Ramon Fontserè parla sobre El coloquio de los perros

Entrevista realitzada per Marta Armengol

Ramon Fontseré, director d

A El coloquio de los perros repetiu amb un autor vell conegut vostre. Què us interessa de Cervantes?
Sobretot, la visió, l'òptica cervantina de la ironia. A les novel·les de Cervantes passa de tot, tracta molts temes, la gelosia, la puresa de la sang, els amors joves, la ridiculesa, l'ambició, passen coses terribles, hi ha assassinats, una de les novel·les comença amb una violació, però sempre estan explicades amb una certa ironia, amb sentit de l'humor. No sé qui va dir que Cervantes era el primer humorista espanyol, el primer a fer humor intel·ligent i filosòfic. Això sempre ens ha atret, El Quixot és un estudi de l'ésser humà, dels caràcters, és com la novel·la de la vida, està ben fet, ben observat, té de tot, la dignitat, la bogeria, la pobresa, la simplicitat.

Una ironia molt en línia amb Joglars?
Sí. A més, Cervantes va viure una època molt convulsa, la seva vida personal va ser dura. Lluita contra l'anticrist, contra el turc, arriba aquí i l'empresona la mateixa Església. La seva dona, la filla natural que tenia, les seves nebodes de vida dissoluta... I sempre anant darrere dels mecenes. Comença a escriure El Quixot a la presó pressionat per la mateixa Església. Malgrat tota aquesta amargor que podia tenir contra la humanitat, els seus textos no ho transmeten.

Encara que heu actualitzat el text, a l'obra manteniu la crítica a les misèries dels humans...
El coloquio és una mica això, en aquesta oportunitat que tenen els gossos de parlar veiem que el rei de la creació, el bípede racional, aquest ésser tan extraordinari és un bandarra. I és bonic que ho diguin dos animals irracionals davant del rei de la natura, el bípede racional. Són molt més sensats i tenen més sentit comú els animals que els mateixos racionals.

L'adaptació és obra teva, de l'Albert Boadella i la Martina Cabanas. Quins són els canvis més importants que heu introduït?
Hem agafat coses d'El coloquio, les que ens han semblat més teatrals i ho hem enfocat molt amb el tema de les mascotes. L'home, amb la seva prepotència, vol apartar l'animal de la natura i els animals s'adapten perfectament a la natura. En canvi, amb els homes passa com l'oli i l'aigua, no s'acaben de barrejar. La natura la veiem a través del National Geographic, quan anem a esquiar ens posem uns vestits que semblem astronautes. Els gossos o els gats treuen pèl i s'adapten sense problema al fred. Ells s'han mantingut fidels a aquesta naturalesa animal, nosaltres ens hem entestat a treure'ls de la natura i els hem volgut humanitzar. Un gos de Groenlàndia a València o aquestes "fardades" de gossos exòtics, perruqueries, centres d'estètica, psiquiatres. Hi ha gossos amb qualitat de vida millor que molts humans. L'home s'ha passat dos pobles i els animals reivindiquen la seva llibertat de viure a la natura. És la reivindicació de la llibertat individual. Una crítica a aquesta llibertat exigida per voluntat aliena que fa que la teva pròpia quedi obviada, ho has de fer perquè la majoria ho diu. A l'última escena quan els animalistes volen treure els gossos de la gossera, ells ja n'estan farts i trien quedar-se a dins.

Tot i haver partit d'un text clàssic, manteniu alguns elements que porten el segell Joglars, com les màscares o la Commedia dell'Arte. Us ajudava a explicar la història?
Ens anava bé per diferenciar els humans dels gossos. Com que no som una companyia de ballet i no tenim cos per fer una paròdia perfecta d'un animal, per diferenciar els gossos savis hem tapat la cara dels humans amb màscares, és la visió exagerada dels homes que tenen els gossos. I en l'àmbit del llenguatge ens anava molt bé, hi ha el llenguatge cervantí que utilitzen els gossos, el de la Commedia dell'Arte, més expressiu, ampli i estrident i el llenguatge del Manolo (Xevi Vilà), el guàrdia de la gossera.

Més enllà de la capacitat de parlar, mostreu uns gossos molt humans. A nivell de direcció com et vas plantejar aquests personatges?
Va ser molt difícil. Ens vam adonar que, si intentàvem fer una paròdia física dels gossos, quedaven indignes, poca cosa. No tenien l'entitat per dir el text de Cervantes. Davant d'això vam optar per aquesta fusió entre home i gos. Que al començament s'entenguessin poc, suficient perquè el públic hi entrés, i de seguida diuen el text cervantí. Vam observar gossos, aquests impulsos rítmics que les persones tenen i els animals també. Teatralment és una cosa collonuda. Era molt atractiu el repte, com fer dos gossos d'una manera minimalista, intentar amb el mínim fer el màxim.

la interpretació... com es treballa?
La Pilar (Sáenz) imagino que observant la seva gosseta. Jo vaig mirar el programa El Encantador de Perros, és acollonant, hi ha gossos amb TDAH, estrès, depressió i el César Millán els cura. Me n'he empassat uns quants. Aquí també fem aquesta crítica de què hi ha una certa patologia en el tracte dels animals. Jo tinc una gata i quan arribo a casa li parlo, però s'ha arribat al punt en què un gos s'està morint i els seus amos no poden venir al sopar al qual estaven convocats. I amb aquest César surt l'abans i el després, el gos bordava i ara ja no ho fa. I per la veu, per la forma del morro dels gossos, ho vam treballar a partir de persones que han patit alguna paràlisi i se'ls ha de reeducar perquè tornin a parlar.

Com has compaginat la direcció de l'obra amb l'actuació?
Molt acollonit. Al començament vols veure el muntatge, però hi ha un moment en què has d'assajar i he tingut la sort de comptar amb la Martina Cabanas, l'ajudant de direcció. Llavors jo actuava i ella dirigia i com ens entenem molt bé, no hi havia problema. L'avantatge de la companyia és que ens coneixem molt, portem molts anys junts, jo en porto 30 i el que en porta menys en porta 17. La fase de trencar el gel ja està superada. Ens ha passat de tot i això és molt important. És pràcticament una cosa feta en família, cadascú te la seva vida, però pràcticament ens entenem amb una mirada. És l'avantatge del grup de teatre.

Heu encarregat la banda sonora a Carles Cases, com sorgeix aquesta col·laboració?
És molt amic meu. Ell treballa una mica com nosaltres, viu en una rectoria al Berguedà i compon allà, hi porta músics i fan les bandes sonores. Tenim amics comuns, jo vaig escriure una novel·la que es diu Visca la terra!, sobre una gent estrafolària però molt especial que s'han mantingut sempre íntegres amb la seva manera de ser. El Carles i jo ens vam conèixer pel Berguedà i coneixem aquesta gent i sempre que podem, ens veiem. I quan em vaig trobar amb El coloquio li vaig demanar que compongués la música. Sobre Le matin de Haydn ha fet unes variacions que serveixen com a fil per unir les escenes. Va estar molt bé la col·laboració, tornaré a treballar amb ell.

És la teva primera obra com a director de la companyia. T'has posat molta pressió pel fet de substituir l'Albert Boadella?
La pressió ja ve sola. Agafar el testimoni d'un home que ha fet la companyia privada més longeva d'Europa, amb 51 anys, 46 obres originals, 7 o 8 llibres publicats a Cátedra, que s'estudia a les universitats i als instituts no és qualsevol cosa.

Va ser proposta seva que agafessis el relleu?
Ell va dir si hi havia algú que volia continuar i com que no hi havia ningú, ho vaig agafar jo. Sobretot perquè penso que és una cosa que val la pena que continuï. Jo visc molt a prop de la cúpula, hi he treballat tota la vida, pels records que hi tinc i perquè hi he passat uns anys molt agradables fent un ofici que m'agrada molt, almenys intentar que això continuï tant de temps com sigui possible. Si els meus companys també decideixen que continuen, doncs endavant. L'Albert va ser tan generós i amable de dir 'aquí tens la cúpula, continues amb el nom i jo, encantat de la vida' i així ha estat. Aquestes coses dius que sí, però després comences a veure on t'has ficat. En tot cas, penso que està bé, almenys intentar-ho.

Aquesta obra suposa el vostre retorn a Barcelona després de

Tria entrevista