Adrian Devant parla sobre KYLA (Fredor)

Entrevista realitzada per Ángeles Castuera

Com ha estat el procés d’ençà que vas decidir posar en escena Kyla i finalment es va materialitzar?
Ha passat un període no llarg, però sí laboriós. Norén va escriure l’obra l’any 2003 i fa onze anys que està estrenada. Aleshores me’n va parlar per primer cop el meu pare, però no hi vaig donar importància fins un temps després, quan em va arribar el text de l’obra i el vaig llegir. Em va enganxar immediatament. Sóc suec, vaig viure a Suècia gairebé deu anys, i allà vaig fer una part de la secundària, tot i que el tercer de BUP i el COU els vaig fer aquí. Vaig marxar de Suècia amb l’edat que tenen els nois a l’obra. El llenguatge que fa servir el Norén m’era molt familiar perquè sap molt bé com captar la manera de parlar de nois d‘aquesta edat, i això era un altre ganxo, a part del text, que radiografia una societat que conec molt bé.
Em va agradar molt també la capacitat de l’autor de barrejar una forma de parlar vulgar amb una altra de més poètica.

L’obra es va escriure fa 11 anys, però la xenofòbia continua present a l’Europa “pròspera”. Creus que això s’ha accentuat més amb la crisi?
En el moment en què s’estrena l’obra és de molta actualitat i no ha deixat de ser-ho. Avui dia, és més urgent que es faci teatre com aquest perquè és molt important parlar d’aquests temes i no només veure’ls com alguna cosa que passa davant dels nostres ulls quan fan el telenotícies. Aixó s’ha de traslladar al teatre, s’hi ha de reflexionar.
Sospito de la retòrica que diu que quan hi ha crisi hem d’anar al teatre a divertir-nos, a fugir, a fer escapisme. Ai, sí, tot és tan negre al nostre voltant. Doncs no. Em sembla que, més aviat, se’ns està dient això perquè ens ho creguem. Si quan hi ha crisi no oposem resistència i no pensem… Quan ho farem? Quan es pensarà? Quan reaccionarem com a ciutadans?
Fa onze anys, a Suècia, no hi havia representació o potser un parlamentari d’ultradreta a la cambra sueca. Ara són 10, em sembla. A Suïssa, a Grècia, a França, la ultradreta ha portat més gent als llocs de representació en els darrers anys. El racisme està latent.

Els tres nois, i especialment el líder, Keith, tenen arguments molt estudiats per explicar allò que defensen..
Hi ha una gran contradicció en aquesta retòrica extrema. L’Anders, un dels nois, diu: “és la democràcia, ho hem hagut d’aprendre: xerrar primer, disparar després”. I a dir això l’arrossega una retòrica molt més articulada que té el Keith, qui directament argumenta tots els seus punts de vista davant del Kalle, el noi suec adoptat a Corea quan tenia dos anys. Justament l’arma per escapolir-se d’aquest noi, a qui estan assetjant, és dialogar. En aquest intercanvi de paraules es veu com es justifica una posició intransigent. És una posició visceral que no admet cap contradicció.

La violència física es desferma al final de la funció, però a mí em va pertorbar més la violència latent, la que s’exerceix abans, durant aquest intent de diàleg entre dos nois joves suecs.
Sabem reconèixer molt bé quan la violència és de tipus explícit, obert i brutal, però la violència latent, la que s’imposa d’una altra manera. L’autor la té molt clara i l’hem tinguda en compte quan hem treballat el text. Aquesta clariana del bosc és una petita Suècia on entra una persona de fora i la ironia està en què no el deixen marxar. Aquestes tensions que reprodueixen les que es viuen a la societat sueca fan que Kyla sigui una gran obra. No escriu un text sobre assassins en sèrie que van al bosc a esperar algú, sino d’un grup de nois que s’atura en un lloc que els agrada, i coincideixen amb un altre noi que arriba just quan ells es troben en un estat concret. No és accidental que l’obra acabi com acaba, però unes circumstàncies van portant a d’altres. És aquesta cosa tan subtil en la que vol que ens hi fixem el Norén.

L’obra comença molt tranquil·lament: un dia preciós, la clariana d’un bosc, canten els ocells. podrie spensar que tot transcorrerà plàcidament. De cop, tres nois entren a escena, es planten davant el públic i criden desaforadament. Caram, quin contrast.
Tot m’ho va donar el Norén. Aquesta és la primera acotació del text, aproximadament: entren tres nois caminant i criden De fet, la violència és present al text des del principi, el Norén ho vol deixar clar. Potser ens sobta aquesta actitud, perquè els personatges entren a continuació en un altre estadi en el què es veu que només són nens. Bé nens no, entre nens i homes, que parlen de futbol, frankfurts, si els agrada la clariana on han anat a aparar o si es banyaran al llac.

Un inici que exigeix als actors (Adrià Díaz, Sergio Freijo, Marc Naya, Junyi Sun) un alt nivell energètic. On els has trobat?
Vaig fer un casting, no els coneixia de res. He de subratllar l’experiència perquè és fantàstica: ho estan donant tot, s’ho estan fent seu, han posat tota la il·lusió i l’esforç. Ha estat una trobada molt maca. No hi ha un paper protagònic, es troben en escena durant una hora i mitja i es lliuren al públic de forma colpidora.

La majoria s’han transformat força físicament per convertir-se en el personatge que interpreten. Un d’ells s’ha rapat, un altre s’ha tenyit el cabell de ros. I és paradoxal que justament qui té l’aspecte més tòpicament suec sigui l’Ismael, un noi bosnià que va arribar a Suècia com a refugiat de la guerra.
Això no està acotat enlloc, però hi ha una referència en el text. El Keit li diu: “fot el camp, blondie”. S’entén que aquest noi ha arribat de Bòsnia, que és musulmà i que vol esborrar el seu passat. El Norén no ho fa mai explícit però es comprèn que aquest noi ha viscut la guerra en primera persona. I part de l’habilitat d’un manipulador com el Keit, d’algú que arrossega amb la seva retòrica als altres, és aconseguir que l’Ismael canviï el seu color de cabell. Els altres se senten atrets per la seva seguretat.
És la capacitat manipuladora del Keit que inclou o exclou. El mateix Kalle, el noi que sí que és de nacionalitat sueca, li ho diu: “us relacioneu amb l’Ismael, que no és suec, les coses de què m’acuseu no tenen sentit si teniu una persona amb qui passeu el temps que no és d’aquí”. Qui decideix incloure a qui? El Keith.
Tot i que en Kalle i l’Ismael tenen punts en comú, perquè són els de fora, els diferents, l’Ismael se sent lligat al Keit perquè aquest l’ha inclòs.

Perquè mai no surt corrents el Kalle, el noi assetjat?
Jo crec que en aquesta metàfora de la clariana que simbolitza Suècia també hi ha un lloc pel Kalle. Ell creu que és possible dialogar, és un dels valors que ell ha viscut des dels seus priemrs dies de vida a Suècia. Li han ensenyat que es pot raonar, que tens dret a expressar la teva opinió i els altres poden fer-ho. Se sent forçat a quedar-se perquè l’hi diuen, però també ho fa per mirar de sortir-se’n. I crec que aquesta és la crítica que fa Norén a la ingenuïtat d’una part dels suecs. No poden donar per sabut que l’Estat els cuidarà, que és transparent i bó per a tots. Cal anar alerta amb els elements que volen entorpir aquest Estat. Tots els que expressen la seva opinió no tenen el mateix respecte els uns pels altres. I el Kalle es troba amb gent que pot dialogar fins a cert punt. A partir d’un punt determinat, ja no són aplicables les regles d’un Estat que diu que et pots expressar, però que segons el que diguis, ja no et cuida. El món té un concepte de Suècia, que ha estat referent en Drets Humans als anys 60 i 70, però com tots els països, té contradiccions. Hi ha una part fosca que es complementa amb les parts bones.

Tria entrevista