Xicu Masó parla sobre L'encarregat

Entrevista realitzada per Marta Armengol

 foto: Marta Armengol

S'han dit moltes coses sobre Harold Pinter, però no s'ha sentit a dir gaire sovint que pot ser divertit, tal com defenses tu...
Crec que ho vaig dir malament. No és que pugui ser, sinó que és divertit. De vegades, no apareix el sentit de l'humor de Pinter i el té. En aquesta peça per exemple, jo no he forçat especialment el sentit de l'humor, tot el que hi ha en l'espectacle ho he trobat en el text. És la meravella de Pinter. Si grates i grates, si llegeixes amb profunditat, és com un pou sense fons on vas trobant coses. I el sentit de l'humor hi és, és indiscutible. En tot cas, en segons quins muntatges pot haver-hi la prevenció del director en un sentit o en un altre de si sembla que l'autor hagi de ser més seriós o no.

I tu vas decidir prescindir d'aquesta prevenció...
Durant la lectura hi havia molts moments en què em feia riure. És molt especial, és maco perquè rius de coses estranyes o molt dures, crec que és un riure d'una qualitat molt maca.

Comentes que has volgut allunyar-te del realisme per acostar-te a un altre tipus de realisme que proposa Pinter, què vols explicar amb això?
És un procés molt llarg i complicat durant els assajos perquè acaba sent versemblant una cosa que aparentment, amb la lectura, no ho és tant. Si treballes amb la veritat convencional del teatre, amb aquesta organicitat o visceralitat, el text no funciona per enlloc. Això ho anàvem notant en els assajos. Els actors es van anar convencent de què cada vegada que entraven en una via de naturalisme orgànic, el text no sortia. Llavors vam arribar a una mena de lleugeresa estranya que fa que el text circuli i sigui efectiu i aconsegueixes una certa veritat per un altre camí. No crec que l'espectador pugui pensar que allò que està veient és inversemblant, creu que n'hi ha de gent així, són estranys, però n'hi ha. És un procés molt curiós i maco de descobrir amb Pinter, ell et permet fer les coses d'una manera diferent.

Aquesta obra se sustenta en gran part en el treball dels tres actors, que interpreten uns personatges complexes. Com vas enfocar-ne la direcció?
Hi ha una part del procés que passa sempre però amb Pinter en especial, que és la més difícil, has de llegir bé l'obra i comprendre-la a fons. És un procés que no pots acabar tu sol a casa, l'has de veure a l'inici dels assajos, has d'anar confiant en el text. El que sí que tenia era una confiança absoluta en què ho trobaria tot en el text. A partir d'aquí, amb els actors has d'anar trobant estratègies per permetre que aquest text tan especial flueixi, circuli, s'entengui en el sentit en què l'autor demana. Hi ha moments en què tu treballes des d'una perspectiva musical, com si es tractés de notes, d'afinació. Cada personatge està en una afinació diferent i hi havia assajos en què veiem que estàvem desafinats. Són processos poc habituals en altres tipus de treballs, però a la vegada són un gran aprenentatge, no només per Pinter, sinó perquè pots aconseguir autenticitat i veritat per altres camins que no són el de la veritat convencional del teatre.

El fet que en l'obra es parli de temes com els sense sostre, més vigents avui que fa 5 o 10 anys, és un dels motius que t'ha portat a dirigir-la?
Això passa amb moltes obres, una lectura no és mai objectiva, és subjectiva en el sentit que tu vius en el món que vius i reps el que reps. En llegir aquest Pinter ara hi ha una cosa que resulta potent, sense tocar ni una coma, tens la sensació que estàs parlant d'un text contemporani, que l'acció està situada avui en dia, quan en canvi, és un text de 1959 i no has tocat res més que els referents geogràfics.

Creus que si haguessis mantingut els referents geogràfics londinencs a l'espectador li hauria costat més seguir la història?
De natural, no tinc tendència a transportar els temps i els llocs i amb Pinter em va costar molt decidir-me però aquesta vegada apareixien molts noms de llocs. Aquests espais conformen una mena de teranyina d'uns 30 o 40 quilòmetres al voltant de Londres. Amb el Google Maps ho vaig anar situant per entendre de què estava parlant, apareixien llocs que fins i tot gent que ha viscut molts anys a Londres no coneix i per tant, no era una referència clara per a l'espectador. Hi ha un monòleg del Miki (Marc Rodríguez) que només parla de llocs. Ell fa servir com a mètode de tortura el fet d'explicar històries i n'hi ha una en què tota l'estona va parlant de llocs: Les Corts, Sant Gervasi... Aquell tros l'haguérem hagut de treure sencer perquè no s'hagués entès absolutament res. I estic content perquè tot i ser molt respectuós amb això, en general a la gent no la molesta, al revés, ho agraeix.

Comentes que l'obra parla de les misèries humanes. Era un dels temes que més t'interessava?
Els grans autors ho són perquè parlen de la condició humana. Això és el que fa que un text de Shakespeare escrit fa centenars d'anys o un de Pinter escrit en fa 54, sense tocar-ne ni una coma, tinguin valor ara. Són gent que quan es posa a escriure, té voluntat d'escriure sobre això. I Pinter es dedica a això i ell ho diu: la gent fa interpretacions estranyes dels meus textos, però jo poso uns personatges en un lloc i m'espero a veure què els hi passa. Segons diu ell mateix, hi ha vegades que no s'adona que un personatge és germà d'un altre fins que han passat 15 pàgines. Els has de deixar créixer.

S'ha relacionat L'encarregat amb Tot Esperant Godot. Et va condicionar d'alguna manera a l'hora de plantejar-te la direcció?
Ho he sentit, però no hi he pensat gens.

Vas escollir tu l'Espai Lliure per dur a terme el muntatge?
Jo tenia la proposta de fer L'encarregat i durant un temps va estar ballant entre Montjuïc i Gràcia i finalment em van dir que els convenia que es fes aquí.

L'espai t'ha ajudat a aconseguir la proximitat amb l'espectador que demana aquesta obra?
Sí. Hi ha textos que sempre seran més difícils en una sala per a 700 persones que en una sala per a 200. Aquí l'espectador pot gaudir d'una cosa més, que és sentir la respiració i això és molt agraït.

Tria entrevista