Oriol Tarrason parla sobre Mares! Maternitat a crits

Entrevista realitzada per Ângels Castuera

 foto: Angeles Castuera

En Guillem Clua ha traduït i adaptat el text original, de diversos autors. Quina part d’adaptació heu fet vosaltres?
L’original és bastant literal. Xerren molt. Per exemple: al primer esquetx, els parlaments que diu el noi, en realitat, els diuen elles mateixes: “Aleshores ell em va dir: no sé què”. I nosaltres hem posat cos al personatge que parla amb aquestes dones, hem fet aquest treball de teatralitzar al màxim el text. Hem tallat una mica, per qüestions de ritme. I hem canviat esquetxos d’ordre, perquè ens adonàvem que ens anaven millor. Si el Guillem hagués estat als assajos, que és quan hem fet aquest procés, ho hauria fet ell. Ara viu a cavall de Madrid i Barcelona i no va poder fer-ho.

Vas imaginar de seguida que els personatges entrarien i sortirien pels plafons, que aquest seria el “vestit” d’aquesta funció?
Vam treballar amb el Chema, que és l’escenògraf que treballa amb Focus, i ell em va proposar la idea dels plafons, i jo vaig decidir la manera de col•locar-los, per poder tenir més o menys entrades i sortides. La idea era jugar amb aquesta llum, com si fos un show, una mica a l’estil americà. Per això també la música, que és molt americana, i hi ha tots aquests finals. Volíem que els plafons donessin més vida, que la funció no fos només l’entrada i sortida dels personatges a l’escenari, dient el seu text i marxant després. La idea era que l’espectacle estigués cosit, que no fos una successió d’esquetxos, sinó que tu, com a espectador, entris i vagis seguint, amb la música, les llums, i algunes coreografies que fem en els canvis, un espectacle continuat.

Hi ha transicions que semblen seqüències cinematogràfiques. Estaven indicades en el text?
Hi ha una cosa de la qual la gent no s’adona i que a mi m’agrada en aquest tipus de treball: haver de donar una estructura teatral real. Al cinema, fas un canvi de pla i passes de l’aeroport de Barcelona a un carrer de Berlín, i et quedes tan ample. Això, aquí, no passa. S’acaba un monòleg, una actriu surt d’escena i n’has de fer entrar una altra. I aquí és on busques les maneres de lligar un i l’altre. De pensar, si s’ha de col•locar un banc, com ho fem. Com ho fem d’una manera que no sigui tancar el llum, que algú entri el banc en fosc i obrir el llum.
Des que comença l’espectacle fins que s’acaba, el públic ha de poder ser a dins. I si la gent vol aplaudir al final d’un monòleg, ho pot fer, però no és l’objectiu que el final de cada monòleg-escena sigui aplaudit. La idea és mostrar una vida, des del naixement, fins al final, quan hi surt la besàvia. Si la idea és mostrar una vida, la funció havia de ser un recorregut per totes aquestes històries.
Aquí m’ha ajudat a mantenir la funció a dalt la música, un element que és imprescindible per a mi a les posades en escena. I la que sona en aquest espectacle el deixa sempre a dalt i genera bon rotllo.

Els textos no fan només riure com podria semblar d’entrada. Hi ha més profunditat de la que es podria pensar. La maternitat es posa en qüestió gairebé tota l’estona.
Penso que el que fa és buscar els petits conflictes que té la maternitat, els normals, els quotidians, el del nen que no dorm, per exemple, i posar-los sota un prisma que els deforma i provoca el riure. Sí que és veritat que el text aposta, per exemple, per un mostrar un gai que ha estat pare a través d’una mare de lloguer, un nen que vol vestir-se de nena, o una adopció d’una nena xinesa. Però és que els perfils familiars han anat canviant.
Tot i que nosaltres no hem volgut posar en escena una obra que parli només de la situació de les mares. Hi ha una vinyeta de la Mafalda en què la seva mare la renya perquè la nena no es vol menjar la sopa, i la Mafalda li diu: “Te recuerdo que las dos nos graduamos el mismo día”. I hem volgut treballar des d’aquesta relació. No és una obra que et pugui interessar només si tens fills.

Un exemple d’això és l’esquetx en què el fill ha de tronar a viure a casa de la seva mare, que té alzheimer.
Aquí, la paraula maternitat s’associa molt amb el nadó. I aquesta obra no parla dels nadons. Hi ha gent que em diu que a l’obra potser li falta ensenyar que ser mare és superxulo. I jo no ho sé. Hi ha una besàvia al final que diu que a ella no li agrada ser mare. Jo trobo que la gràcia és aquesta, la contradicció d’estimar mot al teu fill i la càrrega que suposa anar, per exemple, cada dia de la vida al parc. Tothom que té fills s’ha pixat de riure amb aquesta escena, diuen que és tal qual.
L’obra juga amb això, amb què la maternitat no és el clixé de què si és mare ja estàs realitzada a la vida. Tot i que tracta amb molta estima el fet de ser mare i de què es puguin explicar amb gràcia segons quins moments de ser mare.
T’hi pots reconèixer si ets pare i si no ho ets, i t’hi pots reconèixer en algunes de les diferents maneres de ser pare o mare.
Per exemple, encara que no siguis pare pots entendre que el fet que un nen petit et digui que a la funció de la Passió vol ser Maria Magdalena provoqui un petit xoc, com passa en un moment de l’obra. I pots entendre una mare que viu la primera menstruació de la seva filla. O un fill que es retroba amb la seva mare malalta.

Creus que l’escena que més sobta al públic és el que protagonitza una mare marroquina?
Al públic novaiorquès no li resulta estrany. Probablement perquè els negres, els àrabs, els xinesos, van al teatre i no causa estranyesa veure aquesta diversitat a sobre de l’escenari. Aquí, no. Trobo que la gràcia estaria en que quan aquesta dona marroquina està fent aquesta escena, hi haguessin marroquins a la sala. Això passa a Nova York, a París, aquí no passa. Vam dubtar molt sobre si incloure o no l’esquetx, perquè no volíem posar una història que la veiés l‘espectador i pensés: “aquesta història no m’interessa gens”. Però vam dir: “No, respectem-ho”.
A nosaltres se’ns fa estrany, però no ho és tant. Per a un espectador americà veure un actor negre és habitual, no li estàs donant una informació excepcional. Aquí això no està tan normalitzat.

Tria entrevista