Juan Diego Botto parla sobre Un trozo invisible de este mundo

Entrevista realitzada per Elisa Díez

Juan Diego Botto. foto: Javier Naval

Exili, immigració, drames personals… Quan els teatres aposten per uns muntatges de trama light, ens arriba Un trozo invisible de este mundo, com va sorgir el projecte?
Em vaig posar a escriure per dues circumstàncies personals. La primera va ser la trucada del meu tiet des de Buenos Aires que m’explica que comença el segon megajudici de la Escuela de Mecánica de la Armada, un centre de tortura de la ciutat de Buenos Aires durant la dictadura militar i que en aquest procés estaria inclòs el cas del meu pare. Va ser una notícia molt mobilitzadora per a tota la família. Van barrejar la possibilitat, però feia molt que havíem perdut l’esperança en aquest sentit. Això em va animar a escriure sobre exilis, sobre els meus records d’infància.
La segona va ser quan un amic em va portar al funeral d’una dona, Samba Martínez, del Congo, que es va passar trenta dies en el CIE (Centre d’Internament per Estrangers) d’Aluche, va demanar anar onze cops a l’infermeria, va anar-hi nou, li donaven cremes i pomades per la picor fins que la van veure tant malament que la van portar a l’hospital on va morir sis hores després. Quan li van fer l’autòpsia van detectar que tenia la SIDA, que li havia deixat sense defenses i un fong l’havia perforat tot el cervell. Em va semblar una història terrorífica ja que avui en dia, la SIDA és una malaltia que amb una anàlisi de sang en trenta-cinc minuts saps si la tens o no, i ara és una malaltia crònica amb els medicaments adequats. Quan vaig arribar al tanatori, vaig veure a la mare de Samba que s’abraçava al taüt tancat i cridava: “Jo que et vaig portar al món no et puc abraçar”. Aquest fet em va impactar i vaig decidir barrejar exili i immigració.

Arrel de l’obra de teatre sorgeix Invisibles, o era un projecte pensat des del principi?
Un dia, un editor de l’editorial Espasa se m’apropa a la sortida de la funció i em diu que vol publicar els textos. Em va semblar curiós que es volguessin publicar com a no-ficció quan els textos teatrals són ficció. El que vaig fer va ser explicar el procés d’investigació per a l’obra i part de la meva història personal, més els textos.

Parles de tu i de les històries d’altres immigrants, un tema del que durant els últims anys no se’n parla massa, com ho rep el públic?
Molt millor del que havíem imaginat. La reacció del públic ha sobrepassat les nostres expectatives. Molt bons comentaris i molta gratitud per escoltar aquestes històries. La gent té la necessitat de veure al teatre històries que expliquin el que està passant. No hi ha espais, necessaris, on poder reflexionar la realitat de manera tranquil•la i reposada. El teatre pot ser aquell lloc on podem parlar de la realitat de forma sublimada però fent referència al que ens està passant. Parlar d’immigració és parlar de la baula més feble de la societat. Una societat que s’està desconstruint, que tot això que sentíem que havíem arribat a tenir s’ensorra. Estem creuant línies vermelles que eren impensables: pensions, educació, sanitat. Si li explico a la meva filla que quan era jove, quan et despatxaven, et pagaven quaranta-cinc dies per cada any treballat, no s’ho creuen. Ara són vint-i-un i aviat no serà cap. No hi ha lloc per reflexionar sobre això, el teatre pot ser-ne un.

Continuem amb el tema del públic: no vols un espectador que segui a la seva butaca i ja està, quines reaccions vols aconseguir?
Volíem aconseguir que l’espectador no fos un ens passiu sinó que formés part de l’espectacle, que pensés: “Què passaria si jo fos un d’ells?”. Hi ha una voluntat de fer sentir al públic dins de l’obra. Amb l’enganxina els començo a tractar com si fossin immigrants perquè es posin per una estona en el lloc d’un immigrant.

Diuen que el públic de Madrid i el de Barcelona és molt diferent, has notat el canvi?
Potser hauria de dir que sí, però no he notat gaire la diferència.
Un trozo invisible de este mundo és un teatre que vol dialogar amb el món, per què vas escollir un soliloqui?
Quan vaig començar a escriure va sortir així. El monòleg expressa perfectament una cosa molt important en els exiliats que és la sensació de solitud, que tot allò que t’emparava no hi és per cuidar-te. Quan nosaltres sortim al carrer tenim un munt de coses que sabem: si et passa alguna cosa la teva mare estarà allà, els teus amics també, tindràs un hospital on seràs atès, el teu passaport t’empara, el teu DNI també, carrers on et van passar coses i que són lloc comuns. Un immigrant no té això, ni tampoc un exiliat. Quan surten al carrer estan sols, tenen una sensació de desarrelament, d’una cultura desconeguda. Només es tenen a sí mateixos.

Malgrat els moments de drama, hi ha parts de comèdia, com fas servir l’humor?
Em surt sempre quan escric, intento tenir molt sentit de l’humor, molta ironia. Però també crec que unes peces tan dures necessitaven de molt sentit de l’humor per fer-les creïbles i quan arribés la part més dramàtica l’espectador no estigués a la defensiva o tancat. Primer es relaxa i l’humor el deixa predisposat a emocionar-se.

Dramaturg i intèrpret però dirigeix Sergio Peris-Mencheta, en una obra tan personal com Un trozo invisible de este mundo, t’has deixat dirigir? Què ha aportat Sergio al projecte?
Ha aportat molt. Era una de les coses que tenia clares des del principi. Mentre estava escrivint, jo ja sabia que no anava a dirigir. Venia d’una experiència prèvia de dirigir i actuar i, quan fas les dues coses hi ha una de les dues que no la gaudeixes, i acostuma a ser l’actuació. Jo volia gaudir interpretant. Vaig fer un llistat de noms, el primer dels quals era el Sergio Peris-Mencheta, que quan li vaig comentar va acceptar. Ens coneixíem molt poc, però jo havia vist un muntatge seu, Incrementum, una peça molt complexa a la que ell havia aconseguit donar-li molt de ritme i molt sentit de l’humor. Volia a algú que entengués el teatre d’una manera molt lúdica, molt divertida i que aportés molt sentit de l’humor.

No ets l’únic intèrpret, t’acompanya l’Astrid Jones, que narra un drama amb un gran somriure a la cara. Com es va incorporar al projecte?
Astrid és cantant, d’un grup de soul, havia fet alguna cosa al teatre però majoritàriament musicals. Va arribar mitjançant un càsting que va fer el Sergio Peris-Mencheta a un munt d’actrius. Necessitaven una actriu, al menys d’aspecte subsaharià. Quan Sergio la va escollir era una de les notes que va escriure, li agradava pel somriure. Em va dir que aquell somriure ens anava bé. A la seva part volíem que el drama fos simplement drama no que es convertís en melodrama. Intentàvem treure-li coses, no per fer-lo menys dur, sinó per no intentar subratllar el drama ni que l’espectador plori. Tot el que s’explica en el monòleg d’Astrid és real. El drama està allí, no cal subratllar-lo.

Un trozo invisible de este mundo estava pensat especialment per ser representat a el Matadero de Madrid, com l’heu adaptada per l’escenari del Lliure? Heu canviat coses?
Al Lliure és l’únic lloc on hem pogut recuperar la posada en escena de El Matadero. Hi ha molt pocs teatres on es pugui jugar a tres bandes. El Lliure és el somni de qualsevol, pots posar-lo com vulguis. Treballar aquí és un privilegi pel seu equip tècnic, tant de qualitat com de tracte. És gent de teatre, que li agrada el teatre. No es pot demanar més. Després està la part simbòlica, arribar tots els dies i creuar-me amb el Lluís Pasqual, que per mi és el que per un altre pot ser Lionel Messi, aquesta figura que va fer del teatre a Espanya alguna cosa que no fos “casposa”, un renovador, juntament amb Fabià Puigserver, del teatre en aquest país. Hi ha un llibre de Stephen Hawking que es diu A hombros de gigantes, on agraeix a tots els grans científics anteriors que ell no hagués pogut aportar res a la ciència si no s’hagués pujat sobre espatlles de gegants. Això se’n ve al cap quan penso en el Lluís Pasqual. Ell és un d’aquests gegants on la resta pugem per veure una mica més enllà de l’horitzó.

Tria entrevista