Jordi Oriol parla sobre SAFARI Pitarra

Entrevista realitzada per Marta Armengol

 foto: Marta Armengol

Com definiries l'espectacle que heu creat?
Una bogeria trepidant. En termes pitarrescos, seria una gatada en majúscules, una bromada de l'actualitat, en el català que ara es piula.

Per a tu ha suposat una descoberta d'aquest autor?
Realment, sí. El Pitarra que m'havia arribat no era el dels primers temps, el de les gatades, encara que tenia nocions d'aquest Pitarra inicial per Don Jaume el Conquistador, que el meu avi tenia per casa. Era una obra molt gamberra i “guarra”, en el sentit literal del terme, parla de sexe explícit, si ara es representés, a la gent se li posarien els pèls de punta i està escrita el 1856. Més endavant, el seu teatre es modifica, les tendències del moment demanaven un drama romàntic i per poder ser algú, es va encaminar cap a un altre lloc. Aquest primer Pitarra el desconeixia. Hem investigat sobretot aquests inicis, les gatades, que va escriure entre 1860 al 1866.

A l'obra feu crítica de molts temes, fins i tot d'aquest gir en l'estil de l'autor...
La idea era fer el que segurament hauria fet Pitarra en el seu moment, explicar l'actualitat des de la sàtira i ser crítics amb el que esta passant. No cal buscar gaire, si obres la primera pàgina del diari, t'adones de les brutalitats de cada dia. Això no suposava una feina exhaustiva d'investigació, nosaltres vam investigar Pitarra, la resta ens ha vingut donat. La història explica l'evolució de Frederic Soler, va començar sense pudor de dir el que pensava en les seves obres, metafòricament o canviant lleugerament els noms dels personatges perquè tothom sabés de qui parlava. Jo tenia clar que volia dir noms, i el (Josep) Pedrals hi estava d'acord, volíem ser explícits, però deixant clar que no estem parlant d'aquelles persones, només que la gent hi pensi. Que la gent per al·lusió acabi veient que allò va dirigit cap allà, però sent políticament correctes, com ho era Pitarra en el seu moment. Aquesta actualitat barrejada amb l'heptasíl·lab pitarresc i amb una trama d'avui en dia ens semblava molt bé.

No volies dir noms, però els acabes dient...
Això ho fa la gent, la relació la fa l'espectador. Els posem en situació i fem que la gent se senti enfadada. Podem imaginar un director mafiós d'una empresa privada rescatada per l'ens públic i que tots haurem de pagar al llarg de la nostra vida i la dels nostres fills per culpa d'aquesta mala persona, que continua mantenint un sou elevadíssim. No estem parlant de Rodrigo Rato, encara que la gent ho estigui pensant. Si us ha vingut al cap, no hi penseu, només és un personatge inventat.

Dius que en aquesta obra preteníeu trencar amb la “cultura de l'escultura”. A què et refereixes?
Quan s'agafa un personatge clàssic del nostre país que hem guardat en una vitrina amb pany i clau és per fer-li un homenatge quan es commemoren els 150 o 200 anys. Només es recorda en aquestes dates i en canvi, es tracta com un tresor, com una escultura, una cosa intocable que no és mal·leable. Per a mi, això és fer que la teva cultura sigui hermètica, estàtica, que es pensi com una pedra. Passa el mateix amb les runes del Born, una cosa que va passar fa 300 anys, quan hi ha tantes troballes de restes romàniques a Barcelona que tenen milers d'anys i a les que s'hi tira terra al damunt. En canvi, el Born es fa per una qüestió política, es posa en un pedestal i es crea un escenari polític, això fa pensar. En el cas de Pitarra, s'agafa el personatge, se li dóna el nom de fundador del teatre català, però queda oblidadíssim. I et preguntes qui li ha posat aquest nom, perquè se li va fer una escultura quan ningú no ha fet res més per recuperar-lo, ni cap institució catalana li ha donat cap mèrit. I ara, gràcies a un director artístic d'un teatre que proposa investigar aquest home, es recupera. Més enllà del valor artístic que té trobar Pitarra i fer una obra com la que hem fet nosaltres, és el fet de poder-li donar vida de nou. Els anglesos revisiten Shakespeare d'una forma molt natural, el retallen, el reversionen i no deixen de dir-li Shakespeare i per això té aquest valor. Si no toquessin res, segurament passaria com aquí, que la gent ve al Nacional a veure un clàssic del segle XIX i diu que si allò és teatre, no hi torna. No revalorem els nostres propis autors perquè els agafem amb pinces. Allò que tenia importància en el seu moment, però si no es toca, no es valora, no s'estudia no té cap sentit. A més, ho has de fer per la gent que no l'ha estudiat, cal que els espectadors el coneguin i surtin de l'obra volent llegir aquell autor.

Heu creat una obra intentant ser fidels a l'esperit de Pitarra. Quina ha sigut la dificultat més gran en aquest procés?
Ens plantejàvem si aquella figura havia de ser exactament allò que va ser o havíem de portar-lo fins aquí i fer viva aquella escultura. Ens vam adonar que podíem caure en el parany de la “cultura de l'escultura” pel sol fet de no quedar malament amb aquest personatge que ens havia fascinat tant quan el vam estudiar. Quan vam trobar la direcció, va ser molt més fàcil. A més, hem vist que hi confluïen molts temes, la paròdia, la sàtira de l'actualitat. En la trama podien passar moltes coses i aquí ens hem divertit, hem pogut anar cap on volíem. Ens ho hem permès, com Pitarra també s'ho permetia. Però fins que no hem trobat clar per on tirar, hem fet molts altres guions.

I el fet d'escriure en vers ha resultat una dificultat afegida?
Per a mi no és la primera vegada i m'ha divertit molt. Per a en Pedrals no ha sigut diferent, és un poeta i en la vida diària parla en vers. Jo, com a dramaturg, utilitzo la poesia però no d'una manera tan marcada com un vers de set síl·labes, encara que també ens hem permès anar de la prosa al vers, això ens donava la tranquil·litat de saber que l'espectador podria contrastar el vers amb la prosa i així el vers també estaria més elevat.

Creus que és la teva obra més políticament incorrecta?
En Pedrals diu que ho és, perquè en Pitarra també ho era. Jo penso que hem sigut força correctes, encara que hem posat el dit a la llarga. Crec que com a dramaturg avui dia és imprescindible fer-ho, anar al fons, toquis el tema que toquis. Així l'espectador no ho veu banal, s'adona que no estan negant la realitat. Una altra cosa és que la gent s'ho prengui millor o pitjor. En cap cas no estem dient res que la gent no sàpiga. Al contrari, tenia la por de que pogués semblar recurrent, però quan ho pensava no ho feia perquè la gent rigués sinó perquè veiés que, explicant aquesta historieta, estem recordant que estan passant aquestes coses i segurament Pitarra també les estaria dient.

Critiques fins i tot empreses com la SGAE o Focus. No et preocupen les queixes que puguin venir del teu propi sector?
Valoro el fet que els autors i creadors siguin sincers amb ells mateixos, no demano que ningú faci crítica de res que no vulgui, però sí que puguin dir la seva veritat. Considero que la SGAE ha fet molt mal a la cultura d'aquest país, encara que també ha fet coses bones, però és molt injusta la seva manera de fer. És una empresa privada en la que totes les institucions públiques estan emmerdades i li fan la gara-gara perquè pugui seguir fent la seva. I estant dins de la professió és l'única manera de denunciar-ho. Potser m'estic posant pals a les rodes però jo no sé fer-ho d'una altra manera, si tinc veu i, a sobre, en un teatre públic, què millor que dir-ho. En cap cas estic insultant ningú, estic dient la veritat, coses que ja se saben. Hi ha hagut un directiu que ha fet tots els teatres Arteria amb diners de gent que és sòcia i que no ha vist un duro i gent que no és sòcia a qui li han robat els diners. Jo no sóc soci de la SGAE, i m'ha robat els diners que em pertocaven com a autor. He trigat mesos a recuperar-los i durant aquest temps han estat fent el que volien amb els meus diners. Estan robant de mala manera a tothom, sobretot als petits creadors. Els grans, com el Bisbal són els que cobren més, els que generen més, cobren més. H

Tria entrevista