Sergi Belbel parla sobre Els dies feliços

Entrevista realitzada per Marta Armengol

 foto: Marta Armengol

Aquest text és una proposta de l'Emma Vilarasau, com l'encaixes?
Li vaig dir que sí de seguida, no m'ho vaig rumiar. Per a mi, que m'encanta Beckett i aquesta obra m'apassiona, suposava viure una experiència. No és un assaig d'una obra qualsevol. És un assaig d'una actriu que ha arribat a la maduresa, que ha triat assumir aquest repte tan gran per a qualsevol actriu de 50 anys, un dels grans papers del teatre contemporani, un paper emblemàtic. I volia veure com l'Emma afrontava aquest paper, una actriu amb qui he treballat i que m'agrada. He de confessar que em vaig sentir una mica privilegiat de què ella m'hagués escollit a mi. Hi havia la sensació de què no li podia fallar. Ha sigut un treball esplèndid. Ens ho ha posat molt fàcil a tot l'equip.

Has dit sobre l'autor frases com 'No crec en Déu, crec en Beckett', o que és l'últim clàssic. Què és el que t'atrapa tant?
Quan era jove, per a mi va ser el referent, l'autor que havíem d'imitar. De fet, tota la meva escriptura inicial està absolutament influïda per la seva escriptura, al límit de l'agramaticalitat, frases tallades, sense punt i coma, dissolució de la sintaxi, tot sintetitzat. Jo escrivia així quan era jove, sota la seva influència. Recordo que la primera obra en què vaig veure que m'havia allunyat de la seva òrbita era Carícies, que és del 1989, i jo havia començat a escriure el 1984. Quan encara no tens veu pròpia parteixes de les que t'han marcat i per a mi, la seva veu era bàsica. Després, també hi havia (José) Sanchis Sinisterra, que va ser el meu primer mestre i un gran beckettià. M'arribava Beckett per tot arreu, per la banda dels meus estudis de filologia francesa i per la banda del Sanchis quan vaig estudiar teatre. Beckett era el far.

Comentes que aquest teatre de l'absurd ha acabat sent revelador. Creus que ara més que mai podem entendre l'autor i l'obra?
Crec que Beckett ja ha passat a l'esfera clàssica. Va ser visionari en el seu moment, va veure, viure i escriure avançat al seu temps. Per això li van posar l'etiqueta de 'teatre de l'absurd', perquè no se l'entenia o perquè el seu cap anava més enllà i feia coses aparentment allunyades de la realitat. Però amb el temps, ha esdevingut més realista que molts autors realistes. Beckett per a mi és un clàssic, els seus textos seran vigents sempre i a més, canvien amb el temps. Segons les circumstàncies que vius, tornes a visitar una obra i hi trobes coses que se t'havien escapat 10 anys enrere. Em passa igual amb Hitchcock, regularment em poso alguna pel·lícula seva i en veig una altra, tu ets diferent i trobes coses a les quuals abans no havies donat importància. Per a mi, un autor clàssic és aquell que quan fa una obra, aquella obra canvia amb els temps.

Aquest autor permet moltes mirades al seu text. Tu has apostat per situar el desert d'Els dies feliços en la situació de crisi actual...
Quan Beckett l'escriu, la situa en un desert àrid i jo li deia al Max Glaenzel que volia directament una devastació. Quan ell la va escriure no hi havia imatges del planeta Mart, ara sí i se sap que hi havia aigua, però després d'uns cataclismes es va evaporar. I això passarà igual a la Terra perquè el Sol s'expandirà i tota l'aigua s'evaporarà. I la idea va ser aquesta, posar la Winnie en aquest paisatge on tota l'aigua, i per tant, tota la vida, se n'haurà anat.

Excepte una formiga...
En les devastacions múltiples de la Terra sempre hi ha hagut animals que han sobreviscut, insectes i bacteris. Quan l'Emma em demanava què representa la Winnie jo li deia que era la persistència de la vida malgrat l'hostilitat de l'entorn. El microbi costa de matar, s'aferra a la vida, i la Winnie és aquest microbi. És aquesta floreta que, per molt ciment que hi posis al damunt, sempre troba un camí per sortir.

En aquest sentit, comentes que l'obra té un punt terapèutic. El definiries com un text optimista?
Jo no diria mai que Beckett és optimista, però el personatge ho és. Aquí ve el contrast, un personatge que diu 'quin dia més feliç haurà estat avui també' i no es pot moure, només pot treure el cap, té el marit arrossegant-se, a punt d'agafar una pistola... L'obra no és optimista, però ella sí que ho és. El que hem constatat és que en dies en què arribàvem a l'assaig deprimits o cansats, en sortíem animats. I a l'Emma li passa cada dia. És duríssim fer el que fa, però surt reconfortada.

Sabeu si al públic li passa el mateix?
Hi ha de tot, gent que s'angoixa, que veu la contradicció i no entén com és possible que estigui contenta. De tota manera, l'Emma fa una Winnie persistent en la seva lluita, però amb un punt de consciència. Sap on és, però no té més remei que tirar endavant. El millor de l'obra és que no et diu a tu si has de ser optimista o pessimista, t'exposa allò que hi ha i tu treu-ne la conclusió que creguis. Per a mi, és terapèutic. Si per a ella, allò es un dia feliç, els meus ho són multiplicats per 1.000. Té aquest efecte, però hi ha gent que ho mira per un costat més angoixant. En el col·loqui després de la funció dèiem que si busques plantejament, nus i desenllaç, no els trobaràs. Aquí tot és nus i si no ho acceptes d'entrada, et pot semblar una cosa estranya. L'Emma em va demanar que en el programa de mà demanés que s'oblidessin de buscar el perquè es troba en aquesta situació i jo els dic obriu la ment i no busqueu res, i si no busqueu res, ho trobareu tot. Deixeu-vos dur per la bossa, pels gestos, per la formiga que passa i tot serà molt gran.

Com treballes la direcció d'una actriu que no es pot moure en tota la funció?
Seguint fil per randa totes les indicacions de l'autor. Hem fet tot el que diu i està molt acotat. Gran mèrit de l'actriu perquè s'ha après aquestes acotacions com si fos un text. Està tot escrit; com agafa les coses, en quin lloc les deixa. És infernal. Beckett ho tenia tot al cap, és increïble. És un exercici d'una complexitat terrible. I després, l'actriu et fa una proposta, però la partitura està escrita.

I si canvies alguna cosa, falla tot?
Quan alguna vegada hi havia coses estranyes, vèiem que no ho havíem fet igual que en el text. És un treball tremend que ha fet l'Emma i que ens ha afavorit la feina molt a tots.

L'Emma ha fet alguna preparació física especial per aguantar immòbil tanta estona?
No. Al principi li vaig proposar de començar a assajar movent-nos i va dir que no. Volia quedar-se des del primer dia quieta. També és cert que els assajos no podien durar més de quatre hores, era impossible.

L'actriu està tan caracteritzada perquè deixem de veure l'Emma Vilarasau?
De vegades, hi ha actrius que tenen molta prevenció per veure què els faran, però ella s'ha deixat absolutament. Això ajuda a fer que deixem de veure l'Emma. La Winnie havia de ser la Winnie i tot era important; ulleres, barret, pentinat. Estic molt content de com ha sortit. Treballo amb un equip que ens coneixem molt i en aquest cas, un dia li vaig explicar la meva idea al Toni Santos, el perruquer, i l'endemà va venir amb una proposta i va ser allò. Estic molt content del meu equip, jo dono la cara, però els bons són ells, jo només aglutino.

Perquè gairebé no veiem el Willie (Òscar Molina)?
Ho demana el text. Aquí he sortit una mica de Beckett, en el nostre espectacle se'l veu molt més gràcies als miralls, que estan posats per un altre motiu i l'agafa a ell de retruc. Els miralls estan per fer de l'espai un lloc sense horitzó, com si veiessis un tros de Mart. Si els traiem, és un altre espai, amb una frontera. El mirall fa l'efecte de què l'espai no acaba i a més, permet que força espectadors puguin veure el Willie, però l'ensenyem quan ho diu el text.

A què creus que es refereix la Winnie amb 'a l'estil antic'?
Ens ha costat de trobar aquesta expressió, és una constant que hem treballat molt. Beckett utilitza molt la metateatralitat. Constatem que sempre ho diu després de les paraules 'dia' o 'nit'. És a dir, quan encara hi havia dies o nits. O des

Tria entrevista