Sergi Pompermayer parla sobre New order

Entrevista realitzada per Marta Armengol

 foto: Marta Armengol

Definiries New Order com a una comèdia dramàtica?
Potser al revés, un drama amb tocs d'humor. És el format que més s'assembla a la vida, on passen coses dures, però fins i tot en moments molt dramàtics poden sorgir situacions que, vistes amb distància, ens poden fer riure. Vaig utilitzar aquest mètode per New Order pensant en què seria una bona forma de desengreixar els moments durs.

I és una constant habitual en els teus textos...
Penso que és una bona forma de donar molta canya i de no posar-se “estupendo”. Mirar-m'ho amb distància i intentant riure'm de tothom.

L'humor permet parlar de temes complicats com, en aquest cas, la crisi?
És una forma de distanciar-se dels personatges i de les teves pròpies idees i posar de manifest l'estupidesa que podem tenir tots. Serveix per no enamorar-te dels personatges, veure'ls des de fora i recordar que tots tenen part de culpa i hi ha coses que no estan fent bé.

El fet que els segrestadors cometin tantes equivocacions et permetia fer-los més propers a l'espectador?
I fins i tot, més propers a mi. Una cosa important a l'hora d'escriure és que entenguis els personatges i els puguis donar armes perquè es defensin. El punt de partida era què passaria si jo, o algú com jo, es fiqués en una situació així? Com reaccionaria? Aquests personatges no són professionals i s'equivoquen molt, no en saben i es troben amb què les coses no són tan fàcils com havien pensat. Aquestes situacions aporten humor.

Com se t'acut la idea d'un segrest a una directiva d'un banc?
Veient com està el país, les coses que estan passant, la situació econòmica, de crisi. Cap de nosaltres sap com estarà d'aquí a sis mesos, tenim aquesta sensació de què el terra s'enfonsa i cada cop és més difícil mantenir-se en peu, gent que es queda sense casa, que fa molt temps que no treballa, que ho va perdent tot. Vaig veure a les notícies que una persona s'havia penjat perquè l'havien fet fora de casa i em vaig preguntar què passaria si algú digués 'jo no em mato, el que vull fer és lluitar'. Aquest va ser el punt de partida, un grup de gent que està realment desesperat i intenta canviar les coses passant a l'acció.

Els dos monòlegs finals són clarament oposats i molt durs, quines preguntes volies que es fes l'espectador en sortir de l'obra?
Fins on estem disposats a arribar i quins són els nostres límits. Com diu en el programa de mà, tots estem en contra de la violència, però preguntem-nos si realment sempre és injustificada. Ens estan inoculant el discurs de què mai no hi ha cap raó per a la violència, quan al llarg de la història de vegades s'ha utilitzat i després han passat coses positives, com la Revolució Francesa o la lluita antiapartheid a Sud-àfrica. Realment, ens hem de sentir malament perquè algú crema set contenidors i en canvi, uns altres roben 32 milions d'euros?

Però al final de l'obra hi ha un acte violent molt més extrem que cremar contenidors...
Una de les poques coses que tenia clares era el final. Bàsicament, la meva tesi a l'obra és que en el moment en què el diàleg és impossible, en què es menysté l'altre, apareix la violència més salvatge. Fins a aquell moment hi ha hagut violència, però la cosa es va enfosquint i posant molt perillosa a mesura que veus que les dues persones que parlen són dues parets, no hi ha diàleg real ni voluntat de posar-se en el lloc de l'altre.

En aquests casos, consideres que la violència està justificada?
La meva teoria és que les coses no s'originen perquè sí. Per exemple, tot aquest merder que hi ha amb el Pablo Iglesias perquè va dir que la violència d'ETA tenia motius polítics. El mal absolut perquè sí no me'l crec. Jo tinc una formació científica i com a tal, penso que tot es tracta d'una relació de causa-efecte. Qualsevol violència té un origen i la solució és intentar resoldre aquesta causa. Un cop ja està instal·lada la violència, és que abans hem fet alguna cosa malament.

T'havies plantejat altres finals?
Sí, però vaig creure que aquest era el que s'acostava més al que volia explicar. No volia que guanyés ningú i amb aquest final, cadascú pot interpretar qui és el guanyador. Jo crec que no n'hi ha cap i si n'hi ha un, és el personatge 'dolent', fins i tot amb el seu sacrifici, pot reportar un benefici que els altres no tindran.

Els segrestadors recorden alguns personatges de Tarantino, t'anava bé aquest to que combina violència amb humor?
El que fa el Tarantino amb aquesta mena de personatges sempre m'ha agradat molt. Els dóna una dimensió més enllà del mafiós o de l'assassí. Igual que a Els Soprano, tenen la seva vida familiar, però acaben de sopar i se'n van a matar algú. Lliga una mica amb això de què no crec en el mal absolut. Fem i desfem el que podem, però també tenim altres facetes de la nostra vida en què som més normals.

Un dels personatges porta com a melodia de mòbil la sintonia de Joc de trons, és una referència al tema del poder i la lluita?
Vaig llegir que Pablo Iglesias mirava Joc de Trons i que la música s'estava convertint en un referent per a la gent antisistema. En un assaig estàvem buscant una melodia que fos divertida i recognoscible per al públic i que lligués amb el personatge del Sergio (Matamala), havia de ser friqui com ell. I vam trobar que la sèrie més friqui del moment era Joc de Trons, ens anava bé perquè el portava a un altre món i amb la seva vida tan trista i dura, li podia anar bé per evadir-se.

Aquesta obra l'has escrita i dirigida tu, com ha sigut l'experiència de completar el procés?
Molt bona. No ho havia fet mai professionalment i en tenia ganes. Em van trucar els de la Sala FlyHard per dir-me si volia fer l'últim espectacle de la temporada i em van oferir fer el text o escriure'l i dirigir-lo. Vaig decidir tirar-me de cap i fer-ho tot jo. Si me la fotia, ho feia al 100%. Em venia de gust agafar un text meu i portar-lo a escena, m'agrada molt treballar amb actors, ho havia fet al teatre d'aficionats i també a la televisió.

Et va condicionar l'espai de la FlyHard a l'hora de crear el text?
L'obra la tenia pensada, però no escrita. En un sopar amb el Julio Manrique i l'Ivan Benet els vaig explicar la meva idea de fer una obra sobre això i em van dir que l'escrivís. Me la vaig apuntar i al cap d'uns mesos, quan em van trucar de la FlyHard, em van dir que hi hauria quatre actors, dos nois i dues noies. I per a quatre personatges, tenia aquesta obra. Els hi va agradar i em vaig posar a escriure-la, ja pensant en els actors que tindria i en l'espai on s'havia de fer. Amb l'espai tenia alguns problemes però, per sort, tenia l'escenògraf, el Cesc Calafell. No volia fer un espai convencional, un pàrquing, i va sortir la idea d'un hospital abandonat, M'agradava com a idea de què la sanitat s'enfonsa, s'abandona. Un lloc que havia de ser per curar-nos, ara és un espai sòrdid i a sobre, un dipòsit de cadàvers. Vaig pensar que podia ser diferent i especial. A la FlyHard s'han fet molts espais, però bàsicament pisos. I aquest era molt menys convencional. El Cesc també va aportar la idea de posar teló. Ho vam dissenyar tot pensant en la sala i quant a construcció, també. El pressupost era ínfim, vam aprofitar el que tenien ells per allà. Tot és reciclat, aquesta funció és molt 'eco'.

Tria entrevista