ha quedat fora...però a l'espectador ja se li fa un pelet llarg de vegades tot el que tenim ara. Ho guardem, potser, per al següent replà.

És el primer espectacle formalment "a lo grande" de La Perla 29?
Sí, tu creus que és molt "a lo grande"? Jo el veig un espectacle petit, gens pretensiós de mida, vull dir. Comparat, per exemple amb Incendis...Però és veritat, molta gent ens ha dit que ens hem fet grans amb 28 i mig. I volíem canviar una mica l'estètica. Em venia molt de gust posar un vestit d'Armani sobre l'escena, per exemple. Hi ha hagut una certa evolució alhora que hi ha hagut una certa reordenació de tots els elements que han anat sortint en aquests anys, des del vestuari d'Antígona i l'olivera d'Antígona, amb un un nou sentit. Les músiques, alguns parlaments...Hi ha un tros del Vània, de Hamlet, un tros d'Incendis...Han anat sortint, s'han col•locat aquí, hem fet una mica de psicoanàlisi col•lectiva, ara ja ho hem superat , i a una altra cosa.

No creus que aquest "fer-se gran" pugui decebre el públic.
Podria ser, no? A mi m'agrada molt en Bob Dylan. Ell va fer quatre discos acústics, era el cantant folk per excel•lència, i al cinquè va agafar una guitarra elèctrica i una banda. I hi ha un famós concert a Londres en què algú li va cridar: "Judes!", i ell diu: "sí, sí". Va fer un gran canvi i el va assumir. Nosaltres no ho hem fet tan evident, tampoc no tenim la importància del Bob Dylan, però sí, hem volgut fer un canvi. I el nostre públic ho ha rebut molt bé, ho ha rebut amb una sensació de "què bonic, això és un remix de tot el que han fet". I a partir d'aquí, ens posem en unes altres expectatives. És com una capseta de sorpreses. Al final vam incorporar una capsa de música que s'obre, i es converteix en una caixa d'on surt tot.

I com està funcionant l'Associació d'Espectadors?
Ja ha fet la seva primera activitat oficial, una xerrada amb els actors de 28 i mig, i en farà una també amb el Jeroni Rubió. La t

Tria entrevista