Pau Miró parla sobre Dones com jo

Entrevista realitzada per Àngels Castuera

Pau Miró, autor i director de l

Vas escriure el text pensant en tancar la trilogia generacional i van aparèixer les T de teatre o a l’inrevès?
Feia molt de temps que volia escriure una obra per a dones, abans fins i tot d’escriure Els jugadors que era per a homes de seixanta. I un cop vaig començar a escriure-la vaig veure que el tema generacional tenia un filón i que era prou profund per a fer no només una obra sino per investigar-lo des de perspectives diferents. Vaig veure que el tema de les dones continuava apareixent. Però aixó com quan vaig fer la trilogia d’animals sí que hi havia tot un disseny, aqwuesta vegada no volia que aparegués la idea de màrqueting de què era una trilogia. A mí m’anava bé per abordar un tema des de diferents perspectives, però no era una trilogia conceptual.
Jo l’obra la volia fer, i a partir d’una conversa amb el productor de T de Teatre, vaig saber que elles tenien ganes de treballar amb mí de feia temps, i va coincidir que jo volia escriure una obra per a dones. I em va fer molta il·lusió que les dones fossin elles.

Tu els vas proposar el text?
Jo tenia escrites coses de feia temps, però al saber que ho feia per a T de Teatre i que a més només comptaria amb les dones, vaig enfocar el que tenia escrit molt a favor d’elles sense renunciar al meu univers. Sense rebaixar l’exigència del drama, de la intimitat. El primer dia d’assaig jo vaig portar el text, imaginant que el farien elles. Però a mesura que hem anat assajant hem anat canviant coses perquè m’han anat transmetent coses, les he anades coneixent i pensava: “això els hi va més a favor que això altre”.

Però la clau còmica és evident que havia de ser.
L’altre dia se’m va acudir una descripció: “Dones com jo” és un drama que fa riure, no sé si era exactament així. El cas és que serveix per entendre el punt en què està escrita. I no era una exigència de ningú que hagués de ser una comèdia, jo l’he feta perquè em venia de gust. I tampoc no és que pensi que ara només s’han de fer comèdies. El pacte és que per sota hi hagi discurs pel meu món. Però l’aparença és de comèdia.

Les protagonistes són dones que se senten invisibles. Més enllà del context de crisi general estan vivint una crisi personal. Com t’has acostat a aquest univers femení?
Hi ha uns tòpics a la societat, i alguns són certs, malauradament. Parlant amb elles també he anat contrastant coses i a mesura que jo anava proposant, elles anaven dient. “Ostres, això és veritat, i això també i això també”. Sí que he llegit també a dones activistes, però bàsicament ha estat la literatura femenina que m’ha il·luminat coses que jo no puc saber o que no tinc sensibilitat per tenir clares. La meva intuïció, més el que he llegit, més el que he anant contrastant amb les T de Teatre m’ha permès apropar-me a aquesta obra.

A partir de la decisió poc convencional que pren una de les dones, a resta de peces es van mostrant fins a construir una peça coral.
A mi em fa gràcia sempre que hi ha un personatge que és qui està en crisi, qui està en un extrem i sobre el que projectem tot. Em feia gràcia mostrar com, a mesura que va avançant l’obra, els altres personatges van prenent consciència no ja dels problemes que té la seva amiga sinó dels seus propis. Aquest efecte mirall ha estat un recorregut maco.
És veritat que el punt de partida és poc convencional (una dona abandona la seva família i es refugia en un despatx buit que li ha cedit una amiga que encara té les claus de quan el netejava), però durant les pauses en els assajos ho havíem comentat: això ho fa un home molt sovint: marxar de casa, deixar les criatures, i quan ho fa una dona, com que hi ha el vincle maternal i moltes convencions, sembla més estrany i sospitós... i no, hi ha casos de dones que ho necessiten. En el fons és una mena de crida a la necessitat que de vegades tenen les dones d’engegar-ho tot a la merda, d’alliberar-se, de, perquè no? poder tenir un espai de llibertat, un petit ritual on elles queden.
Trobo que la dona ha de suportar uns pesos molt grans, la societat li ha encomanat: “porta aquest pes”, i aquest pes pesa molt. Jo les hi volia treure una estona, per agafar forces, per respirar, per mirar-se elles i després seguir. Hi ha un moment en què la dona que ha fugit diu alguna cosa com: “m’agradaria ser a les capses dels macs, quan fan desaparèixer la noia. Ser allà, en aquell espai, amagada”. Què passaria si una dona es prengués la llibertat d’agafar-se aquest espai i de ser egoista? Perquè no pot?

Les tres amigues al principi no ho entenen gaire, gairebé li exigeixen que surti d’aquesta situació. Mentre ho veia penava en el pes que moltes vegades suposa l’amistat i en el que se suposa que has de fer o dir als amics. Les amigues són una mica paparres, no la deixen estar.
Sí, és veritat que en el fons és una història d’amistat. I si és cert que de vegades no la deixen en pau, és perquè intueixen que en el fons ella necessita solidaritat. Potser no parlar del seu problema, però que hi hagi algú que li doni suport sense jutjar-la. També em feia molta gràcia el fet de que, sense que l’entenguin, l’acaben respectant. Al principi no l’entenen i la renyen gairebé, però després , a mesura que va avançant l’obra, sense acabar del tot d’entendre-la mai, estan empatitzant amb ella. I aquest exercici d’empatitzar sense acabar d’entendre, trobo que és molt sa. Crec que és una gimnàstica que hauríem de practicar més: posar-te en el lloc de l’altre que encara que no sigui el teu, encara que no l’entenguis, però almenys per intentar-ho. Des de les seves necessitats, des del seu moment, fins a llocs que tu no pots entendre.


En realitat, totes acaben vivint amb ella i no es volen moure d’aquell despatxet
Aquest refugi s’acaba convertint com en una estona, un temps, una pausa.

I els personatges no tenen nom.
No, s’identifiquen per la feina que fan. Això també ho vaig fer a Els jugadors. Vivim una època en què la professió també et defineix. Una és biòloga i treballa a la cabina d’un peatge, una altra és antropòloga i fa feines a les cases, o sigui, que això de la professió és entre cometes. Més que un nom, també ens identifica molt la carrera que fem i a què ens dediquem en realitat.

L’escenografia reprodueix l’apartament-despatx on totes acaben vivint. Però a mesura que avança l‘obra, el personatge de l’arquitecta, qui ha fugit, la va movent.
Hi havia una idea de claustrofòbia. Aquell estudi, que podria ser una metàfora d’ella mateixa, va buscant escletxes per on sortir, per on respirar. Per això hi ha un moment en què totes l’estan atabalant amb preguntes, la fan recular, i ella mou una prestatgeria i l’espai s’eixampla. També hi ha una altra escena en què ella apareix per darrere i trasllada una altra prestatgeria fins a fer aparèixer un altre forat. L’aire que va trobant internament també el sap crear en aquest espai.

Imagino que el punt àlgid d’aquest espai d’alliberament arriba a la segona part de l’obra, quan la fan petar al terrat de l’edifici. Són dones adultes, mares responsables, algunes, que acaben de fer una cosa que no haurien imaginat, com si haguessin tornat a l’adol·lescència.

Aquest moment té un punt de marxa adol·lescent però...Ara utilitzaré una paraula delicada...jo pensava més en un ritual de bruixeria. Les dones dels segles XV i XVI que es reunien als boscos, feien una foguera, bebien i prenien algunes herbes que les il·luminaven… I jo crec que, més que per contactar amb el dimoni ho feien per atorgar-se aquest espai de llibertat i de sortir de les convencions, que imagina’t en aquells segles com devien ser. Està portat cap al gènere, és clar, cap a la comèdia, però aquest moment al terrat vol ser una cosa més de ritual. Recorden una anècdota de quan eren joves, que van cremar una casa, que van anar a un bosc, també havien begut...són petits rituals del segle XXI de dones que són formals són responsables, sí,però també necessiten treure la seva bèstia.

Les actrius et van demanar ballar

Tria entrevista