Anna Sarrablo parla sobre Desiertos

Entrevista realitzada per Àngels Castuera

Anna Sarrablo, directora de "Desiertos"

Poseu en escena un text escrit fa vint anys sobre la crisi econòmica pre-olímpica. Han calgut moltes actualitzacions?
El décalage és sobre tot en l'apartat de la tecnologia: a la crisi dels noranta hi havia els VHS que eren lo más. Però pel que fa la resta, hi ha fins i tot referències a l'economia alemanya! Com que tenim els referents que tenim ara, això fa que el text entri fàcilment. Pel que fa als aparells, vam pensar que, al cap i a la fi, hi ha persones amants d'allò retro que conserven coses podríem dir... antigues. Però l'essència del text del Peyró no està modificada. Ell va dir un dia: "quan jo vaig escriure això no es vivia una crisi com la que estem vivint ara. I ni m'imaginava que mai pogués viure's una situació com l'actual. És molt més cruel".

És evident que la crisi econòmica és el context d'aquesta obra, però a mi m'interessava què és el que els hi passava als personatges. El Peyró en dirigir el text ho portava per una altra banda, però jo volia mostrar la crisi de l'individu. I com una crisi de l'individu pot provocar una crisi mundial. Al final de la obra, de fet, faig jugar els personatges com a aquells que són senyors de la guerra i juguen a llençar bombes a altres països. M'interessava mostrar com un sol individu fent una sola acció potser pot canviar el món d'altres.

El canvi d'espai hi ha influit en la manera com ara es veu l'obra? Vau estrenar a l'IT de Vic, heu passat per la Nau Ivanow i ara sou a l'Almeria. La diferència entre aquests dos últims espais dóna un altre aire a la funció, crec. Un aire més lleuger
Canvia, canvia. D'entrada perquè a la Nau Ivanow es veia el terra. L'escenografia està feta perquè es vegi el terra, i aquí a l'Almeria no es veu. Llavors, vulguis que no, la perspectiva de visió i d'atmosfera és una altra. I també passa que ara, com que l'escenografia està a dins d'una caixa, s'ha hagut de canviar la il•luminació. Ara és més brillant, i això fa ressaltar més la comèdia que guarda el text. I davant d'això també està el rodatge, és clar, perquè ara ells estan més rodats i tenen les escenes més agafades.
I per a mi ha estat un petit repte l'adaptació: veure com teníem fetes totes les memòries de llum i que aquí a l'Almeria, no funcionaven. Ens hem hagut d'adaptar, però gràcies a l'equip tècnic, a Pau Plana, que ha fet els canvis de llum necessaris, ens n'hem sortit. I encara que ha estat laboriós el canvi, el resultat és el millor. Hi ha transicions que són per llum, a banda de l'acció, és clar, però aquestes accions estan marcades justament per la il•luminació. Això potser ha exigit dels actors que canviïn tempos que tenien assumits d'una altra manera antigament, però tots ens hem adaptat bastant ràpid.

L'escenografia representa un sol espai, la casa de la Marta i el Luis. La vas imaginar així des del principi?
Tenia clar que seria un sol espai, sí, però vaig acceptar la proposta creativa de l'escenògraf, Roger Orra. Jo vaig incloure en la proposta la manera de fer visible una escena que, en el text, quedava en off, amb els actors parlant al fons dels passadissos que formen el rombe que és l'escenografia. Jo els mostro al públic fent-los treure el cap per uns forats que primer estaven tapats per quadres. Vam haver de canviar la mida dels marcs, però jo volia que aquell diàleg passés dins de la casa.

L'espai sonor de Ramon Calduch et fa parar boig en els moments en què sona el jazz trepidant o et mata de por quan sonen veus humanes inquietants...
Tenir algú que et faci el so com aquest home, que en sap tant, és tot un privilegi. És un gran artista. Jo li vaig mostrar algunes músiques que podien suggerir-li coses i li vaig advertir que la música sonaria durant les transicions. A mi m'agrada molt que aquest muntatge tingui tants components creatius bons. Jo sóc la directora però només dono idees, però el procés semblava com quan es fa cine: cadascú era responsable de la seva creació, encara que jo hagués proposat no sé què. A tots els he dit el mateix: "per favor, no et tallis, si se t'acut alguna cosa, mostra-me-la". I així és com entre tots hem posat en escena Desiertos

Justament una pel•lícula és el que semblen algunes escenes mudes que serveixen de transició i que ajuden a l'espectador a situar-se sobre coses que han passat i que no estan en el text.
Aquestes mini-escenes les vaig afegir perquè, en veure la primera posada en escena, a Vic, em vaig adonar de que hi faltava alguna cosa. L'espectador no entenia segons què. Crec que necessitàvem una transició per explicar què passa quan hi ha un canvi. Era una mica arriscat, perquè em vaig plantejar: "ostres, ara potser m'ho carrego". Però estava tan convençuda de què funcionaria, que ha funcionat. Queda aquesta cosa com de cinema mut, unes escenes que resulten més planes per a l'espectador.

Hi ha una escena de violència que es veu també com si fóssim al cinema, a càmera lenta.
La violència verbal està en el text, però no hi ha cap indicació de què els personatges s'hagin de pegar. Hi ha violència verbal però jo vaig voler afegir-ne una acció física potent. I la veritat és que reproduir la violència física, una baralla, en escena, és molt difícil. I primer vam provar una coreografia, ens va assessorar una experta en baralla escènica… Com que no acabava de funcionar, vaig pensar de quina manera podia arribar la violència de tal manera que l'espectador s'incomodés sense necessitat de fer saltar sang. I vaig pensar a ralentir. De la mateixa manera que havia utilitzat les escenes mudes, la càmera lenta va ser una solució. I el tempo de l'escena dóna un respir que permet a l'espectador mantenir-lo en tensió sense atabalar-lo amb cops.

De fet, la pantalla plana té un paper important en l'obra: els personatges miren força la tele i el vídeo. El personatge de l'Eduardo té una mena d'obssessió amb alguna cosa que té gravada en un vídeo.
És un fragment de la pel•lícula 2001, una odissea a l’espai, el moment en què desconecten la computadora. No sé què va fer el mateix Josep Pere Peyró, autor del text, en dirigir-la, però nosaltres ho vam posar. Això sí, després, el text no ho indica, però jo vaig introduir en una altra escena un altre tros de la pel•lícula. Quan la Marta i l'Eduardo despullen al personatge de Luis i el deixen vestit amb un barnús en una escena que ens podria traslladar a l'espai, jo torno a introduir un altre fragment de la pel•lícula, tot i que això ja no és cap acotació. En Luis també posa un vídeo i contempla l’última part d'aquesta escena de la pel•lícula en què desconnecten la màquina, i la computadora demana a la persona que l'està desconnectant cantar-li una cançó.

La desconnexió de la computadora serveix, doncs, de connexió entre el personatge del boig oficial, el que ho és des del principi de la funció, i el que es converteix en un boig tot i que aparentment és el que té les coses més clares. La Marta és també una desequilibrada que pren pastilles per mantenir-se. Creus que el text vol parlar d'això, de com es camuflen els bojos a la vida "real"?
No sé si és tan això... A mi una cosa que em crida l'atenció és la quantitat de comportaments als que hem posat el nom d'una malaltia mental. Això està representat en la Marta: té bulímia, ansietat, taquicàrdies... I ella sap que té totes aquestes malalties. El Luis és aparentment molt segur fins que es trenca això i apareix la fragilitat que fa derivar la seva ment cap a la gelosia i a la destrucció. L'Eduardo és un boig, i punt. Un boig que tant podria ser un il•luminat com algú que porta al suïcidi col•lectiu de milers de persones. I m'agrada molt deixar aquesta cosa oberta. M'han agradat molt alguns comentaris que han fet arribar els espectadors respecte al final de l'obra. Alguns veuen positiu el final, perquè creuen que el que passa obre la porta a l'optimisme, que és com un oasi en mig del desert. I en realitat, jo crec que el final és desolador. Perquè finalment trobes un home completament destrossat

Tria entrevista