Miguel del Arco parla sobre Un enemic del poble

Entrevista realitzada per Marta Armengol

 foto: Marta Armengol

Has fet una versió contemporània d'Un enemic del poble per mostrar que el missatge d'Ibsen segueix igual de vigent avui?
Absolutament. Ho acostumo a fer amb quasi tots els textos que ataco, treure els preceptes i el context històric perquè no m'interessa que la gent tingui aquesta distància. En el quart acte, si vinguessin persones vestides del segle XIX i parlant amb la cadència d'aquella època hi hauria alguna cosa que els distanciaria i no vull que es produeixi aquesta distància per un fet històric. Ibsen és un revolucionari i un visionari absolut, havia de ser impressionant per a la gent de la seva època enfrontar-se a un text com aquest. L'espectador del segle XXI està de tornada de quasi tot, però sí que ho volem acostar. El fet de situar-lo en el segle XXI i reconèixer els personatges, el Roger (Casamajor) podria ser l'alcalde de qualsevol poble i el Pere (Arquillué) podria ser un metge o, simplement, una persona que està vivint una injustícia i allà és on vull que el públic entri sense haver de fer més esforç que sentir-se interpel·lat pel que explica la funció, no per la globalitat històrica.

En línia amb el que comentes, a l'escena de l'assemblea converteixes la platea en part de l'escenari. Volies que el públic se sentís més partícip de la representació?
L'escenografia, d'alguna manera, resulta aïllant. Entrem en un món metafòric amb aquesta gran claveguera en la qual viuen els personatges que crea una gran distància però que m'agradava molt per exposar els conflictes que succeeixen. I al quart acte crec que funciona més com a sorpresa que s'encenguin els llums de cop i que li diguem a l'espectador: 'això no és una funció que estem explicant, estem tots ficats a dins'. O bé 'ens estan construint aquesta claveguera a poc a poc i deixem que la construeixin al nostre voltant'. I per això funciona. Es trenca la quarta paret, els actors estan prou a prop perquè els puguis tocar, em diuen que hi ha gent que sent la necessitat de parlar.

Hi ha espectadors que tenen ganes de participar?
Sí, és molt curiós. Però està muntat d'una forma prou ràpida perquè això no es produeixi, jo vull mantenir la convenció, entenc que ha de ser-ho. Però sí que vull que el públic se senti interpel·lat i passa una cosa que m'agrada molt, quan acaba la funció, la gent en continua parlant. Surten amb la necessitat de seguir estirant el discurs que planteja la funció i això em fascina.

Fins i tot hi ha hagut espectadors que han intervingut durant l'escena de l'assemblea...
N'hi ha hagut, sempre hi ha persones que tenen menys pudor o més necessitat dels seus minuts de glòria i participen. Però també està muntat perquè això succeeixi. Crec que té a veure amb aquesta hostilitat que estem vivint dia a dia en els diaris. Obris per on obris, cada dia trobes al diari situacions d'injustícia com les que explica l'obra.

Un enemic del poble qüestiona la democràcia com el millor sistema de govern, però no dóna cap alternativa...
No crec que fos la intenció d'Ibsen plantejar cap resposta. De fet, crec que el teatre no ha de plantejar respostes, el que ha de fer és articular moltes preguntes i contribuir al fet que ens les plantegem d'una millor manera o ensenyant un punt de vista que potser no s'ha sospesat i és bo que es tingui en compte. Aquesta vigència dels clàssics es troba en què aquestes preguntes ens les fem des que l'home és home i no crec que tinguin una solució possible. Podem anar millorant, afinant, però el cas és no deixar de preguntar. A més, aquesta funció és profundament conflictiva en el que planteja. És molt fàcil situar-se del costat del Dr. Stockmann pel tema de la injustícia i de què no se'l deixa parlar ni dir la veritat quan està parlant d'una qüestió de salut pública, però hi ha coses que diu al llarg de la funció que cal pensar-les. Cal preguntar-se també com reaccionaria algú si el seu pare o germà o ell mateix tingués un negoci i jo li digués que el seu negoci s'enfonsarà perquè jo tinc la necessitat d'explicar la meva veritat. Aquesta forma d'interpel·lar l'espectador em sembla fascinant.

En aquest sentit, tu has comentat que el teatre és l'art del conflicte. A banda de la reflexió, el teu objectiu és incomodar l'espectador?
Jo voluntàriament mai no busco incomodar el públic, d'altres ho fan intencionadament, jo crec que és incòmode pel fet de plantejar-se les veritats de cadascú. És molt més còmode tombar-se a jeure i no pensar en les coses, el dolce far niente i que les coses vagin com han d'anar. El conflicte funciona quan fas una cosa amb una aparença de veritat suficient perquè l'espectador entri en aquesta ficció que se li proposa i es pugui interpel·lar a si mateix, preguntar-se i entrar en conflicte amb allò que està veient. Incomodar com a tal és un paraula que no utilitzaria, tot i que pot resultar incòmode perquè un conflicte sempre té alguna cosa d'incomoditat.

Creus que avui dia, amb la capacitat de comunicació planetària que tenim, el Dr. Stockmann es quedaria tan sol com a l'obra?
No ho sé. Un dels personatges diu 'al final, la vida transcorre en els quatre carrers en què vius i amb la gent que et trobes'. Això de les xarxes socials està molt bé, però el compromís també és molt còmode. Només cal posar un 'M'agrada' perquè marxis a casa amb la sensació de què t'has compromès amb aquella causa. La persona que realment fa alguna cosa i s'enfronta a la societat com ho fa Stockmann, al final corre el risc de quedar-se sol perquè la gent fuig del conflicte i del que pot ser perjudicial. És el que comentava abans, quan la gent crida en l'assemblea que està d'acord amb Stockmann, primer hauria d'analitzar el què està cridant, està dient no a la democràcia, aneu a ser governats per un consell de savis. I també hi ha aquest punt de si estàs en una altra situació. Stockmann ho troba a casa, amb la seva dona (Blanca Apilánez), l'avisa de què tirarà per terra tot el que han construït. Ara mateix, tal com estem, la decisió no és tan fàcil i precisament per això és tan magnífica la funció. Hi ha un conflicte on el públic creu que cal posar-se del costat de la veritat, però el que planteja Ibsen, el conflicte entre l'individu i la societat, és com decideix un mateix en el seu cercle íntim, les seves decisions del dia a dia i si som conseqüents en la nostra vida personal amb aquest ànim tan gran que mostra Stockmann.

La dona d'Stockmann és el contrapunt pragmàtic...
Jo sempre els deia als actors que no podem alenar els personatges com el de l'alcalde o el representant dels comerciants (Jordi Martínez) com a personatges dolents “per se”, estan defensant allò que és seu. Al cap i a la fi, això és el que fem tots, defensar la nostra petita parcel·la, sigui la feina, la família o un trosset de poder. Com s'articula això amb el teu engranatge dins la societat i dins de la decència? Com puc seguir tenint això que estic defensant i, alhora, seguir sent un home honest?

Has intentat fugir del maniqueisme?
Hi ha una magnífica escena entre els dos germans, abans de què el conflicte faci el salt a l'esfera pública, en què apareixia el Roger (Casamajor) amb un personatge maquiavèl·lic i jo li deia que tingués present que era el seu germà i li havia de fer un petó, abraçar-lo, cuidar-lo i demanar-li per favor que no li fes allò. Després, cadascun d'ells anirà decidint el que ha de fer. Té a veure el conflicte que els mou, però també amb la relació que tenen entre germans.

Has dirigit recentment El misántropo i comentes que hi veus semblances amb el Dr. Stockmann. En quin sentit?
Em sembla brutal que un senyor del segle XVII i un altre del segle XIX parlin del mateix, de la veritat. Què és la veritat i quin és aquest engranatge que busquem com a individus dins de la societat, com encaixem sense deixar de ser nosaltres mateixos i sense trair a la veritat? Alcestes, el protagonista d'El misántropo abandona la lluita i per això es converteix en un misantrop, aquell cinquè acte tan esfereïdor

Tria entrevista