Marta Buchaca parla sobre Losers

Entrevista realitzada per Marta Armengol

 foto: Marta Armengol

A Losers parles de personatges que se senten perdedors. Qui són per a tu aquests perdedors?
Som tots. La generació que tenim de 35 a 40 anys que ens havíem pensat que als 40 tindríem tot el que tenien els nostres pares i no és així. La gent que ve a veure l'obra s'identifica molt amb els personatges perquè tothom se sent molt perdedor. És més difícil sentir-se guanyador que perdedor. Començant per mi i acabant per tota la gent que conec.

Vols dir que l'obra conté elements autobiogràfics?
L'obra té moltes coses meves, sempre passa. Jo sempre xuclo molt de la realitat. L'he escrita jo i és una obra femenina, però amb el personatge d'ella (Alba Florejachs) m'hi identifico molt i totes les dones que venen s'hi veuen molt reflectides també.

També et rius de qüestions molt generacionals com l'addicció al mòbil...
És una obra molt actual en aquest sentit. Parla dels mòbils, de les aplicacions, de les webs de descomptes, de conèixer gent per internet, reflecteix molt el dia d'avui i ja saps que amb internet les coses canvien d'un dia per l'altre. Em surt natural, m'agrada parlar de gent que és com jo i que viu en el meu moment. I aquests personatges els conec molt, em són molt familiars.

L'obra neix amb el Torneig de Dramatúrgia Catalana...
Aquesta obra va arribar a la final, la vaig fer amb tres parelles diferents, una de les noies era l'Alba Florejachs i va funcionar molt bé, la gent feia comentaris al mig de l'obra, és una cosa que m'encanta i que a les prèvies també està passant, el públic entra dins de la història. L'Abel Folk la va veure, li va agradar molt i em va dir que si mai la volia fer parlés amb ell. I amb el temps, vaig pensar que faria una segona part, no volia allargar la primera, volia fer una obra nova. A part, en l'àmbit personal a mi m'havia canviat molt la vida i ha sigut xulo retratar primer una part de la meva vida i després, fer-ne un retrat d'una altra part. M'ho he passat molt bé escrivint-ho.

Habitualment fas obres més corals, com ha anat que ara escrivissis només per a dos personatges?
Una norma del Torneig és escriure un text per a dos actors, així que era evident que en la continuació havien de ser ells dos.

No et vas plantejar que aparegués tota la família a l'escena final?
No. També hi ha una qüestió de producció. Quan fem la segona part, si la fem, sí que hi haurà tota a família, és broma...

Després de Litus et venia de gust tornar a escriure una comèdia?
Em venia molt de gust. De fet, jo sóc més autora de comèdies i per a mi, Litus tenia molta comèdia encara que finalment era un drama. Amb Litus va ser un procés molt gustós i realment el que li passava a la gent veient-la era molt bonic. Però tenia ganes de fer una comèdia total, encara que Losers no ho és perquè a les meves obres sempre hi ha un punt de drama. Aquí també passa, rius molt fins que hi ha un moment en què deixes de riure per després tornar-hi. I ara em ve molt de gust fer un musical, quasi segur que el proper projecte que faci ho serà. Estic encantada en aquest sentit, en tinc ganes. Crec que és important seguir les ganes, fer el que et ve de gust i sobretot en teatre. No és un ofici en què et guanyis gaire bé la vida, així que l'important és fer el que et ve de gust. És una feina molt bèstia com per fer una cosa que no et vingui de gust. T'hi deixes la pell fent teatre, com a mínim, que n'estiguis convençuda, que t'agradi molt i que sigui el que vols fer.

T'has posat pressió amb aquesta obra després de l'èxit de Litus?
No perquè són molt diferents. Si hi havia pressió d'alguna banda era que venim després d'El crèdit, però tinc molta relació amb el Jordi Galceran, és una persona molt generosa i m'ha ajudat molt en el procés, m'ha llegit versions, ha vingut a assajos, en aquest sentit m'he sentit molt recolzada per ell. És una persona que admiro molt i que t'ajuda. És un exemple. Està en un nivell que podria passar dels autors joves, dels autors en general, i en canvi està allà i t'ajuda molt. Era més pressió de l'obra anterior, de la Villarroel, dels dos actors i de què vingui gent que no de Litus. Tinc clar que Litus va ser molt especial a tots nivells. Venia d'un moment meu molt especial, tractava un tema molt personal, especial i dur i va ser més una catarsi. I després, a sobre va anar bé. Però m'hi vaig deixar la vida allà. I aquí també hi he deixat la vida, però la part divertida, me n'he fotut de mi.

Has notat diferències en el fet de treballar amb només dos actors?
Es nota molt. Jo treballo molt, sóc molt exigent. Si estic amb cinc actors puc treballar vuit hores, primer amb dos i després amb dos més. Amb dos actors no els puc fer treballar vuit hores perquè s'esgoten. De vegades m'ho deien ells mateixos, jo els volia fer seguir el ritme d'una producció amb més actors i no podia ser. I realment, és molt diferent, hi ha dies que en una sala d'assaig només sou quatre, els dos actors, l'ajudant i tu. I a més, en una comèdia, dues al cap de dues setmanes no et fa riure res. Però hem portat gent a la sala d'assaig bastat d'hora, crec que el procés l'hem fet molt bé, estic molt contenta de com ha anat i de com estan anant les prèvies. Té pinta de què pot funcionar, que arriba, que la gent s'hi identifica. Jo faig teatre perquè la gent s'ho passi bé i entengui la història i surti dient 'aquest és la meva mare, aquest és el meu tiet i aquesta sóc jo'.

El càsting el vas proposar tu?
Si he tingut llibertat absoluta. He tingut llibertat absoluta a tots nivells.

Acostumes a retratar grups que et sents a prop, tens pensat de quina generació parlaràs en el proper projecte?
Encara no ho tinc clar. Hem fet generació dels 30, dels 40, vés que no anem per la generació dels 50... Però ara tinc ganes de descansar, continuo escrivint per a La Riera i ara faré un curs a la Sala Beckett, que és una cosa que em ve molt de gust fer perquè quan treballes tan també està bé parar i reflexionar sobre la feina i tinc ganes d'estar amb gent que té aquesta il·lusió d'escriure.

Tria entrevista