Toni Casares parla sobre George Kaplan

Entrevista realitzada per Elisa Díez

Abans de l’entrevista, el Toni Casares m’ensenya tots els racons (n'hi ha un munt) d’aquest nou espai on s'ha traslladat l’Obrador de Dramatúrgia des d’aquest juliol. Moltes possibilitats i un munt de projectes a llarg termini. Ara per ara només la part de l’Escola i les oficines de la Sala Beckett tenen cara i ulls, la resta és un somni que poc a poc s’anirà fent realitat. És engrescador com en època de crisi hi ha gent que no es rendeix i continua lluitant per allò que creu, una mica com el muntatge de George Kaplan, que és el centre d’aquesta entrevista.

Després de una temporada molt intensa des d'un punt de vista teatral i polític, com t’arriba la possibilitat de muntar i dirigir George Kaplan?
No m’arriba aquesta temporada, de fet és fruit de la feina que fem amb l’Obrador de la Sala Beckett de promocionar autors emergents tant catalans com de fora. El Frédéric Sonntag va assistir a una de les edicions de l’Obrador d’Estiu. L’any passat vam fer una tria de set autors que havien passat per l’Obrador d’Estiu en els darrers anys, vam editar un catàleg amb la voluntat de promocionar-los internacionalment i ens vam marcar un repte, que no sé si mai vam arribar a fer públic, d’estrenar-los tots en les dues properes temporades. I la veritat és que ja s’han estrenat cinc dels set.

Els set autors són molt bons: l’italià Davide Carnevali (Les variacions sobre el model Kraepelin), el Nick Payne (Si existeix, encara no l’he trobat), els catalans Guillem Clua i Marta Buchaca, l’espanyol Paco Becerra, l’alemany Oliver Kluck i el francès Frédéric Sonntag George Kaplan).

A part de tot això, quan vaig llegir George Kaplan vaig trobar que era l’obra perfecta per fer en aquests moments, molt actual i punyent. I potser el que diré ara sembla molt especialista però és un autor francès que no sembla francès, no és el tòpic del teatre francès: molt literari, de mirar-se el melic, autor referencial; és un teatre més connectat amb l’actualitat, cosa que em va fascinar.

Crec que és la primera vegada que es munta George Kaplan, encara no s’ha muntat a França (país d’origen de l’autor), com has treballat la posada en escena?
No, no s’ha estrenat a França. El Frédéric Sonntag, que és autor i director i té la seva pròpia companyia, no l’ha muntada encara (l’estrena el proper més de novembre). S’ha estrenat a Copenhaguen abans que a Catalunya en una sala molt semblant a la Beckett. Quan la van estrenar va venir i en aquells dies ells estaven assajant-la, perquè està fent assajos esglaonats.
No tenir referents a l’hora de posar en escena les obres és un dels avantatges de muntar espectacles de dramatúrgia contemporània. Has de ser tu mateix qui trobi el to i busqui la manera d’interpretar l’obra. Això és un repte, difícil però atractiu.

No has optat per un muntatge tradicional, sinó que la disposició del públic ja condiciona tot el muntatge?
Per descomptat. El text demanava tres sales de reunions i jo vaig tenir clar que volia la mateixa sala per a tothom, que els canvis fossin mínims, per poder explicar que les diferents realitats que anàvem a explicar en el fons no són tan llunyanes unes de les altres i que amb els mateixos elements pots suggerir mons diferents. També buscava el màxim de proximitat possible amb els espectadors, perquè se sentissin parts de la reunió a la qual assitien. Amb el Luis Martí, l’escenògraf, ens vam plantejar diferents possibilitats, teníem clar que no seria frontal perquè amb la taula s’hauria convertit en un muntatge molt cansat.

A més, la sonoritat també juga un paper molt important (tema vídeos i música en les transicions), què volies aconseguir?
No m’agrada que el text imposi cap de les lectures que pugui tenir. L’obra té una possible lectura que és que allò que estàs veient és ficció cinematogràfica, podria ser que els poderosos del final encarreguin a uns guionistes la pel·lícula d’un grup d’activistes. Per tant, havia d’haver-hi moltes referències al món cinematogràfic i al món de les sèries. Als dissenyadors de llum, so i vídeo els vaig dir que el final dels actes ha de poder ser una pel·lícula, que estem en un món i que de sobte aquest comenci a créixer amb una gran espectacularitat sense necessitat de fer un gran muntatge, ue l’espectador dubti si allò està passant de debò o si ja ha entrat en un món de pel·lícula.

Portem un Grec2013 molt centrat en els nous llenguatges, les noves tecnologies i la nova manera de tractar el públic i la seva connexió amb els intèrprets, quin paper juga George Kaplan en aquesta equació del Ramon Simó?
Crec que dins de la programació del Grec 2013 George Kaplan forma part d’un teatre que reflexiona sobre el moment polític més que potser sobre l’àmbit de les noves tecnologies, però sí que fa referència a la reflexió sobre les ficcions que consumim com a usuaris i els seus llenguatges. En algun moment ens havíem plantejat, però per qüestions tècniques i de pressupost no va poder ser, posar una càmera de seguretat per quan entressin els espectadors, gravar-los i passar les imatges després dels bisos d’aplaudiments.

Els actors són cares conegudes de les darreres fornades d’intèrprets, com ha estat la tria?
Cada vegada més penso que el 80% d’una bona direcció és un bon càsting d’actors. Crec que han estat els adequats als papers que interpreten. Ha estat complicat per ells perquè no tenien referents, i tenien la sensació que estaven sense xarxa. Fins que no van sentir que els espectadors “compren” allò que estan fent, estaven a la corda fluixa. Han estat molt valents, però el procés ha estat terriblement difícil. Quan vaig començar a muntar l’obra, al meu cap la tenia claríssima i pensava que seria fàcil muntar-la, però no ha estat així. Tanmateix, tots s’han compromès i han estat al 100%.

Portes un any molt “incendiari” a través de Twitter, has escollit George Kaplan com la teva resposta a tot el que està passant?
Sí, és una obra contemporània que posa en dubte moltes coses, fins i tot la sensació que de vegades ens dóna Twitter que som protagonistes.
He baixat els comentaris “incendiaris” a Twitter, potser perquè tinc una mena de pudor de parlar d’una cosa que estic fent. La meva relació amb les xarxes socials sempre havia estat bastant nul·la, a Facebook hi entro de Pasqües a Rams i em perdo i no m’agrada. I quan vaig descobrir Twitter m’hi va enganxar. Considero que és una eina sensacional i vaig a èpoques. Quan tinc una cosa en cartell potser em tallo més. No només és una eina de comunicació sinó d’actuació en la realitat. Et permet incidir i sentir-te protagonista de la realitat.

Hi ha un moment de l’obra on el personatge del Borja Espinosa en la segona escena diu el tòpic de “tot està escrit”. És fals perquè si així fos no existiria l’Obrador de Dramatúrgia, oi?
És fals i no és tan fals. Sí que tot està escrit però encara hi ha moltíssimes coses per escriure. Encara que sembla una contradicció no ho és, perquè en el fons els grans temes passats pel sedàs de cadascú prenen noves dimensions i, per sort, la poesia encara és necessària. Malgrat que tot està dit cada vegada que algú diu una cosa la diu d’una manera diferent. Per això, a l’Obrador prediquem molt una cosa que és “el dret a copiar”. L’art evoluciona copiant i en cada còpia hi ha alguna cosa personal.
El segon acte de George Kaplan el trobo sensacional perquè són dues visions radicalment oposades sobre la funció de l’art i una alternativa que trenca amb la simetria de les dues. Parla molt, com he comentat abans, del paper que juga la ficció en les nostres vides.

Enhorabona, perquè en un any tant dolent per a les arts escèniques a casa nostra i malgrat els entrebancs L’Obrador de la Sala Beckett ha aconseguit el seu propòsit i ja sou a Poblenou, com es presenta la propera temporada 13-14?
Tenia la sensació que aquesta temporada que estem a punt de finalitzar havia estat un desastre per a la Sala Beckett, però a nivell d’ingressos per taquilla ha estat molt

Tria entrevista