Marc Crehuet parla sobre El rei borni

Entrevista realitzada per Marta Armengol

Marc Crehuet. foto: Christian Machio.

A El rei borni volies parlar de la violència legalitzada, però acabes parlant d'altres temes, com la fragilitat de les nostres conviccions, quin va ser el punt de partida?
La primera pregunta era com és una persona que es dedica a la violència legalitzada, en el seu context personal, com conviu amb això, però des del principi volia que aquest antiavalots fes un viatge i la gran dificultat que vaig tenir va ser trobar un detonant que provoqués aquest canvi. El primer detonant és evident, la trobada amb la víctima de la seva violència, però només amb aquesta trobada no n'hi havia prou en una persona així per provocar-li el canvi.

I a partir d'aquí, els altres temes et van anar sortint o ja els tenies clars des de l'inici?
Les preocupacions que sorgeixen a partir d'aquesta situació suposo que les que tenim molts de nosaltres, en un moment de canvis, d'insatisfacció, de caducitat d'un sistema, de fer-nos preguntes. Que es respongui amb violència a una protesta fonamentada en coses tan evidents, que indignen, fa pensar. Perquè s'ha de reprimir la gent d'una manera tan brutal quan s'està fent preguntes que són lògiques?

A l'obra fuges del maniqueisme i ni el policia és tan dolent ni la víctima, tan bona. Volies recordar que a la vida sempre hi ha matisos?
A mi no m'agraden els personatges plans i el tipus de comèdia que m'agrada és la que posa en evidència les contradiccions dels personatges. Crec que la comèdia és molt útil per fer evidents les paradoxes i al mateix temps, fa riure. Quan tu trenques un discurs molt clar amb un punt de vista oposat, pots arrencar una rialla i al mateix temps això et pot fer pensar i pot generar una contradicció. Els personatges plans no me'ls crec, no em crec que només hi hagi bons i dolents i no només a nivell de personatges, sinó a la vida. Tothom té els seus motius, per més absurds o inexplicables que ens semblin. Això és el que fa el teatre interessant, intentar reflectir la complexitat de la vida i les persones.

Utilitzes l'humor negre per parlar d'un tema delicat. La comèdia ens permet parlar de qualsevol cosa?
Totalment. En situacions molt dramàtiques, de vegades es riu, al vida és així. No som només d'un color ni només d'un gènere. La comèdia ha de servir per parlar de temes seriosos, la que tingui en compte la complexitat de la realitat. Si ho tens present i jugues, pots fer-ne humor de tot això.

Una broma pesada que fas és que el borni és precisament cineasta...
Exacte...

Amb el personatge del polític volies recrear aquest discurs que ens repeteixen contínuament sobre l'austeritat?
Abans de posar-me a escriure no tenia al cap el personatge del polític, però vaig veure que el necessitava perquè davant de les preguntes que planteja la trama principal de la trobada entre l'antiavalots i el manifestant quedava coixa la narració si no hi havia el punt de vista d'un polític. És una trama que vaig voler tractar amb un registre més abstracte responent a com d'abstracte pot resultar el discurs d'un polític en un moment on les injustícies són tal palpables. Crec que no es podia tractar aquest tema sense la presència del discurs polític, que és la narració de la realitat que fan els polítics, però que cada vegada està més allunyada d'aquesta realitat.

L'obra va ser escrita abans del cas d'Ester Quintana, aquesta coincidència li va donar més ressò?
No ho sé. A nosaltres ens va agafar en procés d'assaig. La gent quan surt de l'obra no parla d'un cas concret, perquè l'obra no tracta només de la violència policial, és un pretext per parlar de moltes altres coses. I no era la meva intenció fer una obra biogràfica, perquè tampoc no es basava en el cas de l'Ester sinó en un altre cas, però es basava en l'accident, podia haver estat un ull o qualsevol altra cosa. Del que volia parlar d'entrada és de com de sorprenents em resulten els excessos de violència en les repressions policials tenint en compte el moment en què vivim, on molta gent estem sortint al carrer a protestar. Potser l'obra ha interessat més als mitjans en un moment determinat, però crec que a nivell de públic, agrada al marge d'aquest accident. El que sí és veritat és que és un cas molt proper i la gent està més sensibilitzada.

En la posada en escena has prescindit d'efectismes sonors i visuals, volíeu reforçar el to realista?
Sí, donar-li un to més cru. Crec que és una obra amb molt ritme i no necessitava de gaire ajuda de so i de llums, encara que sí que n'hi ha. Estic molt content amb el Xavi Gardés, que ha dissenyat la llum i el so perquè ha fet un treball d'aquells que no te n'adones, però hi és. Hi ha un treball important de canvis de llum, de creació d'atmosferes. I a nivell sonor, també. El polític sempre va acompanyat d'un so, hi ha uns tambors africans que donen aquesta cruesa de la que parlàvem i que són molt potents a nivell simbòlic. És d'aquests treballs que no són efectistes sinó austers i que no els comentes perquè t'entren en l'obra i juguen a favor de la història.

Has aprofitat aquest nou espai per treballar amb un escenari central i butaques als quatre costats, a què es deu aquest canvi?
El Barts és un espai molt més gran i volíem mantenir l'esperit d'obra propera que tenia a la FlyHard, on l'espectador es pot implicar gairebé a nivell físic. A mi m'agrada el teatre proper i en aquesta obra és més important encara pel tipus de missatge que es vol transmetre. Al Barts hem mantingut aquest esperit i aquesta sensació d'estar al menjador de la casa. Estic molt content també de l'escenografia que han fet el Pablo Sánchez i el Manu Pagès, han fet un treball esplèndid, és una escenografia feta pensant en aquest espai i crec que ha quedat molt bé i va molt d'acord amb el contingut de l'obra. És una escenografia austera i de fusta, que recorda l'esquelet de la casa.

És una casa molt IKEA...
És IKEA però més fred, és lineal, té una estructura on juguem a delimitar molt bé l'espai de ficció amb unes portes falses i això també juga a favor de la història.

Has repetit amb l'equip de Pop Ràpid, els consideres la teva companyia?
Amb molts d'aquests actors, amb l'Alain Hernández especialment, i després, amb el Miki Esparbé i la Betsy Túrnez portem molts anys treballant. Amb l'Alain vam fer moltes sèries per internet, sobretot per la Xarxa de Televisions Locals, són aquelles coses que no ha vist ningú. Vam començar amb el programa Denominació d'Origen, el Pere Gibert ens va donar l'oportunitat de fer-hi una càpsula. Era un programa de falsos reportatges, una parodia del Silenci que es deia InTendències i sobretot, vam fer una sèrie que es diu Greepower i que està a internet, per qui la vulgui veure. N'estem molt orgullosos perquè la vam fer amb 0 pressupost. Si Pop Pàpid és una sèrie “low cost”, allò encara costava menys. Jo escrivia, dirigia els actors, portava la perxa i feia les músiques, era com un home orquestra. A Pop Ràpid també ho he hagut de fer, però no tant. Portem molt de temps treballant junts i en condicions difícils i això uneix. I en aquest sentit, sí que som una companyia televisiva que ha passat a ser companyia de teatre.

Els vas escriure els papers a mida?
No. Tot i que pel personatge de l'antiavalots sí que pensava en l'Alain. De fet, no m'imagino cap altre actor que pogués fer aquest paper.

Tria entrevista