Joan Maria Segura parla sobre Lo tuyo y lo mío

Entrevista realitzada per Àngels Castuera

 foto: Ángeles castuera

Com vas aterrar a Lo tuyo y lo mío?
La companyia que presenta l’espectacle, Con un canto en los dientes, són la Karen Gutiérrez y el Manuel Ramos, els dos intèrprets. Es treuen uns diners de la butxaca, i decideixen muntar el seu propi espectacle. Truquen d’una banda al director musical, el Dídac Flores, i d’una altra, al director artístic, el Joan Maria Segura, que sóc jo.
Tenien clar que volien fer una cosa popular, amb cançons, i volien parlar de l’amor, perquè creiem que és el tema més universal i del que podríem treure més material. Els quatre signem la dramatúrgia i vam començar a teixir.
Hi havia moments en què anàvem navegant: teníem clara l’escaleta del que volíem fer però pel camí ens trobàvem material que per ell mateix ens feia dibuixar on acabàvem. Ens va portar, per exemple, a veure què passava si introduíem una tercera persona, si hi fèiem entrar el conflicte.
De vegades, coneixíem material. Per exemple, venia algú i deia: “M’han dit que hi ha una cançó que parla sobre l’estabilitat” i si ens era adient, la incorporàvem. Treballar col·lectivament és molt enriquidor.

Dels arranjaments se n'ha encarregat el Dídac Flores
El Dídac te l’habilitat de, en directe, de manipular els temes. Jo, veient-lo des de fora, deia: “aquesta frase dura massa estona, aquesta cançó és llarga. Necessitem només tres versos. Podem fer-los i enllaçar-los amb dos versos de la següent?” I el Dídac t’ho feia. I ja des d’aquell moment comprovaves com podia funcionar aquell tall. També ha proposat canviar el ritme d’algunes cançons. El millor exemple és el de Suerte, la cançó de la Shakira que tothom coneix com alegre i de moure el maluc, i que aquí presentem com la gran cançó d’amor romàntic de la nostra història. Hi ha gent que diu que ara entén molt bé la lletra i que fins i tot li agrada més.
Crec que això és, en part, pel canvi musical que ha fet el Dídac, i en part, per la interpretació. La Karen i el Manuel són actors, això no ho hem d’oblidar. Segurament tu poses uns cantants que farien unes virgueries precioses, però ella i ell t’estan explicant una història. I tenen ànima. Jo aposto per la feina de les companyies grans o petites que arrisquen, que fan la seva pròpia creació. Especialment en aquests moments difícils.

Aquesta manera de treballar és la que ha aconseguit que a més, ens trobem davant d’un musical? Amb prou feines hi ha text! Tot el que es podria dir parlant, es diu amb cançons.
La primera proposta escènica era la de fer servir micros de mà i peus de micro. Els actors no van amb micros sense fils penjats pel cap. Partint d’un concert teatralitzat, vam pensar en quina escenografia podia acompanyar les etapes d’aquesta història: on et pots enfadar, on pots plorar, on pots fer l’amor, on pots fer una maleta, fins i tot? En un sofà. I hi vam posar un sofà i quatre coses vintage. Vam tenir clar des del principi que no volíem parlar, que volíem dir-ho tot amb les cançons. Trobàvem que era la gràcia d’aquest espectacle. I de cop i volta, la gent comença a dir-te que allò és un musical, la premsa, el públic. I acabem dient: “doncs sí, és un musical”.

Com vau anar escollint les cançons? Crec que una part de l’èxit és l’ampli ventall de gèneres i èpoques que abasteu.
Buscàvem cançons de sempre, però volíem que les etapes estiguessin marcades per una època: el desamor, tirem enrere, l’amor, mirem endavant. Els personatges, per exemple, van vestits dels anys seixanta però canten cançons d’ara, també. Però el que volíem, com a musical popular era arribar a tots els públics. Amb aquestes cançons “de ayer, hoy y siempre”, que en dic jo, volem aconseguir una cosa doble: d’una banda, els espectadors gaudeixen de la línia dramàtica que els estem proposant, i de l’altra, fan un viatge personal molt intens a través d’aquesta música popular que arriba a l’ànima. Segons quines cançons “toquen” més que d’altres. A cadascú, la seva. Perquè són cançons que portem en el nostre ADN i que nosaltres hem posat dins d’aquesta coctelera.
També hem volgut donar una mica la volta a les cançons. Fer-les sentir d’una altra manera. Posem-les en un lloc diferent, donem-nos temps per sentir la lletra. Aconseguim que amb una petita situació escènica, l’espectador pensi: “Ostres, això està dient aquesta cançó? Això he cantat tota la vida i fins ara no me n’adono?”No volem fer arte y ensayo, però no sé si molta gent s’havia aturat a escoltar bé el que diu la cançó de Fòrmula V, per exemple: “perderé mi libertad por tener tu juventud”.

No has estalviat alguns recursos que arrodoneixen la teatralitat del muntatge.
També he volgut buscar aquest contrast, el de la imatge poètica. Tens un material molt popular, tens una història molt bàsica… Com ho emboliques per regal? Algunes seran gags gruixuts, com el de Titanic, i en d’altres, penses: ara vull donar-los una imatge potent teatralment parlant. I així vam trobar la imatge final, tan poètica. A la gent, després, li farà plorar, riure o li resultarà indiferent, però s’ha barrejat tot: el que és popular i el que és poètic. I encara que no tenim cap pretensió, és veritat que aquest final reflecteix com són les relacions avui en dia, o com haurien de ser: davant de la generació dels meus pares, que han fet 50 anys de casats, nosaltres no ens plantegem que les relacions siguin per sempre, sino que siguin boniques. I que podem ser amics dels nostres ex.

Al públic el tracteu molt bé. Quan entra a la sala, el rebeu amb delicioses galetes de canyella i gingebre. Així, seus a la butaca amb una molt bona predisposició.
A l’estrena, a l’Àtic22, la gent s’asseia en tauletes, amb espelmes. En venir al Club Capitol, les tauletes no les podíem posar. I vam pensar a acollir els espectadors amb els dolços, advertint el públic que apaguin els mòbils i no gravin vídeos… Això de què el director musical els doni el to teclejant el piano pot semblar cutre, però en realitat volem que sigui casolà. Volem guanyar-nos el públic. I un cop el tenim amb nosaltres, comença la funció.
Un dia vam tenir un problema: el piano es va desconnectar, i mentre el tècnic mirava de solucionar-ho, la Karen va estar parlant amb els espectadors una estoneta. I com que ja havia passat allò de les galetes, el públic va creure que aquell moment formava part de l’espectacle!

El boca-orella funciona molt bé amb Lo tuyo y lo mío. Us estareu al Club Capitol fins el dia 27 de juliol.
Hi serem fins a finals de juliol i després, a la tardor, farem funcions per tot Catalunya i tenim la intenció d’anar a Madrid. Ja vam fer-hi un bolo que va funcionar molt bé. El fet que la majoria de les cançons siguin cantades en castellà, -només n’hi ha una que sigui en català, i un parell o tres de versos sonen en anglès- facilita les coses. És clar que podíem haver fet perfectament l’espectacle només amb cançons en català, començant pels cuplets. Però el fet que sigui en castellà ens ha permès, per exemple, que en període de vacances, les de Pasqua, hàgim estat l’obra de teatre amb més ocupació a Barcelona.

Tria entrevista