Àleix Aguilà i Júlia Barceló parla sobre Bolxevics

Entrevista realitzada per Elisa Díez

Directora i autor de "Bolxevics" foto: Elisa Díez

Molts de nosaltres us vam descobrir a Nòmades (encara que ja porteu 5 espectacles), una obra que es feia en terrats, pisos… ara aterreu a la Biblioteca de Catalunya, un gran canvi. Quin ha estat el procés abans d’arribar aquí?
Júlia Barceló: La idea inicial de Bolxevics era fer-la en un espai no convencional, que no tingués res a veure amb un teatre tradicional. Vam estar uns mesos buscant llocs i com que Bolxevics passa en una capella volíem una cosa que fos semblant, com un lloc abandonat. Durant aquesta recerca, va sorgir la possibilitat de fer-la a la Biblioteca de Catalunya, i crec que el lloc li escau perquè l’espai és versemblant al que seria una capella. A més en la comoditat i la difusió també hi influeix i estem molt contents.

Llavors no va ser LaPerla29 qui va anar a buscar-vos?
J.B.: El Pol López i el Pau Vinyals ja havien treballat amb l’Oriol Broggi i li vam comentar si podia existir la possibilitat i ens va dir de seguida que sí, que li venia de gust i vam tirar endavant.

La companyia Solitària busca experimentar: en el text, en la posada en escena i les interpretacions, què trobarà l’espectador de Bolxevics que no hagi trobat en anteriors muntatges com Nòmades o Pollastres?
J.B: Per mi és difícil explicar-ho perquè he estat en els projectes d’actriu, d’ajudant de direcció, de directora, depèn de cada projecte.
Aleix Aguilà: Tal com diu la Júlia, cada projecte és diferent. Per mi, com a dramaturg, la diferència està en el punt d’on parteix la primera idea.
J.B: Pel que fa al text és el més polític. Els altres textos parlaven més de relacions personals, de qüestions de parella, relacions de germans... Tampoc parlem en general de política però el context ja porta a parlar de certs temes que potser en les obres anteriors era molt difícil. També ha estat més complicat parlar d’aquests temes tan globals i voler portar-los cap a una esfera més íntima.

Veient l’obra sembla que hagis agafat un diari i hagis plasmat tots els titulars, com neix la idea de Bolxevics? D’on ve?
A.A.: És un inici curiós. L’idea va partir d’una proposta escenogràfica, llavors tota l’obra girava al voltant d’aquesta proposta. Però quan li vaig donar l’obra acabada a la Júlia va rebutjar-la, no l’obra sinó la proposta de posada en escena. La idea inicial era fer una assemblea amb els personatges i el públic.
J.B.: Jo la vaig rebutjar molt ràpidament perquè hi ha una cosa personal de concepte. Quan vaig al teatre m’agrada la llunyania. A més era una cosa molt concreta amb uns personatges que tenen una posició força clara dins dels seus ideals, no volia que el públic no tingués el suficient distanciament per poder triar l’opció del que veia. La nostra intenció no és donar cap missatge ni cap lliçó de res. I de vegades fer partícep el públic implica posar-lo en una posició una mica complicada. El distanciament el necessita per reflexionar sol i fer-se les seves preguntes, i a la sortida decidir si li ha agradat o no. Si el fas participar crec que entraríem en un joc una mica perillós.

Júlia, consideres Bolxevics una “tragicomèdia revolucionària”, què és això?
J.B.: Les obres de l’Aleix, per mi, sempre són tragicomèdies. Són tres personatges que lluiten contra un destí, és molt tràgica en alguns moments, amb els ressons d’Electra, del cor clàssic. També hi ha una bona dosi d’humor, que ja està bé, perquè a la vida no tot és drama ni tampoc tot és comèdia.

El dossier de premsa està ple de preguntes, la sinopsi del programa de mà també, en el muntatge no paren de fer-se preguntes, com surten els espectadors de l’obra?
(A l’uníson) Fent-se preguntes! (i riuen)
J.B: Un professor de l’Institut de Teatre, el Joan Casellas, ens deia que agradi o no agradi, ell creia que si la gent sortia i trigava cinc minuts a parlar, si necessitava un marge per reflexionar si li havia agradat o no, o per pensar què li havia volgut dir... allò era perquè existia el teatre. Llavors, si la gent surt i totes aquestes preguntes els fan pensar i contestar-se coses, perfecte, si els fan fer-se més preguntes, encara millor. El que sí que teníem clar és que no volíem donar respostes, cosa que potser sí que fa que la gent surti una mica descol·locada.

Júlia, actualment formes part de la Companyia Nacional de Teatre Clàssic (CNTC), res a veure amb el teatre de la Companyia Solitària. Has aportat alguna experiència clàssica a Bolxevics?
J.B.: Són la nit i el dia, com dius. Però una cosa de fer teatre clàssic és que té una disciplina necessària perquè el text necessita un treball previ molt gran i els assajos són molt exigents. La dramatúrgia contemporània, no per fàcils perquè no són textos fàcils tampoc, et fa anar molt a l’essència de les coses, a simplificar. La companyia m’ha donat això, tenim un text, anem a buscar l’acció. En teatre aprens això: quan els textos són molt bèsties, dóna igual quan hagin estat escrits, o ho treballes molt o no agafa la importància que hauria de tenir.

Per què heu optat per Chewbacca d’Star Wars, què representa dins l’obra?
A.A.: En la saga de Star Wars Chewbacca forma part de la resistència i hi ha com un vincle entre la resistència de Chewbacca i el tema més polític de Bolxevics. Els bolxevics eren un moviment polític dins d’un partit que volien destronar el poder que hi havia en aquella època. I un cop ells van pujar al poder buscant una democràcia, van acabar instaurant una dictadura sense adonar-se’n.
J.B.: A mi m’agrada molt que dins de tots els personatges d’Star Wars, Chewbacca no parla però és totalment fidel a la causa. És la persona més compromesa. Si cal, mor pel Han Solo, que és el seu millor amic. M’agrada aquesta cosa humil, totalment animal.
A.A: M’agrada molt la idea que a Bolxevics el moviment polític va muntat en un rotllo més sectari. De sobte penses, però què són exactament? La idea inicial era que el moviment pot passar per diversos estats.

Una de les sorpreses del muntatge és el cor, com sorgeix la seva incorporació?
A.A: És curiós perquè jo tenia molts dubtes sobre la seva incorporació i fins fa no fa gaire (tres o quatre setmanes) encara no ho veia clar, però ara és per felicitar la proposta de la direcció.
J.B: Va venir molt de la proposta inicial de l’Aleix de l’assemblea que jo vaig rebutjar. El text necessitava alguna cosa que donés una globalitat, que la gent veiés que hi havia tot un moviment darrere, que no eren només els tres sols. Com que hi havia reminiscències tràgiques, hi havia música, el cor ho unia tot. A més, aprofitant l’espai de la Biblioteca, que té aquesta profunditat, que no és un teatre petit, funciona molt bé.

I qui són? (perquè són molt joves)
J.B.: Són alumnes de l’Institut del Teatre que d’una manera molt altruista han format part del projecte.
A.A: El cor té un vessant polític i mític. De sobte tens un cor grec allà però formen part del moviment i crec que li dóna més cares a l’obra.
J.B: El cor s’ha utilitzat en tantes coses, en l’església també, li dóna una cosa sacra, de secta, com poden tenir certs moviments avui en dia.

L’obra parla molt de somnis, de complir somnis... quin somni us queda per complir a la Companyia Solitària?
J.B.: Potser ara sóc molt políticament incorrecta, però hi ha una cosa d’estar a la Biblioteca de Catalunya que és meravellosa, però el meu somni no és estrenar en un teatre millor o més gran (no crec que hi hagi teatres millors o pitjors) sinó que el nostre projecte estigui encara més connectat amb el que és Companyia Solitària. Si això vol dir actuar al carrer, jo encantada de la vida, o actuar a la Sala Gran del TNC... l’important és ser coherents amb el que vulguem en aquell moment.
A.A: És curiós perquè no ens ha sortit l’espai que buscàvem (una capella real) perquè la burocràcia no acabava mai. I un dia vam venir a veure una obra a la Biblioteca de Catalunya i vam parlar... però de fer-ho al bar. I va ser quan li vam enviar el text a l’Oriol, que ens va dir que res del bar sinó a la sa

Tria entrevista