Cristina Clemente parla sobre Consell familiar

Entrevista realitzada per Marta Armengol

Cristina Clemente, autora de "Consell familiar" foto: Marta Armengol

L'organització familiar que apareix a Consell Familiar té alguna cosa d'autobiogràfica?'...
La veritat és que sí, sobretot com a punt d'inici. A casa meva eren molt d'esquerres i volien fer un sistema just, eren de parlar-ho, votar-ho tot i fer torns. A mi en aquell moment m'incomodava una mica, veia els altres nens i volia ser com ells. Volia que em manessin i jo obeir. Vaig voler descobrir perquè ho feien els meus pares, perquè aquestes ganes de ser tots iguals. Quan ets nen, de vegades sents que et cau més responsabilitat de la que et toca.

De petita et senties com l'Aina de l'obra, doncs?
Tampoc és que fos un trauma, però recordo la sensació d'incomoditat. A més, a casa meva no hi ha tiets ni avis, som una família només de quatre i suposo que hi havia cert complex de ser pocs i tenien la dèria de fer coses multitudinàries en un cercle de quatre. Per exemple, recordo que els va agafar la mania de fer l'amic invisible entre nosaltres quatre, però era difícil aconseguir que no sortís el teu propi paper, en el fons era molt ridícul fer-ho entre quatre. De tot això hi ha alguna cosa en l'obra, no m'he posat a escriure pensant-hi, però m'ha sortit de forma inconscient, tot això d'intentar fer en una estructura més petita una estructura més gran.

Amb aquest text volies parlar de sistemes de govern, de famílies o de les dues coses?
En realitat, jo volia parlar de família, però quan vaig arribar al final, vaig veure que també hi havia una lectura política. Jo volia parlar d'estructures familiars, de com han anat canviant, portar-ho a la comèdia i a l'extrem, però mostrar una família on els fills són molt importants, com a mínim aparentment.

I aprofites per parlar de la por a la diferència i allò desconegut...?
Ho dius pel tema de la immigració... En realitat aquí ja estava veient que hi havia una mirada política. Però en el fons, l'origen no és la immigració, és el fet de com resulta de difícil pel que ve de fora integrar-se en una família. El meu germà sempre ha tingut molta mania als meus nòvios. De sobte, era algú que venia a menjar territori. A més, érem tan pocs que de sobte agafava molta importància.

En aquesta obra, com en altres anteriors, tractes temes seriosos amb humor, és la forma amb la que et sents més còmoda per explicar històries?
Em surt sense voler. Quan començo no vull fer una comèdia, però sempre me n'hi n'acabo anant. De vegades, sóc conscient que si faig comèdia hi haurà gent que pensarà que no estic dient res, i vull intentar fer-ho sense comèdia perquè quedi clar que vull parlar de coses serioses, de sentiments, però em surt... Woody Allen diu que 'l'autor sempre ha de lluitar contra el seu estil i malgrat tot, surt', a mi em passa una mica això. De fet, la meva primera obra, Volem anar al Tibidabo pensava que seria un drama i quan vaig començar a assajar-la, vaig veure que era comèdia. Però no em plantejo mai abans de començar si ho serà o no.

En tot cas, penses que això pot desvirtuar el missatge que vols donar?
Per a la gran majoria de gent, no, però per a alguns, sí. Crec que de vegades si l'embolcall és molt festiu, que ja m'agrada, a alguna gent els arbres no li deixen veure el bosc. Noto que hi ha un sector a qui si l'obra és una comèdia no l'interessa. De fet, històricament està tractada com un gènere menor, jo he sentit la frase 'està bé, però és comèdia'. De tota manera, continuaré treballant així perquè quan em poso a escriure vull parlar de coses serioses sense que l'obra sigui seriosa, m'agrada. Penso que es pot parlar de temes importants sense necessitat que apareguin tres personatges vestits de negre amb un espectacle ple de pauses dramàtiques i avorrit. Crec que es pot fer també des de la diversió i no vull dir des de la comèdia d'acudits, sinó des de 'la història m'entreté'.

Aquesta obra s'ha creat en el marc del programa “En Residència”, on has treballat el text amb estudiants de secundària. Què t'han aportat aquests alumnes?
Sobretot, la visió dels fills. Malgrat que jo partia d'una anècdota meva, en el fons l'obra passa a l'actualitat i com a filla, m'he quedat una mica passada de moda perquè hi ha una diferència entre la meva època i ara. M'han aportat la visió dels fills, la seva manera de veure el món, adonar-me que no coneixien l'existència de Franco ni del franquisme ni de la història passada, a la qual nosaltres donem tant valor. Per a mi, era interessant veure com aquests nois són molt més crítics amb la democràcia del que ho són els meus pares, que pensen que el sistema actual és molt millor del que teníem abans. Aquests nens no saben què teníem abans, parteixen d'ara. Em semblava bonic i interessant escriure sobre això.

Els creadors acostumeu a treballar en solitari, com ha estat l'experiència de compartir aquest procés amb adolescents?
L'experiència amb ells per a mi ha sigut molt interessant, no només amb la feina en si, sinó també emocionalment, hem fet un vincle molt maco, ha sigut molt enriquidor per a tots. Era un grup meravellós, uns nens amb moltes ganes d'escriure, de fet, el projecte no ho demanava, però han acabat fent moltes coses perquè ho volien i a mi també m'agradava que ho fessin.

Han fet aportacions en el text?
Directament, no. Va passar una cosa que al principi va ser frustrant per a mi, però després vaig analitzar i comprendre. Quan els explicava la història, em feien veure allò que no quedava clar i tot anava molt bé, sobretot amb el personatge de l'Aina (Georgina Latre), que era a qui més comprenien, però quan llegia un tros de text es quedaven desconcertats i jo també. Els creadors som molt insegurs i jo encara més. Jo llegia i esperava que em diguessin que el gir era molt chulo o coses així i ells no sabien ben bé que havien de dir i jo acabava pensant que allò era horrible. En el fons, els estava jutjant com si fossin experts de teatre i llavors vaig veure que el text pot interessar el públic jove però, llegida, no era una obra per a ells. Jo m'estava nodrint d'ells i ells entenien la meva feina, però no estava escrivint una història per a ells. Des del projecte i des de la Beckett m'havien demanat que escrivís una obra per a adults. Estic contenta perquè al final ha quedat una obra que els ha agradat molt. Van venir a l'estrena i es van enganxar, tot i que la història se la sabien de sobres.

Els alumnes han quedat contents del resultat, doncs?
Molt contents. També els van convidar a la roda de premsa. Realment, és bonic perquè han conegut tot el procés des de zero fins a l'estrena i ara cada vegada que vagin a veure una obra de teatre sabran tot el que hi ha al darrere. Aquest projecte es fa majoritàriament amb artistes plàstics i era el primer any que es feia també amb teatre. Quan m'ho van explicar vaig pensar que a mi m'hauria encantat de jove haver participat en una història així perquè et donen eines per saber què estàs veient i per entendre-ho. Crec que això ho hem aconseguit molt bé. De fet, jo al·lucinava com els nens cada vegada parlaven amb més propietat sobre el gir, la identificació, la contradicció del personatge... Hem anat a veure dos o tres teatres, i en el primer tot era nou, però en el segon, ja coneixien moltes coses. És bonic.

Has participat en el procés de direcció?
Hi he anat un cop per setmana, amb el Jordi (Casanovas) ens entenem molt bé. Vaig deixar el text a les seves mans. Hem fet un intercanvi tranquil, jo he fet aportacions i ell me n'ha fet a mi. Ha anat molt bé.

Els espectadors veuen l'obra gairebé a través de la finestra del davant de casa, buscàveu que el públic se sentís com el veí xafarder?
Li hauríem de preguntat al Jordi, però crec que hi ha diferents motius. La història té alguna cosa de conte, tot i que parteix d'un element molt complex com una família o un govern, i per això aquest marc, per emmarcar tot el que hi ha a dins. I des del principi, el Jordi, i a mi m'agradava molt la idea, volia donar-li un to molt naturalista i en aquest sentit, la

Tria entrevista