Jordi Galceran parla sobre El crèdit

Entrevista realitzada per Marta Armengol

El dramaturg Jordi Galceran  foto: Marta Armengol

El crèdit és una forma diferent de tractar la crisi?
En el fons, el crèdit és un paisatge per explicar la història dels personatges. És un “MacGuffin”, un personatge que demana una cosa i un altre, li nega i en aquest cas, és un crèdit. Vaig escriure la comèdia fa un parell d'anys i tot el tema dels bancs i els crèdits estava a l'ordre del dia, però serveix per mostrar les relacions entre els dos personatges.

De què volies parlar, doncs?
En cap cas volia fer una reflexió sobre la crisi, el capitalisme o els bancs. L'important de la comèdia és la relació entre un personatge que ho ha perdut tot i que ve al banc a demanar aquests diners que necessita i un altre personatge, el director de l'oficina, que creu tenir la seva vida completament controlada, té una bona feina, una família, una casa, un cotxe, té una vida assegurada, o això és el que creu ell. I el client, en vista que li deneguen el crèdit, formula una amenaça que fa que tota aquesta vida tan segura es vagi esfondrant i veiem que les coses mai no són tan segures. Jo crec que l'obra parla de la vulnerabilitat, vivim uns moments en què tot allò que abans donàvem per fet, quan crèiem que les coses no es movien i que tot anava bé, en un no-res, pot caure. Perquè un paio et fa una insinuació, una sola frase i veus que tot aquell castell de cartes s'aguantava amb pinces.

També parles del que som capaços de fer en situacions límit, tots dos personatges es troben durant l'obra en algun moment de desesperació...
Jo crec que es una comèdia sentimental. Les comèdies es basen a veure personatges molt segurs fent coses ridícules i el fet que vegis en perill la teva vida sentimental és el que et fa fer les coses més ridícules i absurdes. El personatge del director, quan veu que la seva vida afectiva pot començar a caure pren unes decisions completament surrealistes. Tu ho mires racionalment i et preguntes com pot fer això i com se li acut arribar fins aquí, però quan et trobes en aquestes situacions, fas les coses més absurdes.

S'ha comparat El crèdit amb El mètode Grönholm?, et molesta?
No, en absolut. Segur que té coses semblants, el món laboral, de l'oficina, un entorn força masculí, i també de concepte, el que poden arribar a fer els personatges sota pressió, quan tenen necessitat d'alguna cosa, l'un, de recuperar la seva vida i l'altre, de diners, estan disposats a fer qualsevol cosa. Aquestes coses sí que la lliguen amb El mètode Grönholm. Amb el Jordi Boixaderas, protagonista d'El mètode Grönholm, dèiem que el seu personatge al cap d'uns anys les coses li han anat malament i ara ve a demanar un crèdit. Són dos personatges que no estan gaire allunyats.

El crèdit va ser guanyador del I Torneig de Dramatúrgia Catalana, com s'ha acabat convertint en aquesta obra?
Vaig escriure l'obra per aquest torneig, durava uns 40 minuts, els primers 40 minuts de l'obra. Quan em van proposar d'allargar-la per poder-la presentar comercialment, vaig veure que el que no podia fer era engreixar-la, deixar-la igual però posant-hi més diàlegs i més gags. Funcionava molt bé, era molt musculada i això seria posar-hi només greix. Em va costar arribar a una conclusió, aquesta primera part s'acabava amb una gran expectativa i el que havia de fer era resoldre-la, he continuat la història amb el que lògicament havia de passar després i així espero haver aconseguit que tota l'obra tingui la intensitat que tenia aquell text original.

Vas escriure la història pensant en els dos actors que la interpreten?
Quan escric, imagino que les meves obres les faran els millors actors del món. Si fos americà, m'imaginaria Al Pacino i Robert De Niro fent aquesta obra. Això m'és molt útil per escriure, com que m'ho fan els millors actors del món, hi ha coses que no cal que les escrigui perquè són tan bons que ja es veurà. No cal que un personatge digui 'avui estic molt trist' perquè l'actor és tan bo que entrarà en escena i ja es veurà que està molt trist.

Així que prescindeixes d'acotacions...
No n'hi ha cap en les meves obres. I en els diàlegs intento que mai no hi hagi res de sobrer i que els personatges no es dediquin a dir el que senten, sinó que simplement hi hagi acció perquè els actors són tan bons que els sentiments ja els donaran ells, jo només hauré de posar les paraules perquè l'acció avanci.

Ets molt optimista...
És una manera de fer. Si penses així, sobretot quan reescrius, un cop tens l'obra acabada i la revises, t'adones que hi ha coses que pots treure perquè allò ja es veurà. I d'aquesta manera, elimines moltes coses sobreres i li dónes aquesta musculatura als textos que crec que és el més difícil a l'hora d'escriure. De vegades, vaig al teatre i el que més em molesta és sentir la veu de l'autor; ara l'autor està explicant una cosa perquè l'entenguem o ara expressa el que l'autor pensa i no el que els personatges pensen. Tot això intento evitar-ho.

I pensaves en Sergi Belbel per dirigir-la?
Això sí. Fa molt de temps li vaig dir que si totes les meves obres les dirigia ell, jo estava content. Té molt talent com a director però té una altra cosa que molts directors no tenen, és un gran autor i té un gran respecte pels textos, perquè tu no fas als altres el que no t'agradaria que et fessin a tu. És un director que no me'ls vestirà de hawaianes, no farà que es despullin, no els farà cantar si a l'obra no hi és. Hi ha molts directors que volen mostrar a les obres la seva feina i fiquen coses que tu, com a espectador, trobes que són bones idees que ha tingut aquell director i això és un error. I el Sergi no ho fa.

Has participat en el procés d'assajos?
Jo no hi vaig mai als assajos. Sempre dic que jo estic viu però que em tractin com a un autor mort. Excepte si tenen algun problema molt greu de text, que alguna frase no funciona o una escena es fa llarga, llavors ho mirem. Si estàs en el procés d'assajos, hi ha la temptació de dir que es canviïn coses. Jo ja he fet la meva feina el millor que he sabut, ara els toca a ells fer la seva. Jo sóc responsable del text, hi ha gent amb molt talent que és responsable de tota la resta i no vull molestar. A més, primer trobo que el procés d'assajos és molt avorrit, estan fent una sèrie de coses que jo ja sé com s'han de fer, però ells ho han de descobrir, han de fer un viatge, un procés, molt avorrit per a mi. Ja sé que allà hi ha una pausa i no la fan. Al final, si són bons, descobreixen que allà hi ha una pausa i la fan. Si jo fos en els assajos els diria que fessin la pausa i la cagaria.

Així, la idea de l'escenari giratori no va ser teva...
És idea del Sergi i de l'escenògraf.

Creus que pot ser una metàfora de com es pot girar la truita en qualsevol moment?
Tot es pot mirar per on vulguis, però crec que la raó és més pràctica. En fer un escenari amb públic per totes les bandes, si l'escenari fos fix, el Sergi ho hagués hagut de muntar de manera que els actors no donessin l'esquena als espectadors durant gaire estona, però estan asseguts la major part del temps. I se'ls va acudir aquesta idea perquè tothom pogués gaudir dels actors. Hi ha una estona que tindràs el Boixaderas d'esquena, però al cap de 10 minuts el tindràs de cara. És més democràtic. Crec que és una gran solució perquè no molesta, ho han fet molt subtilment i els espectadors no se n'adonen fins al cap d'una bona estona de què allò està girant.

Un dels personatges té una cura especial pel llenguatge i corregeix constantment l'altre. És una mania personal teva?
No, és un tret del personatge que té aquest amor per la llengua i quan algú diu una cosa incorrecta no pot evitar indicar-li com s'ha de dir. Fins i tot intenta col·locar en la conversa paraules que no s'utilitzen normalment perquè la gent s'hi acostumi. Això li donava un tret al personatge i, a més, còmicament, funciona molt bé el fet de què quan un està en una situació de tensió parlant de coses que són molt importants per a ell, aquest home s'aturi a corregir una

Tria entrevista