Jaume Boix parla sobre Segona plana

Entrevista realitzada per Sonia Lagunas

L’argument d’aquesta comèdia podria servir també per a escriure un drama.
Sí, fins i tot sembla una tragèdia. És podria dir que hi ha més d’una vida en joc. Vaig preferir fer una comèdia, perquè ha arribat un punt que per parlar d’aquestes coses el gènere més apropiat és el conte o la farsa.

Has treballat a diferents diaris, també com a cap de redacció, seria tan difícil que això passés a la redacció d’un diari?
No és tan difícil que succeeixi una cosa així, home no fins a l’extrem que s’explica a la comèdia, perquè aquí és fa una caricatura. Però el fet de fons, que és inventar-se una notícia, no és gens difícil i passa molt sovint. Penso, que això és un tema greu i dur, un dels grans enemics que té la democràcia, és el retrocés que està experimentant el mercat de la premsa i sobretot l’ independència de la premsa. S’ha anat perdent des de fa uns anys i seria molt important que es pogués recuperar.

Va haver-hi un temps millor del periodisme?
Sí, va haver-hi un moment millor. El predomini dels audiovisuals, bàsicament televisions, ha produït una pèrdua del paper seriós, responsable i bàsic que té la premsa en les societats democràtiques.
Hi ha fets que m’inclinen a pensar que avui estem en un moment bastant dolent. Ara impera el periodisme de declaracions i la necessitat de donar una notícia sobre una imatge. Sovint, es decideix que una notícia vagi a portada en funció d’una imatge, tot i que el tema no sigui mereixedor de portada.

Hi ha solució per a aquesta crisi del periodisme?
Espero que n’hi hagi. Home, crec que primer de tot els periodistes hauríem d’aportar el màxim. Els periodistes som co-responsables d’aquesta situació. A vegades, els periodistes fem tot el possible per fer bé les coses i ens veiem superats per les circumstàncies. Molts cops, un periodista no pot fer bé la seva feina a causa de diferents condicionants, empresarials sobretot, i això també comporta que haguem de fer el que podem. Però sempre es podria fer molt més.
D’altra banda, jo no tinc molta esperança en les noves generacions, veig que fan el que toca. Aquest tipus de periodisme basat en les declaracions és el càncer del periodisme. Es redacten les notícies basant-se en els dits en comptes d’en els fets, i fins que no tornem als fets i ens basem en ells, no crec que trobem el pes que hauria de tenir.
La relació d’aquesta obra amb la comèdia del Wilder (Primera plana) es tornar a posar en qüestió aquests principis bàsics del periodisme, tot i que l’argument és diferent. Això mostra que el periodisme ja fa temps que està en crisi.

Vas deixar la premsa escrita a causa d’aquest desencantament?
Encara avui no la he deixat del tot, però ja no exerceixo el periodisme diari.
Bé, quan em van oferir passar a l’altra banda de la “trinxera”, segurament que en una situació més il·lusionada amb la feina que estava fent a aquells moments, doncs potser hagués dit que no. Suposo que no m’acabava de sentir suficientment còmode amb la situació que estava. Però tampoc vaig prendre la decisió de deixar aquella feina, sinó que em van oferir aquesta oportunitat i la vaig acceptar.

Amb quins dels dos periodistes et sents més identificat, amb el veterà o amb el jove?
Home, per edat amb el veterà (ha, ha). Sempre m’he identificat amb el veterà, però també penso que no acaba de ser un model de comportament ètic del periodista, vull dir, jo no crec que m’hagi comportat mai com ell i no m’inventaria cap notícia. Sí que me’l miro amb certa simpatia, perquè és un home cremat i està fart, és un home amb talent, que sap escriure i és culte i tot i així queda marginat, tancat, fent nits.

Aleshores, també tu ets un admirador de la poesia de Rilke?
Sí, a mi la poesia sempre m’ha agradat, soc un lector de poesia. Vaig triar a Rilke, perquè és un representant del romanticisme, en un moment de la poesia com a art total, i a més perquè és un poeta (com tots) desconegut, tothom ha sentit parlar d’ell, però ningú ha llegit la seva obra. Per aquest motiu m’he permès inventar algunes de les seves cites (ha, ha).

Però la de Valle-Inclán no és inventada.
No, aquesta no és inventada: “ Nadie es como es, sino como se recuerda”, però ara no me’n recordo d’on la vaig treure.

Segons la recepta del periodista veterà, la veritat s’acaba esmicolant tant que quan surt a la llum ja no queda res. Només llegim mentides als diaris?
Home, jo crec que hi haurà coses certes. Els diaris són un mitjà per acostar-nos a la realitat, però no es fa bé i creen una realitat paral·lela. A Segona plana el que he volgut deixar sobre la taula és com els mitjans arriben a barrejar una sèrie de temes que no són els temes que ens afecten realment, són els temes que s’han decidit pel que sigui i és crea una certa dinàmica. Per exemple, fa uns anys amb les vaques boges, semblava que era la fi del món i de cop ja no es va sentir res més. I ara, amb la pneumònia xinesa em fa l’efecte que acabarà igual, d’aquí tres mesos ja no se’n parlarà més. El mateix passa amb les guerres, hi ha una sèrie de guerres que no se’n parla mai, i d’altres sí que es pot parlar. Aquest allau constant d’informació té un efecte de desconeixement i confusió entre la societat, i és aquesta realitat paral·lela que es crea, la que he volgut mostrar a Segona plana.

Aquesta realitat paral·lela potser la hem importat d’Estats Units.
Estem en un món que està molt pendent dels Estats Units i més amb l’actual govern. Tot i així, jo no soc antiamericà, perquè jo admiro d’Estats Units la llibertat d’expressió dels mitjans de comunicació, la societat té molta credibilitat en els mitjans. Aquí no tenim aquesta credibilitat perquè no tenim l’experiència democràtica. Amb això no vull dir que la premsa nord-americana no estigui passant un mal moment, perquè ha tingut un retrocés molt fort.

Què diries als joves que entren a la Facultat de periodisme motivats i admirant aquesta professió?
Vaig ser professor a la Facultat de Periodisme una temporada i em vaig quedar sorprès de veure com molta gent jove venia a classe sense diaris i sense haver llegit la premsa i sense saber moltes coses de l’actualitat. Em va fer l’efecte que la majoria volien ser o periodistes esportius o sortir a la televisió i fer de “busto parlante”.
Per mi periodista és una persona que s’interessa, una persona curiosa que té interès per explicar coses. I aquesta curiositat no la veia a la Facultat i tinc la impressió que molta gent ha volgut començar periodisme per sortir a la tele. Mentre que jo penso que el bonic d’aquesta professió és buscar la informació, trobar-la i després explicar-la.

El tòpic de l’editor pesseter.
No és dolent que vulguin fer negoci, un diari no deixa de ser un negoci, és a dir, que al final a un diari el que mana és la publicitat.

Finalment, tots busquen interessos econòmics.
(Ha, ha) Bé, per mi, això és una desgràcia. És producte del món capitalista en el qual vivim, donem molta importància als diners i a l’ascens social, jo en això no crec gaire. La nostra societat està mal muntada en moltes coses, però una d’elles és que es donen massa importància als diners i està tot basat en el benefici, en conseqüència, es crea una roda que es torna insostenible.

El nom del diari sembla que faci al·lusió a un diari que té un nom mols semblant?
No és cap al·lusió directa a l’Avui, vaig posar demà perquè a mi em feia gràcia la idea del futur.

Ja havies escrit algun guió, però és el primer cop que escrius teatre. T’ha agradat l’experiència?
Sí molt, la vaig escriure sense saber que seria representada, va ser l’atzar que em va fer arribar al Ferran Madico. . Hem fet una adaptació del text, en funció de les necessitats reals a l’hora de la posada en escena. Per exemple, al text hi havia un personatge més, el Gibert.

Has estat present als assajos?
Sí, sí. I això m’ha agradat molt. Quan tens un text davant sempre sorgeixen dubtes, treballant conjuntament me’ls podien preguntar directament. Amb l’esc

Tria entrevista