Àlex Rigola parla sobre El policía de las ratas

Entrevista realitzada per Marta Armengol

 foto: Marta Armengol

Has dit d'El policia de las ratas que és 'una festa literària per als que els agrada la literatura però no els agrada llegir'...
No només als que no els agrada llegir, sobretot als que sí que els agrada. Hi ha molta gent a qui li agrada llegir i no ho sap. La seva experiència amb la literatura o amb el teatre, per exemple, ha estat desafortunada. Sense sortir de mi mateix, pots venir a veure els meus espectacles més afortunats i decidir tornar, o pot donar la casualitat que has vist els més desafortunats que he dirigit i no tornis mai més al teatre. El mateix passa amb la literatura, tots dos demanen uns esforços que el cinema no demana; estar en un lloc, en un espai, d'una forma molt determinada, amb una concentració, amb un únic pla, no tens possibilitat d'escollir si vas a un pas més ràpid o més lent... Si has estat desafortunat o has insistit poc amb la literatura i el que ha coincidit amb la teva part educativa no ha funcionat, això pot portar a que no llegeixis durant la teva vida.

I aquesta obra fa que tinguis ganes de tornar a llegir?
Crec que tot Bolaño fa que tinguis ganes de llegir, a mi especialment. De fet, tots els grans artistes. Per exemple, molta gent a Europa sap qui és Dostoievski, però pocs l'han llegit. I el seu nom es pot associar a una cosa molt pesada, quan és una literatura molt entretinguda, extensa però gens complicada ni espessa. Has d'estar disposat a llegir.

I amb Roberto Bolaño passa el mateix?
Encara més, perquè com ha estat escrit amb prou feines fa una dècada, hi ha una connexió directa entre el lector i la seva proposta.

Comentes que el conte parla del dret a la diferència, és això el que t'ha portat a escollir precisament aquesta història?
És l'obra de Bolaño en general. Es caracteritza, primer de tot, per una prosa poètica amb una gran qualitat de paraules, molt superiors a l'ús que en fem normalment i amb una combinació entre elles realment única. Té un joc de paraules que només pot provenir d'un poeta. És veritat que també hi ha tota la temàtica que exposa, una crítica continua a l'ésser humà en tant que societat i individu. Comença criticant-se a si mateix, acostuma a ser protagonista o co-protagonista, com tots els grans autors, i parteix dels seus propis pensaments per distribuir-los entre els personatges, de tal manera que hi ha centenars de “Bolañitos” que es remouen en re diferents personatges de la seva obra.

I concretament, perquè El policia de las ratas?
Una altra cosa que acostuma a passar a les seves obres, i que fa que connecti més, és que et genera la mateixa sensació que tens quan vas en avió de nit i travesses una ciutat. Hi veus moltes llumetes, algunes dins d'una gran massa i d'altres, soles, però aquesta visió et fa sentir molt sol i al mateix temps, reconeixes que és una soledat conjunta. Una soledat de la quual no et pots separar encara que visquis en família i de forma agradable. Un és un com a individu i haurà d'acabar fent el seu propi camí i això està molt present en l'obra de Bolaño i en tots els seus personatges.

Com a Pepe el Tira...
De fet, la gran característica dels personatges de Bolaño és la que li passa al mateix autor, són personatges en moviment, la vida és moviment i per molt que creguem que som d'un lloc, som de nosaltres mateixos en moviment. I aquesta peça una vegada més recau en el dret a l'individu. Sent una persona que creia molt en els drets socials i per tant, en el col·lectiu, l'autor diu que a partir de la col·lectivitat hi ha d'haver un espai per a l'individu.

I per a la diferència...
Quan és per a l'individu és per ser diferent. I sobretot en el camp que ell reclama, el de la cultura. Quan des de les grans institucions veiem que es promou el que és popular, que agrada a la majoria, quan el que haurien de donar és espai perquè aquelles persones a qui agrada la cultura minoritària també la tinguin al seu abast, ell es posa a escriure no només aquest text sinó jo diria que la totalitat d'El gaucho insufrible. No només els relats sinó també els assajos que hi surten en aquest camp, el dret a l'individu a ser, a ser diferent i únic, a reinventar-se, com és el cas d'El gaucho insufrible i a tenir un espai d'expressió.

Explica'm la trajectòria de creació de l'espectacle, que comença a Berlín...
De fet, molt abans de Berlín sabíem que era un espectacle que volíem fer tant amb l'Andreu (Benito) com amb el Joan (Carreras). I amb el teatre de la Schaubühne, com hem de preparar el 2666 que farem aquest any, vam decidir fer un període d'investigació dins del FIND Festival per veure com traduir Bolaño al públic alemany i veure si funcionava. Vaig tenir 15 dies per experimentar amb la peça que anava a muntar aquí. Em van deixar un espai, dos grans actors de la seva companyia i tots els elements escenogràfics i d'il·luminació que volgués. Va ser una experiència tan agradable que fins i tot la muntarem allà.

Es va fer amb públic?
Sí, amb un resultat molt positiu, la gent va quedar molt enganxada a la història. Allà vam descobrir moltes coses, per exemple, que escenogràficament era bo deixar-ho tot molt despullat, que no hi hagués elements que molestessin la narració i que la força requeia en els dos actors. En el mateix període, havia preparat una lectura de l'obra al CCCB, m'havien demanat una xerrada i els vam afegir la lectura de l'espectacle que ja sabíem que faríem.

Amb motiu de l'exposició sobre Bolaño...
Exacte, a la inauguració de les activitats al voltant de l'exposició.

I després va arribar Venècia...
Allà era un espai molt bonic, més gran que aquí. Es feia dins d'una nau d'unes drassanes, hi havia un efecte final, els actors marxaven obrint una gran porta i com era a les 7h de la tarda a l'estiu, entrava tota la llum solar. Sent una història de clavegueres on tot és fosc, sortien caminant i veies tota la llum com els tocava i un canal de Venècia a un costat, era molt espectacular.

Aquesta idea de què la força havia de recaure en els actors és el que us va portar a fer un escenari blanc i ells vestits de negre?
Una cosa és que l'escenari estigui despullat i l'altra, el nostre amor, tant del Max Glaenzel com el meu per les arts plàstiques. Nosaltres sempre diem que l'espai escènic, a part de ser el necessari, sempre el valorem com si fes una peça que després pogués estar al CCCB, creiem que ha de tenir entitat pròpia. En tot cas, tampoc deixem que la instal·lació se'ns mengi l'espectacle. De fet, la idea original era el mateix quadrilàter però en comptes d'una bossa de sang, n'hi havia 50. Era molt bonic però no funcionava.

Perquè?
No ajudava a la narració. La idea era anar-les obrint i que anessin gotejant, però per si sola era una instal·lació. Encara que només hi havia un terra blanc, en el fons era un cub de bosses de sang.

I la rata morta de dimensions gegants?
Això no deixa de ser un joc estètic que, a més, ens ajuda a explicar la història. I té molt a veure amb les arts plàstiques de finals de segle passat i principis d'aquest.

La rata...?
El fet de treure les coses de dimensions, havia de ser un element veritablement real.

I això de què aparegui en el cartell és un avís perquè l'espectador no s'impressioni?
És un element que ven.

El fet d'haver treballat prèviament un altre text de Bolaño us ha ajudat tant a tu com als actors a preparar l'espectacle?
Ens ha fet agilitar molt els processos, tant a ells com a mi. La primera vegada no sabíem si aquesta qualitat que li veiem a Bolaño nosaltres generaria les mateixes sensacions en el públic i aquesta vegada ja sabíem que sí. És més, una de les parts que triomfava més de 2666 era la primera, justament una taula sense res, només ells narrant i d'alguna manera, aquí també hi ha aquesta idea del no-res, de la narració literària. És una altra cosa que no volíem abandonar. Quan fas una adaptació la pots convertir en una obra de teatre a l'ús o pots mantenir la narració, com en aquest cas, fe

Tria entrevista