Ramon Simó parla sobre Els dolents (Shakespeare's villains)

Entrevista realitzada per Marta Armengol

 foto: Marta Armengol

Aquest espectacle porta pràcticament dos anys en marxa, explica'm com sorgeix el projecte.
Fa molts anys que treballo amb el Manel (Barceló) i buscàvem algun espectacle per fer. D'una banda, volíem un monòleg que pogués circular molt de temps i que funcionés i de l'altra, també ens interessava alguna cosa amb una vinculació especial amb les coses que ens passen. De sobte, va aparèixer el Carles Manrique, el productor, i ens va proposar fer Shakespeare's villains i vam estar encantats. Era un text que jo coneixia de feia temps, anys enrere havia vingut el mateix (Steven) Berkoff a fer-lo al Festival de Sitges.

Tu ja havies vist l'espectacle, doncs?
Sempre m'ha agradat molt Berkoff i he anat seguint els seus textos i els seus espectacles i quan va sortir la idea de fer aquest text, vam saber que allò era el que havíem de fer.

Et va condicionar haver vist el muntatge de Berkoff a l'hora de dirigir el monòleg?
El vaig veure crec que era l'any 2001, però no em va condicionar gens. Nosaltres vam fer la nostra pròpia versió. Vam respectar elements del Berkoff, com que l'ha de fer l'actor sense res, sense escenografia ni grans artil·lugis. Aquí el protagonista és l'actor, la paraula i la capacitat de l'actor d'incorporar tots aquests personatges i de crear ell mateix els espais i les sensacions que necessita.

En aquesta línia, comentaves que per a tu ha estat una de les escenografies més difícils de fer...
Ha estat molt complicada perquè realment, passa per moments molt diversos, per un lloc d'anunciació molt particular. Al cap i a la fi, és un teatre i la gent hi està convocada. Buscàvem com ho embolcallaríem i finalment, com que parlàvem de teatre i era el teatre el mateix protagonista de la història, se'm va acudir agafar dues cametes que normalment estan en una banda de l'escenari, són aquests actors secundaris que sempre estan allà i no diuen mai res, i col·locar-los al centre de l'escenari. I això va servir per crear espais i moviment diferents. I realment, és una cosa que es fa pràcticament sense res.

I la llum i la música t'ajuden a acabar de crear aquests ambients...
També tenen un paper fonamental perquè són les que puntuen tot l'espectacle. Ens fan entrar i sortir de Shakespeare.

Aquest text el va escriure un actor per representar-lo ell mateix. Vas trobar diferències respecte textos escrits per autors per ser interpretats per terceres persones?
Ell el va confegir a base de moltes improvisacions i d'intentar explicar quina era la seva relació amb Shakespeare i amb el seu teatre. I, sobretot, per intentar veure quina relació tenen encara aquests textos amb la realitat contemporània. És una necessitat. Berkoff ha estat en un diàleg permanent amb la seva tradició de teatre anglès, tant a escala dramatúrgica com d'interpretació. I aquí hi havia un diàleg molt divertit entre què és l'actor contemporani i al mateix temps, aquesta tradició tan gran, tan important i alhora tan pesant com és Shakespeare.

Hi ha molta dosi d'improvisació?
No, l'espectacle està molt pautat i el Manel només improvisa quan el públic fa alguna cosa particular. Dialoga constantment amb el públic, però no és un espectacle interactiu.

Esteu a punt d'arribar a la funció 120, quina creus que és la clau de l'èxit?
Nosaltres mantenim l'espectacle perquè sabem que com tots, lògicament té els seus alts i baixos, sobretot quan tens una explotació tan llarga, però al mateix temps pensem que hi ha una connexió molt evident i clara amb l'espectador. I aquesta connexió passa sobretot pel Manel i per com ell fa arribar a l'espectador tot això i com ho vincula amb una capacitat de composició molt gran, que li permet fer més de 80 personatges diferents. N'hi ha que només són una frase, si no, no hi cabrien tots a la funció. I aquesta capacitat del Manel de comunicar de forma tan directa, sobretot quan és un espectacle sense quarta paret, obert a l'espectador, penso que és la clau de què es mantingui, de què segueixi funcionant, d'una banda, la saviesa de Berkoff i de l'altra, la saviesa del Manel a l'hora de fer-lo arribar a la gent.

L'espectacle ha anat canviant amb el temps?
I tant. Hem canviat els personatges, fins i tot a alguns els hem acomiadat i n'hem contractat de nous. Hi ha escenes que s'han allargat i d'altres, escurçat, algunes les hem obviat al llarg del temps. L'espectacle ha anat creixent en funció que l'espectador l'ha anat rebent i a partir d'aquí, l'hem anat modificant i treballant. La resposta de l'espectador finalment és la que et dóna pautes. Encara està viu. De fet, el Manel té una imaginació escènica irrefrenable i ell va fent canvis i proposant coses contínuament, producte de què li diu l'espectador.

El text té moltes referències locals i heu apostat per no traslladar-les...
Al principi havíem afegit una traducció d'algunes referències, però finalment ho hem deixat estar. Pensem que la referència del teatre anglès funciona perfectament, parla de personatges molt coneguts tant en el teatre com en el cinema, són coses que poden resultar molt properes a la gent.

Fins i tot quan es parla de persones concretes, com el crític del 'Daily Telegraph'...
Finalment, és la imatge tòpica del crític. I això Berkoff ho té molt, ataca molt els tòpics i ell mateix hi juga i es fa càrrec dels seus propis tòpics. Sempre ha tingut una relació pèssima amb la crítica, s'ha barallat amb tots els crítics del món i en aquest espectacle ho reflecteix en un episodi molt breu. És poc significatiu, però no el vam treure perquè forma part de l'essència de Berkoff i d'aquest personatge que és ell. No és només un actor de teatre, ni només un autor, ni un actor de pel·lícules de terror, és un personatge terrible, un home absolutament abrandat i es veu amb aquesta relació amb la crítica.

A més, heu afegit alguna paròdia local...
En algun moment hi ha petites paròdies que s'acosten a la nostra realitat i a part d'això, les hem acostat en el temps perquè el text ja té alguns anys. Algunes de les paròdies parlaven de Bill Clinton en el moment de la Lewinsky i aquestes que estaven tan marcades pel seu temps les hem acostat una mica a la nostra realitat i fan riure molt. Fem aparèixer a Strauss-Kahn, Sarkozy, el Rei, Mas, Rajoy, Duran i Lleida, Berlusconi, que són fàcilment reconeixibles.

Manel Barceló parla durant l'obra de com costa sortir d'un personatge un cop acabat l'espectacle, saps com s'ho fa ell per sortir de més de 80?
Jo diria que sortir d'un personatge és difícil, però sortir de 82 és fàcil! Almenys, pel que fa al Manel. Quan surt de fer un monòleg d'aquesta complexitat normalment el Manel està bastant explosiu, i durant una estona continua fent el monòleg, però a poc a poc va tornant a la normalitat. És part de l'excitació pròpia de l'espectacle i de fer teatre. No he conegut cap actor que quan surti d'un espectacle no estigui eufòric, estan tots un parell de graus d'adrenalina i d'energia més que la resta. Ara, potser al cap de mitja hora estan destrossats, però quan surten hi ha una plètora d'energia que funciona i en el cas del monòleg, encara més.

Tria entrevista