Yayo Cáceres parla sobre Siglo de Oro, siglo de ahora (Folía)

Entrevista realitzada per Àngels Castuera

Yayo Cáceres.

En quin moment vau veure clar que es podia ajuntar al Comte-Duc d'Olivares i a un polític amb un càrrec d'aquests incomprensibles i que tots dos poguessin exclamar: Segle d'or, segle d'ara? Quan vau dir: però això… com no se'ns va acudir abans?
No ho sé exactament, la veritat, però sí que som conscients, com crec que tothom, que és qüestió de veure la història, com les coses giren i tot és cíclic, circular, rodó. Això sí, tenim bastant cara dura en el sentit que sabem que tot es pot barrejar, i el teatre permet aquest joc. Fonamentalment, el teatre és un acte poètic en el qual la metàfora, la metonímia i la sinècdoque estan en joc de manera sistemàtica. Amb la qual cosa sempre, amb una bona justificació darrere, es poden ajuntar. I la justificació ens la donen ells mateixos. Tant el Comte-Duc d'Olivares com un polític d'avui dia parlen sense dir massa.
Perquè els problemes segueixen sent els mateixos. La gana al món segueix sent una realitat, però passa que ja no és moda fer cançons de protesta. Però la gent continua sense poder tenir accés a la cultura, a l'educació, a la sanitat. Aquestes coses són històriques.

De pas, apropeu les formes del teatre del Segle d'Or al públic. Això també era un objectiu?
Jo crec que el problema és pensar que Shakespeare no és popular. Quan un s'apropa amb cert complex i s'enfronta als clàssics no d'igual a igual sinó amb cert respecte, pensant no… és un clàssic, crec que aquí és on comença a aparèixer aquesta cosa arqueològica que poden arribar a tenir els clàssics quan en realitat han estat els grans autors populars de l'època. Shakespeare, i dic Shakespeare perquè és el paradigma dels escriptors d'aquesta època, era tan popular com l'és la televisió ara. Era un text a l'abast de tot el poble que anava als teatres. De fet estaven al costat de l'escenari dempeus…era un fet popular en tota regla. A nosaltres ens sembla que perdem tot això de vista i apareix aquesta visió encartonada de l'assumpte. Les històries transcorren en llocs on està el poble: en cantines…Per això hem triat aquest abordatge amb absoluta desimboltura. Perquè a més, en el cas de la folía que nosaltres rescatem, la folla de nom original, era una invitació a la bogeria, on tot estava permès: hi havia música, hi havia números atrevits, sempre es ficaven amb les autoritats…feien ús del gènere teatral pròpiament dit.

Hi ha alguns fragments dels autors del Segle d'Or, i heu respectat les fórmules de les peces breus que componen la folía. Però els textos en vers són de creació pròpia. Suposo que tenir un filòleg a la companyia ha ajudat a aconseguir-ho.
Nosaltres tenim un filòleg a casa, que és Álvaro Tato. I el que hem fet ha estat agafar El arte nuevo de hacer comédia que és un llibre que va editar Lope de Vega el 1609, on s'inclouen totes les prerrogatives de com escriure. No recordo totes les propostes però sé que assenyala: el sonet va bé per a qui espera, per a les demores, les redondillas, el romanç per als enamorats.... Desgrana una manera d'escriure que és la que nosaltres recuperem per posar en joc tots els números que se'ns van ser acudint: entre ells, l'encreuament de Cervantes amb Shakespeare, el número del sastre per jugar amb els apartis, que és una cosa que fem en la nostra vida quotidiana. Ens saludem. Hola, com estàs? I si l'altre pogués veure el que passa pel nostre cap sabria el que pensem realment d'aquesta trobada. Tots vivim fent apartis.

Per cert, i fent un apart… Com us vau quedar quan vau veure a Rajoy en la seva compareixença del primer d'agost llegint fin de la cita tan seguit?
Espero que no ens hagi copiat! Hi ha una definició que no recordo de qui és que diu que el teatre és com la vida real sense les parts avorrides. És com extreure el millor de la vida i posar-ho aquí. Per això el teatre necessita una energia superior a la de la vida quotidiana. Hem de condensar en una hora i escaig la vida dels personatges. També és veritat que la vida real supera moltes vegades la ficció. Si un hagués posat a algú llegint fin de la cita en un escenari potser li haurien titllat d'exagerat, però veus a aquest home llegint fin de la cita i és gairebé una paròdia de si mateix.

El fet de parlar en vers… fa més difícil l'execució de la funció? Suposo que improvisar és més difícil…
Sí, és veritat, però als espectacles de Ron La La no hi ha improvisació. Nosaltres tenim molt ben lligat tot. Del que sí ens ocupem és de refrescar permanentment el text perquè sembli que hi ha improvisació, però no n' hi ha. I també està bé dir que nosaltres a la vida real sempre parlem en mètrica de vers. En fem de vuit síl•labes, d'onze, de dotze, de catorze, algú molt xerraire…Però necessitem respirar. No parlem en vers, però sí usem el tempo i la mètrica. I si un agafa el vers i ho respecta i es fica en les seves entranyes i respecta els encavalcaments, està tot servit perquè és un gran exercici rítmic.

Les actualitzacions de les quals parlaves fa un moment , (aquí, per exemple, feu referència a l'estació de l'AVE en la Sagrera), ajuden a connectar amb el públic.
Per descomptat. I a més estàs amb l'aquí i l'ara, que és una altra de les coses del teatre. Aquí, ara, avui, es diu això. Perquè estem en aquest lloc i sals a veure què passa amb la gent del lloc per posar damunt de l'escenari el que deia Cervantes del Quixot: el teatre ha de ser mirall de la vida humana.

És la primera vegada que veniu a Catalunya? Com espereu que us rebi el públic?
Només que ens rebi com la nit de preestrena... Nosaltres estem feliços d'estar aquí i creiem que el tipus d'humor que fem encaixa molt bé amb el poble català, un humor amb una transversalitat, una cosa de doble sentit… El mateix ens passa quan anem a Llatinoamèrica, no? Són països en els quals l'ús de la llengua i del contacte amb la paraula és molt més gran que a Espanya. Creiem que ha de funcionar molt bé i sabem que Catalunya té fama de tenir un públic difícil. Bé, nosaltres venim amb la intenció de voler-nos mútuament.
Havíem tingut diverses temptatives de venir. Ens va temptar un, després un altre, després un altre i mai vam poder concretar. Ara ho hem pogut fer amb el Poliorama i estem encantats amb ells. Amb el tracte i amb el lloc. Perquè a més, estar aquí, en plena Rambla, és gairebé un somni.

Creieu que la caricaturització dels tòpics espanyols i de la situació política actual ajuda al fet que el públic entri en l'obra?
Jo crec que sí. Jo crec que les generalitzacions poden acceptar-se. Quan diuen els argentins són fanfarrons, parlen molt i no sé què...jo sóc argentí, i evidentment hi ha els argentins amb nom i cognom que no responen a aquest tòpic però en general, no ho nego, és així. Som uns pocavergonyes i tenim una decadència moral històrica, en general és així. Parlo dels argentins perquè em competeix. I aquesta em sembla la porta principal de poder riure's del que un és. Vigileu amb la gent greu i seriosa. Crec que l'humor és un alt exponent de la intel•ligència de l'ésser humà. Poder riure de les coses és, per començar, sanador. La comèdia és tragèdia més temps i em sembla una definició al•lucinant. Poder riure's de les coses és absolutament catàrtic. I és veritat que com a col•lectiu som el que reflectim, en línies generals.

Som molt capaços de riure'ns de moltes coses, encara que sempre hi ha alguna cosa que ens toca la fibra. Que no ens fa maleïda gràcia. Això forma part de la condició humana, també.
Probablement, això passa en tots els països. Però no hem tingut problemes. Hi ha moments, per exemple, el dels polítics o el del cantor popular que canta el pueblo busca la luz y yo quiero ser su voz, en els quals es nota molt si ets al nord d'Espanya o al centre, o al sud. Però jo crec que no hi ha en cap moment pixem fora de test.
Crec que quan l'humor té tercera dimensió no té per què molestar. I si algú es molesta, doncs noi… un bon psicòleg.

Demaneu la intervenció del públic, necessiteu tenir-ho de la

Tria entrevista