Xavier Albertí parla sobre Terra de ningú

Entrevista realitzada per Marta Armengol

El director de {Terra de ningú}, Xavier Albertí, al piano foto:  David Ruano / TNC

Què és per a tu aquesta Terra de ningú que dóna títol a l'obra?
Sense donar resposta a aquesta pregunta és impossible fer-la perquè totes les decisions que prens estan en funció de saber què vols explicar amb aquesta Terra de ningú. Per a mi, el sentit últim que fa que totes les decisions prenguin una direcció determinada és allò que passa al final de l'obra. La idea de què tots vivim en el present, podem projectar-nos en el futur a través d'una actitud de consciència del present i aquest present es produeix des de la idea robada, segons T.S. Elliot, al món de la poesia que el present és un balanç constant entre jo i allò que porto de mi del meu passat. Qualsevol persona que porta una ferida del passat, el seu present està ferit i el seu futur és un futur de projecció d'aquesta ferida. Pinter amb aquesta Terra de ningú fa la seva relectura d'Elliot a través dels quatre quartets, que és la relectura de Dante i la seva Divina Comèdia; és un trànsit cap a la salvació de l'oblit i del pecat, del purgatori i de l'infern cap al paradís. Per a un home com Pinter, ateu, aquest paradís és bàsicament la concreció del que hem fet amb la nostra vida i de si allò que hem decidit que volíem ser és el que finalment som. Pinter parla d'abismes i de traïcions. Ho diu el personatge de Hirst (Josep Maria Pou), “estic en l'última volta d'una carrera que havia oblidat que havia de córrer”. Ens presenta aquest personatge davant del seu precipici en un moment en què ha de prendre una decisió i li ve d'un personatge estrany, Spooner (Lluís Homar), que possibilita a Hirst, absolutament torturat per un somni recurrent, un llac on hi ha algú que s'ofega, poder veure qui és aquest algú que s'ofega. Si un pot posar nom a les culpes, és el primer que ha de fer per poder curar les ferides del passat. I si un cura les ferides del passat, quan fa l'equació de qui sóc jo, si la suma de tot plegat és positiva, em puc projectar en el futur, si no, la meva projecció de futur és cap a l'infern, cap a la condemna.

També has comentat que l'obra parla de l'èxit i el fracàs i de la identitat personal i col·lectiva...
Cert. Pinter escriu Terra de ningú el 1974 enmig d'una crisi personal important, en un moment en què ell, que havia fet guions amb el gran director de cinema britànic Joseph Losey, cobrant una misèria, acaba de fer un guió per a Hollywood pel qual li paguen una morterada i, de cop i volta, es pregunta si allò és el que volia fer amb la seva vida. I, agafat per la seva crisi personal i per la seva fascinació per Elliot, que pren la llegenda artúrica per un costat, la Divina Comèdia per l'altre, el poema La Cançó d'Amor de J. Alfred Prufrock i l'obra L'honorable home d'estat i de tot això en fa la seva lectura personal. Elliot comença els Quatre Quartets dient “L'home només pot ser si és en el present real i immutable”. Elliot és un neocristià, ve d'una cultura americana, es nacionalitza britànic i agafa una mirada cap a la religió catòlica molt més militant perquè es fa catòlic i no anglicà. És un cristianisme molt catòlic, apostòlic i romà. I Pinter n'agafa l'essència humana, la idea de la redempció. No és només una reflexió sobre l'èxit i el fracàs, sinó que no deixa de ser una prova de foc de si al darrere teu hi ha la pròpia satisfacció de ser qui volies ser. L'obra que escriurà després es diu Traïció i parla de la traïció a un mateix i a l'amistat, un valor que per a Pinter té un pes específic molt important.

És una de les obres culminants de la carrera de Pinter...
Cada vegada més persones ho llegeixen així. Primer perquè és una obra que aquí no s'havia fet mai per les dificultats implícites que hi ha de trobar un determinat tipus d'actors perquè han de ser dos monstres enormes i al mateix temps, d'una certa edat. A Anglaterra i als Estats Units, sobretot a Nova York, es fa sovint. Però quan es fa, es propicia un cert esdeveniment teatral. Si trobes la força de Pinter i els actors necessaris per fer-la, solen ser espectacles amb molts premis al darrere. No vull dir que els premis siguin simptomatologia de res, més enllà del fet que hi ha un esdeveniment teatral. Cada vegada més, els biògrafs i els estudiosos de Pinter van col·locant Terra de ningú com una de les més importants de la seva producció teatral.

Estàs d'acord amb Josep Maria Pou quan diu que cada espectador pot interpretar Terra de ningú segons les emocions que li desperti?
En aquesta i en totes les obres del món. Si alguna cosa em sembla que no pot fer mai el teatre és unificar mirades i processos de pensament. El teatre és màgic precisament perquè ressona d'una forma diferent en cadascun de nosaltres i en aquesta ressonància trobem una forma de sentir-nos membres d'una col·lectivitat aportant la nostra individualitat. Si no, el que faríem anant al teatre seria posar-nos tots el mateix uniforme i no és això ni molt menys. Hi ha un punt de vista ètic i ideològic comú que ens porta a treure conclusions i cadascú, amb el seu bagatge personal, hi troba les ressonàncies que hi troba.

Has destacat la importància de què Josep Maria Pou i Lluís Homar fossin els protagonistes. Creus que són insubstituïbles?
No m'atreviria a dir-ho perquè segurament hi hauria actors que s'enfadarien i no tinc ganes de tenir cap actor enfadat. A mi m'agrada aportar una reflexió de l'autor Thomas Bernhard, quan li van preguntar perquè escrivia uns monòlegs tan llargs i tan impossibles va dir que ho feia com a una eina perquè els actors dolents no ho volguessin fer. Jo penso que la mateixa obra té les dificultats enormes que té perquè els actors que no tinguin la fusta i el talent per poder-s'hi acostar no s'hi acostin. He tingut la sort que dos enormes actors s'hi han volgut acostar, en el fons són quatre perquè els altres dos fan un treball esplèndid, tot i que ni de la dimensió ni de la dificultat humana que hi ha al darrere dels dos personatges principals.

També has destacat d'ells el seu compromís amb l'obra...
Sense això és impossible. No es pot fer aquesta obra només anant a treballar. Es pot fer entenent que hi ha un projecte de vida que es diu ser treballador del teatre, que vol dir no tenir fronteres. Quan un fa teatre de veritat, pensa en aquest personatge i en aquesta direcció les 24 hores del dia. Sense aquest compromís profund com a una forma de viure el teatre, aquests personatges no surten.

Aquesta idea seria aplicable també a totes les obres?
Absolutament. En aquesta ho reclama especialment perquè no és fàcil de fer i l'esforç que requereix per acostar-t'hi fa més notori encara que hi combregues d'una forma determinada.

L'element central de l'escenari és un moble bar. Com justifiques aquesta relació de tots els personatges, especialment Hirst, amb l'alcohol?
Ho demana l'obra. No és decisió meva, hem respectat estrictament tots els moments de servir alcohol i de beure que demana Pinter. A mi m'agradava molt del moble bar aquesta idea una mica totèmica, de vitrina de museu, perquè a dins d'això hi ha el contenidor d'una cosa que surt en el text quan Foster (Ramon Pujol) li pregunta a Hirst què beu i Spooner respon “el gran malta feridor”. Tot això ens connecta molt amb un dels referents d'Elliot, l'espasa màgica que el rei Artur ha de recuperar perquè va ser ferit amb una espasa que el va deixar estèril i quan torni a ser ferit amb la mateixa espasa tornarà a recuperar la fertilitat ell i el reialme. L'alcohol aquí funciona com a metàfora d'aquesta espasa feridora que li pot tornar a entrar en un espai de no consciència des del qual s'ha de reestructurar la consciència. Per això durant el primer acte Hirst només cau a terra, només no sap, només té la intuïció. La seva última frase en el primer acte és “jo a aquest home el conec d'alguna cosa”. I la seva primera frase al segon acte és “Charles, que bé que hagis vingut”. El procés d'haver desactivat les barreres de protecció que té el cervell de Hirst contra aquest home li permetran activar-ne

Tria entrevista