Julio Manrique parla sobre La partida

Entrevista realitzada per Marta Armengol

 foto: David Ruano

Com arribes a La partida?
Fa un parell d'anys, vam fer al Romea Senyoreta Júlia, una adaptació de Patrick Marber sobre l'obra d'August Strindberg (Miss Julie). Fins llavors, només el coneixia com a l'autor de Closer, potser la seva obra més coneguda i de la que se'n va fer una versió per a cine. I treballant amb aquesta obra, vaig sentir curiositat per saber què més havia escrit i vaig topar amb la seva primera obra teatral i el primer èxit que va tenir, Dealer's Choice i em va agradar molt.

Què és el que et va atrapar d'aquest text?
Tenia una certa aroma mametiana i em recordava una mica American Buffalo, que havíem portat a escena anys enrere. De fet, amb David Mamet té en comú el tipus d'escriptura, molt divertida, per fer un bon treball d'actors. Les seves obres no són literatura exactament, s'han de muntar, s'han d'aixecar i posar en boca dels actors per entendre-les bé i perquè allò agafi vida. Marber és un autor que escriu acció, els personatges dialoguen per aconseguir alguna cosa o per provocar algun canvi, no per dir coses boniques. És una obra molt tensa, molt ben construïda, molt intel·ligent, molt divertida, és una comèdia amarga, angoixant fins i tot, però és divertida.

L'obra parla de la relació entre pares i fills, però també toca altres temes. Quins diries que són?
Parla de persones. L'obra és els seus personatges i tots sis estan molt ben dibuixats. És una obra d'homes i explica problemes d'homes. De persones, però específicament, d'homes. Són sis homes solitaris, no hi ha dones a les seves vides, per tant, es necessiten molt entre ells. Han acabat formant una espècie de família i establint vincles que passen molt per la necessitat de tenir-se perquè estan sols, però aquests vincles s'han anat intoxicant. Parla de pares i fills d'una manera específica perquè hi ha un pare i un fill a la funció, però també d'una manera més general. L'Esteve (Ramon Madaula) és el propietari del restaurant on treballa la resta, tret del seu fill (Oriol Vila) i d'un jugador professional de pòquer (Andreu Benito) i és una d'aquelles figures que fa sentir als altres que sense ell, no podrien anar enlloc. I ells se l'estimen, però necessiten demostrar-se a si mateixos que valen, que poden, que són bons i sense l'Esteve. I acaben al voltant d'una taula de pòquer intentant demostrar-se alguna cosa a si mateixos. Cadascú té els seus propis conflictes. Un té una filla a la qual no veu des de fa un temps, està separat. L'altre, vol ser jugador de pòquer professional i convertir-se en una estrella. L'altre, vol obrir el seu propi negoci, però necessita demostrar-se que no és tonto i que pot fer-ho. L'obra parla de les petites grans lluites dels personatges.

Es tracta d'una obra coral, amb sis personatges i sis històries. Quina complexitat ha suposat a l'hora de dirigir-la?
Una complexitat molt benvinguda. Invita a un tipus treball que a mi m'agrada, un treball de detall, de personatges, d'anar a poc a poc, de fixar-se en les coses petites i no descuidar ningú, a cap dels personatges ni a cap dels actors que els interpreten. Al final, el món que es desplega és la suma de les petites coses que els passen als sis. És complexa, però és una complexitat que a mi em sembla apassionant.

Amb alguns actors ja hi havies treballat, com a director o com a company de repartiment, però no amb tots. Et va resultar molt complicat fer el càsting?
Alguns els tenia molt clars d'entrada i d'altres, m'ho vaig rumiar força. Però, un cop el vaig tenir al cap, vaig tenir la sensació de què era molt bon càsting, molt ajustat, que aniria molt bé per explicar bé la funció. I aquests sis actors són els que finalment la fan. De vegades, vols treballar amb un actor però està ocupat, no pot, no vol, no li agrada l'obra o el que sigui. En aquest cas, no. Tots els que vaig pensar que serien ideals per fer els papers, han acabat sent.

La música juga un paper molt important en l'obra. Com us la vau plantejar?
Jo sempre poso molta música en els meus muntatges. M'agraden les bandes sonores cuidades, amb intenció. M'agrada utilitzar la música gairebé com a un personatge més. Sempre vas a atacar un món musical o un altre i en aquest cas, vam tirar del fil de l'Esteve, que seria el personatge central, i del seu passat hippy. Per contrast amb el món cínic i desencantat en el qual viu, m'agradava recordar emocionalment les seves èpoques en què somiava amb un món millor i explicar-ho a través de la música. Això ens va portar a cantautors americans dels 60 com Bob Dylan i també, Cat Stevens. Abans de començar a assajar, no el tenia al cap, però l'Oriol Vila em va dir que hi havia una cançó seva que es diu Father and Son, la vaig escoltar i em va semblar perfecte. Ha acabat sent el tema que tanca l'espectacle. Després, les dues cançons per a les transicions, una és de The Police, surt de la línia folk però és molt xula i es titula Hole in my life, creia que explicava alguna cosa dels personatges. És canyera i anava molt bé per a la transició. I l'altra és The Gambler, que parla d'un jugador. És un clàssic americà amb una versió molt maca de Johnny Cash. És la història d'un paio que puja a un tren i coneix un jugador que li dóna uns quants consells de vida, fent servir el joc com a metàfora, el mateix que acaba fent Patrick Marber amb la peça.

Has apostat per un escenari central aprofitant la disposició utilitzada en L'orfe del clan dels Zhao o t'interessava pel tipus de muntatge que havies concebut?
La primera raó era pràctica i funcional. Veníem del Zhao, moure l'escenari és molt costós i a més, es fa malbé la sala si es canvia constantment, el teatre està vellet. Ens va semblar millor no regirar-la gaire. A més, em venia de gust explicar la història amb un escenari central més que no pas fer-ho a la italiana, sempre queda tot més lluny. I aquest format una mica menys convencional creia que era "xulo" per al públic. El que sí vaig decidir és treure les grades laterals del Zhao, no m'interessaven i necessitàvem més espai. Em sembla que ha acabat quedant un espai bonic i que va molt a favor de la funció.

La partida final es juga sobre una plataforma giratòria, ho vas fer perquè tothom pogués veure les cares dels actors?
Perquè tothom pogués veure'ls bé a tots, pogués seguir-los durant cadascuna de les partides, que són vàries. La primera raó era pràctica, amb un escenari a dues bandes, com ho podíem fer perquè se'ls veiés a tots? Doncs amb una taula que donés voltes. Després vaig pensar que tenia un efecte bonic, una mica cinematogràfic, com de tràveling. A la sala d'assajos, jo donava voltes al seu voltant perquè no teníem el giratori i pensava que era "xulo" anar-los desplaçant a poc a poc i anar veient ara l'un, ara l'altre. Un cop més, hi ha una raó pràctica i també una raó estètica.

Acostumes a dirigir textos d'autors anglosaxons i contemporanis, com Neil LaBute, David Mamet i ara, Patrick Marber. Les seves històries et resulten més properes?
M'agraden molt alguns autors clàssics, Shakespeare, Txékhov, Beckett, però aquells em parlen d'una manera més directa, pel to, el llenguatge que fan servir. I Mamet i LaBute recorren a les poètiques del realisme. En teatre, el realisme mai no existeix del tot, però aquestes poètiques tenen a veure amb un cert realisme que no sé si m'agrada més o menys, senzillament, sé més què fer-ne. Hi ha obres magnífiques que jo no muntaria mai perquè no sabria què fer amb elles. I en canvi, m'agraden molt i si em donessin un paper com a actor, estaria encantat. En canvi, com a director, els materials que em belluguen, que em proposen coses acostumen a ser textos contemporanis i molt sovint, en l'àmbit de la dramatúrgia anglosaxona.

Tria entrevista